sábado, 16 de marzo de 2019

Premis Falles Infantils 2019 Benimaclet


PREMIS FALLES INFANTILS 2019




Secció 7

1er Premi

Primat Reig-Vinaròs (Juan José Salóm Díaz) 

3er Premi Ingeni i Gràcia

Primat Reig-Vinaròs (Juan José Salóm Díaz) 




11 Premi

Frederic Mistral-Murta (Vicente Domínguez Pérez)




Secció 9

3r Premi Ingeni i Gràcia

Cuenca Tramoyeres-Guàrdia Civil (José Sales Asián) 




Secció 10

4rt Premi

Baró de Sant Petrillo-Leonor Jovaní (Jorge Gil Sapiña) 




Secció 14

6xt Premi

Poeta Altet-Benicarló (Emc2 Escultura S.L.U.) 



Secció 15

6xt Premi

Poeta Asins-Alegret-Puçol (Víctor Hugo Giner Blasco) 



Secció 19

4rt Premi

Pare Alegre-Enric Navarro (Víctor Navarro Granero) 



Secció 22

5nt Premi

Poetes Anònims-El Real de Gandia (La Comissió) 

2on Premi Ingeni i Gràcia

Poetes Anònims-El Real de Gandia (La Comissió)


Falles de Benimaclet 2019

FALLES DE BENIMACLET

105 Falla Poeta Asins – Alegret – Puçol “Els Jovenils”

La falla de “Els Jovenils” va ser inscrita en Junta Central Fallera l'any 1964. Naix per iniciativa d'uns jóvens de Benimaclet uns 10 anys abans. En Benimaclet se plantava la falla de la Plaça de Benimaclet (l'única del poble) i la joventut del poble planeja la necessitat de plantar una falla nova en gent més jove.

Inicialment se plantà en el encreuament dels carrers Poeta Asins, Alegret i Puçol, d'ahí ve el seu nom original. Al produir-se l'expansió urbanística de Benimaclet el monument se desplaça cap a les afores a l'ubicació actual (creuament entre carrer Masquefa i Francesc Martínez).

El casal faller se situa actualment en l'Avinguda Valladolit.

115 Falla Federic Mistral – Murta

La falla és una de les herederes de la Falla de la Plaça de Benimaclet que venia plantant-se des d'abans de la Guerra Civil. La divisió d'esta falla mare de la plaça donà lloc a tres falles: Mistral, San Petrillo i “Els Jovenils”. Va ser fundada en l'any 1963.

En l'any 2016 va fer història al convertir-se en la primera falla de Benimaclet en participar en la Secció Especial.

El seu casal faller està situal en el carrer Utiel.


125 Falla Baró de San Petrillo – Lleonor Jovani

Esta falla és una de les herederes de la Falla de la Plaça de Benimaclet que venia plantant-se des d'abans de la Guerra Civil. A partir de l'any 1942 comença a plantar-se en el carrer Valéncia (actual Baró de San Petrillo) esta nova falla que finalment s'inscriu en Junta Central Fallera en 1973. En 2017 ha celebrat el seu 75 aniversari. Ha mantingut, per motius de proximitat, una ampla relació en el Casino Musical.

Actualment se planta en el creuament dels carrers Baro de San Petrillo i Lleonor Jovani, junt al Centre Instructiu de Benimaclet.

El casal faller se troba situat en el carrer Enric Navarro.

185 Falla Poeta Altet – Benicarlo

Falla naixcuda a finals dels anys 60, 1969, durant l'expansió urbanística de Benimaclet cap al Nort.

El casal faller se troba situat en el carrer Benicarló








188 Falla Avinguda Primat Reig – Vinarós

Falla inscrita en Junta Central Fallera en l'any 1970 durant l'expansió urbanística de Benimaclet cap al Nort. En 2011 celebraren el 75 aniversari, ya que referixen que es plantà per primera volta en 1936.

