La Guerra del francés en Benimaclet

LA GUERRA DEL FRANCÉS EN BENIMACLET

La segona quinzena de maig de 1808, la situació en Valéncia era de calma tensa, el 21 de maig un pasquí aparegut en la Ciutat de Valéncia dia:

“La valenciana arrogància,/ sempre ha tingut per punt,/ no oblidar-se de Sagunt i enrecordar-se de Numància./ Francesos, anats a França,/ i deixant-nos en la nostra Llei,/ que lo referent a Deu i al rei,/ a les nostres cases i llars,/ tots som militars, i formem una grey”

El 23 de maig de 1808 varen aplegar les notícies a Valéncia en la gasseta les notícies de Madrit i la marcha de la família real cap a França. Davant una gran multitut es va donar llectura del periòdic, el coneiximent de lo succeït en Madrit ompli d'indignació als valencians i pese a que les autoritats varen intentar sometre's a Bonaparte, el poble lidera els acontenyiments forçant el 25 de maig a la Junta Suprema de Govern del Regne de Valéncia, a reclutar tropes i declarar la guerra.

El 29 de maig es va crear, per la Junta de Govern de Valéncia, el Regiment de la Reina 2º, integrat per 3.732 persones, i que es denominava caçadors voluntaris de Valéncia o caçadors de Car perque el seu primer coronel va ser el General Car, qui va fer Generala dels eixèrcits del Regne a la Verge dels Desamparats.

Durant el més de juny Moncey venia des de Madrit, en el camí va derrotar a les tropes valencianes que li varen eixir al pas en Contreras, Bunyol on es va ensanyar en la població, especialment en el retor i, va arrasar en animals i vívers, dies despuix va alcançar Sant Onofre en les proximitats de Valéncia, derrotant als restants de l'eixèrcit que quedava.

Moncey va establir el seu campament en el camí de Quart de Poblet, i va portar les seues tropes davant les portes de Quart, establint-se en els entorns de l'antic Convent dels Socors, on hui es troba la Parròquia de Sant Miquel i Sant Sebastià des d'on va exigir la rendició de Valéncia.

El Duc de la Conquista pretenia capitular davant la falta de forces militars, pero el poble va entrar en la Casa de la Ciutat al crit de: “El poble preferix la mort en la seua defensa”.

Durant el dia i la nit es varen tancar i varen reforçar en fustes les portes que es consideraven més vulnerables, Russafa, Portal Nou, Serrans i Trinitat. .

Segons algunes fonts uns vint mil valencians es varen prestar a la defensa, ajudats pels mariners del Grau, i el Regiment de Caçadors desplegat a l'atra part del riu, per l'horta de Campanar.

A les huit del matí del 28 va començar la batalla del primer lloc de Valéncia va durar tot el dia.

A les dotze Moncey va reiterar la seua petició de rendició, ordenant alvançar a dos columnes franceses cap a la porta, pero es varen vore detingudes pel fos obert i sorpreses entre dos fòcs. Dos hores despuix els francesos seguien sense alcançar la porta i les baixes ya eren inumerables, l'artilleria va disparar a les Torres, causant alguns desperfectes que encara hui són observables.

Moncey es va retirar a una alquería pròxima pero el fòc d'artilleria de la muralla els va alcançar i un dels seus ajudants va perdre una cama d'una canonada, forçant la seua retirada a més distància. De nit els valencians varen inundar l'horta impedint la movilitat a les robes franceses i Moncey en unes dos mil baixes, va ordenar la retirada a Madrit.

El soldat francés, Pierre Doubon, escriu a un germà: «Hem atacat Valéncia i quan nosatres esperàvem guanyar nos hem trobat una resistència sense igual. No hi ha en el món vila forta, castell sense fortalea que hi haja defensa més activa ni més obstinada. Els valencians s'han defés en honor i s'han batut en una heroïcitat sense igual...».

Les tropes valencianes, segons conta Vicent Boix, una divisió en 16 300 hòmens, varen alvançar sobre Madrit, entrant per la porta d'Atocha el 15 d'agost de 1808, despuix va passar per Tudela on varen sofrir 200 baixes, per a acabar en Saragossa on varen morir la majoria. Solament varen retornar a Valéncia 1455 infants i 300 cavalls, per lo que la Junta va reclutar a atres 33 000 soldats per tot el Regne, Xàtiva, Morella, Alacant, Castelló, Oriola... Les banderes perdudes en Saragossa seguixen en mans franceses.

Héroes populars

El Palleter Vicente Doménech: Destaca la figura del Palleter, qui el 23 de maig, en la Plaça de les Panses, entre la Llonja i la Companyia, esgarra la seua faixa roja, posa la cerca en l'extrem d'una canya en una estampa de la Verge dels Desamparats en un costat i de Fernando VII en l'atra i llança el seu crit famós: “Un pobre palleter li declara guerra a Napoleó. ¡Vixca Fernando sèptim i muiguen els traïdors!.

El torero Joan Batiste Moreno, armat solament en una espasa, feya de porter: Es tracta d'un personage que, segons algunes fonts, es dedicava a la brega; en uns companyers es va agenciar un canó de gros calibre i es varen dirigir a la porta de Quart, allí sembla ser que es varen quedar al servici de la bateria. Per a l'us de la mateixa s'havia preparat un esclafidor en la porta, pero es va decidir que seria més eficaç obrir i tancar les portes. Un grup numerós de paisans, dirigits per Batiste, obria i tancava les pesades portes per a disparar la peça i ràpidament les tornava a tancar mentres es carregava de nou. Segons les cròniques, l'actuació d'esta bateria va ser decisiva per a impedir el pas de Moncey.

El mesoner del carrer de Sant Vicent Vicent García: L'actuació d'este civil va ser increible: va fer a cavall, solament o acompanyat, cinc eixides, portant en cadascuna quaranta cartuchos que va utilisar en demostrada punteria i efectivitat. En l'últim viage varen acossar a uns soldats assentats en la partida d'Arrancapins i a la tornada, casi en la porta de la ciutat, va ser alcançat el seu cavall i sembla ser ya no va conseguir repondre-ho. No va poder fer el sext viage.

En 1810 les tropes franceses es varen atrincherar en el nort de la ciutat, en les zones de Campanar i la carretera de Sagunt. En Benimaclet se va establir el General Leval, preparant-se per a atacar de nou la Ciutat amurallada de Valéncia. La defensa de la ciutat havia fortificat la zona nort i els ponts d'accés a la ciutat sobre el Turia, sent utilisats estos com improvisat polvorí.

La situació a poc a poc va ser canviant; sense respal exterior, despuix de caure Sagunt en mans del francés i en l'escàs respal de l'eixèrcit espanyol, la capitulació davant els francesos va aplegar, despuix d'un dur sege, en 1811.

Despuix de la capitulació, els francesos varen impulsar algunes reformes en Valéncia, i la situació despuix de les habituals represàlies, va ser soportable en els mesos que va permanéixer baix control francés, aplegant a ser capital d'Espanya quan José I va traslladar ací la cort, en l'estiu de 1812.

En la retirada dels francesos, en Valéncia, el general Elío va organisar un tumult militar que va servir per a repondre en el tro d'Espanya a Fernando VII "el Desijat", i iniciar el Sexeni Absolutiste (1814-1820).