El casal faller se troba situat en el carrer Vinarós






241 Falla Pare Alegre – Enric Navarro

Falla naixcuda en la década dels anys 70, any 1973, en l'ampliació de Benimaclet cap a l'Est, prop dels terrenys que ocupa el Cottolengo del Pare Alegre. Tots els anys organisa una tradicional ofrena a la Mare de Deu dels Desamparats i recollida d'aliments per al Cottolengo del Pare Alegre que conta en una masiva assistència del món faller, incloent a la Fallera Major de Valéncia.

El casal faller se troba situat en el carrer Pare Alegre







270 Falla Cuenca-Tramoyeres – Guàrdia Civil

Falla fundada en l'any 1975 en la zona Sur de Benimaclet, junt a l'amic camí de Transits (hui Primat Reig), celebrà el 40 aniversari en 2015 .

El casal faller se troba situat en el carrer Guàrdia Civil, junt al quartel.







342 Falla Ingenier Vicent Pichó – Avinguda Valladolit

Falla naixcuda  a finals dels anys 80 al final de l'avinguda de Valladolit, en les proximitats de l'Horta de Benimaclet. En els primers anys  mantingué una forta competència en la falla dels Jovenils, per la seua proximitat. Hui s'ha consolidad com una de les falles històriques de Benimaclet.

El casal faller se troba situat en l'avinguda Valladolit.








352 Falla Poeta Emili Baró – Enric Ginesta

Falla naixcuda en la part Nort de Benimaclet, prop del poble pròxim d'Alboraya, en l'any 1983.

El casal faller se troba situat en el carrer Enric Ginesta









369 Falla Poetes Anònims – Real de Gandia

Falla fundada en l'any 1991. Se situa en una zona de nova urbanisació. Se li coneix con la Nova de Benimaclet i és actualment la més nova de Benimaclet. Se planta en el carrer dels Poetes Anònims.

El casal faller se situa en el carrer dels Poetes Anònims.




372 Falla Doctor Garcia Brustenga – Vicent Barrera Cambra

Va ser l'última falla en naixer en Benimaclet i també l'ultima en desaparéixer. Començà a plantar-se a finals dels anys 90 i va dissoldre'ls en 2013. Plantava la seua falla en les finques de la Guàrdia Civil.



martes, 12 de marzo de 2019

¡Fora la Guerra! El crit de Benimaclet

¡FORA LA GUERRA!, EL CRIT DE BENIMACLET 


En les festes falleres de 1936 els chiquets del Grup Escolar del “Cardenal Reig” de Benimaclet varen construir una Falla en el lema “¡Fora la Guerra!". La falla va ser construïda pels alumnes Eduard Alcón i Joaquim Juste. 


El mestre de Benimaclet, Carles Salvador, s'encarregà de fer un llibret en uns versos sobre el tema de la falla, que a continuació reproduïm. Els versos són una premonició de lo que pocs mesos més tart passaria en els nostres carrers i de lo important que és la convivència i la pau per a l'Humanitat.





¡FORA LA GUERRA! 

Explicació i relació de la Falla del Grup Escolar “Cardenal Reig” del Barri de Benimaclet (Valencia) 

Explicació i relació de tot lo que conté la falla 

L'objecte d'este llibret 
és donar l'explicació 
de lo que els ninots de falla 
diuen a la reunió. 

Ací teniu un obrer 
la mar de desconsolat 
dient-li a la seua dona 
que son fill se'n va soldat. 

Dóna gran tristesa el vore 
a una mareta plorar 
perque son fill el soldat 
prompte s'ha d'embarcar. 

És una cosa molt mala 
el que tinguen que fer guerra, 
total perque una nació 
ambicione un tros de terra. 

Els que busquen fer negoci 
tan sols la guerra ambicionen 
i no importa que atres ploren. 

Allà on mirar determines 
carn de canó trobaràs 
i en mig de tanta ruïna 
tan soIs tristeses voràs. 

Fixeu-vos lo que la guerra 
produïx a una nació: 
hòmens morts i moltes viudes, 
tristeses, desolació. 

Per a matar-nos s'han fet 
canons i metr.alladores, 
gassos asfixiants, torpedos 
i maquines voladores. 

És un punyal que se clava 
del cor en lo més adins, 
ja siguen dones, vellets, 
hòmens casats i fadrins. 

Tant per la mar com per terra 
els hòmens semblen lleons 
per la manera en que es maten 
sense avindre's a raons. 

La Societat de Nacions 
no sé per a que aprofita, 
puix que se veu clarament 
que ninguna guerra evita. 

El món desitja la pau 
i tansols la lograreu 
si els hòmens tots per igual 
no posen sa mira en Déú. 

Impere en el món la pau, 
vullguem-se com a germans 
i així tan sols lograrem 
ser feliços per molts anys. 


Masclets i tronadors 


El motiu d'esta falla és per a dir algo, i no bo, de la guerra. Com nosatres podem vore ací, uns innoents fan la guerra animats pel gust de tindre honors; pero, infeliços!, no saben lo que es fan: mentres ells fan la guerra, uns atres no fan més que plorar. 

A l'atre costat es veu uns honrats hòmens treballant D'eixos haveu de pendre exemple. Eixos volen dir que lo que ells fan és la Pau, i molta raó tenen. 

En un costat del basament voreu algunes maquines fetes per els homens que són utilisades per a matar-se ells mateixos. Seguint a ma dreta hi ha uns hòmens que estan parlant sobre la guerra i diuen: 

-Quan horrorosa és la guerra! 

En el tercer costat es veu com comença tota guerra i com acaba. Un home va a la guerra i la dona es queda plorant. Aixina comença. S'acaba en el cementeri, que... esta ple de carn destroçada per les màquines que han fet els hòmens. 

I en l'últim costat tenim uns senyals que estan mirant la Mort en telescopi uns atres pocs que s'han lliurat de la guerra i que voldrien vore morts també, diuen: -Que se creguen vostés, això! 

Com tots havem vist ja esta falla, escolteu lo que ens ensenya, això és, que la guerra no és favorable a la humanitat. 

Odiem la guerra! 


Cançons 


Se sent bramar els canons 
els hòmens valen guanyar 
i moren els innocents 
que als seus mai més no voran. 

El pare va a treballar 
pel fill, tot ple d'ilusions, 
pero va vindre la guerra 
i el fill fón carn de canó. 


Les mares ploren pels fills; 
germans i nóvies, també. 
La guerra és un riu de llàgrimes 
que alguns no valen saber. 

Molt es parla de la pau; 
molt es parla de l'amor; 
pero els soldats fan la guerra 
i van morint. Quin horror! 

Fón tan valent en la guerra 
un soldat de Mataful, 
que quan va vare un canó 
va caure en terra... de... 

Pa la pau, no pa la guerra 
els pares crien als fills. 
Pero després els governs 
els maten com a conills. 

Els hòmens volen la pau 
per a guanyar molts diners. 
La guerra tot ho destroça 
i les coses fa malbé. 

Si tu vols viure, la pau. 
la guerra, si vols morir. 
La tranquilitat no ve 
pels canons i pels fussils. 

Es despedí de sa mare 
i li ploraven els ulls 
El portaven a la guerra... 
Si el xic tindria disgust! 

Tots volem la nostra mare, 
tots volem la nostra terra. 
Ningú no vol que ens les furten 
ni ens les maten en la guerra. 

Antoniet vol un fussil 
i Miquel vol una espasa. 
Diuen que els dos han d'anar 
a fer la guerra a la guerra. 

Maria tenia un nóvio 
que en la guerra l'han matat. 
Ara esta desesperada 
Mireu si haurà de plorar! 

jueves, 7 de marzo de 2019

Amparo Nicolau, poetesa de Benimaclet

AMPARO NICOLAU, POETESA DE BENIMACLET 

Amparo Nicolau i Navarro va nàixer en la Ciutat de Valéncia en l'any 1918. A l'edat de quatre anys la seua família es va traslladar al poble de Benimaclet i en este poble va passat tota la seua extensa vida, en una preciosa casa de taulellets del carrer del Músic Belando. 

Sent només una chiqueta ya demostrà el seu interés per les lletres i influenciada per son pare, Francesc Nicolau i Ballester, es va introduir en el mon de les lletres valencianes gràcies a publicacions com el Conte del Dumenche que son pare duya a casa en freqüència. El Conte del Dumenche era una publicació semanal en valencià que se publicà durant les primeres décades del sigle XX. 


Amparo cursà els seus primers estudis en la pròxima escola de Carmen Crespo, en el carrer Valéncia de Benimaclet. Pronte destacà entre les alumnes que assistien a aquella menuda escola. Segons referix el programa de festes de l'any 2002 en una ocasió Donya Carmen va dir d'ella: “És una verdadera pena que no preparem a este chiqueta per a que eixercixca el Magisteri (mestra d'escola)” a lo que son pare contestà: “La meua filla serà lo que ella vullga ser i si vosté me diu que la chiqueta vol ser mestra, yo faré tots els meus esforços possibles, en el terreny econòmic, per a que complixca el seu desig”. 

Als dotze anys va morir son pare i la seua proyecció cap a l'ensenyança va quedar truncada per motius econòmics familiars. Pero la seua formació cultural va continuar com autodidacta. Començà a escriure pel seu conte en l'ajuda dels llibres que son pare li va deixar en herència. 

A lo llarc de la seua vida la seua principal inquietut va ser la d'atendre i perfeccionar el seu estil lliterari, concretament la poesia, que en freqüència declamava en els actes culturals de Benimaclet als que acodia. Les seues poesies se publicaren en llibres de festes i programes d'actes culturals. 

En morir el mestre Carles Salvador, Amparo va ser l'encarregada de recollir el seu testic i continuar en l'elaboració de les famoses aleluyes que el dia de Pasqua se repartien en la processó de l'Encontre, algunes d'elles les reproduïm més avant. Estos versets 

Una de les frases que nos deixà Amparo sobre Benimaclet va ser: “Benimaclet tenia cada casa maceta i planta i en cada planta una família”. 

Amparo, sense passar per l'Universitat, l'universitat passà per ella, sent un eixemple per a les dones de la seua época. 


SENYORA DEL CEL 

Apurat en esta terra 
el calze de l'amargura 
emprengueres, Verge pura 
el camí per a la Glòria. 

I per això ens diu la Història 
que els angels i els serafins 
en trompetes i clarins 
te proclamaren Senyora, 
per a bé del nostre mal, 
sobirana emperadora 
d'eixe Reine Celestial 

AL.LELUIA 

Quin és eixe gran tresor 
que Benimaclet blasona? 
Quin és? La seua Patrona, 
la Reina del nostre cor, 
La que admirem en fervor 
i adorem com se mereix 
i dins del nostre pit creixent 
per ella el més gran amor. 

Un ¡vixca! En el seu honor 
hui llancem a tot vent 
i des del cel, en gran goig, 
és ben segut que mos sent. 



lunes, 25 de febrero de 2019

Espai Vert, edifici mític de Benimaclet


ESPAI VERT, EDIFICI MÍTIC DE BENIMACLET

Un dels edificis més emblemàtics i enigmàtics de Benimaclet es el conegut en el nom d'Espai Vert. Una barreja d'edificació i naturalea en la frontera entre la gran ciutat i l'Horta de Benimaclet. 

La Cooperativa “Espai Vert” és un edifici residencial de 107 vivendes i locals, situada en el carrer C/Músic Hipòlit Martínez 16. Va ser construïda en 1986, per CSPT, i gestionat per la Cooperativa de vivendes Espai-Vert.

Esta cooperativa de vivendes va supondre un valent i polèmic eixercici arquitectònic. Tant este edifici com la Cooperativa Benlliure tenen un comú denominador: Als cooperativistes se'ls oferia la possibilitat que la seua futura vivenda no tenia perqué ser "convencional" ni en la seua concepció ni en els seus acabaments. Per i per a això, per mig d'una representació elegida per votació en Assamblea General, podien participar en la supervisió del proyecte, control de les contractes elecció dels materials d'acabament i supervisió periòdica de la seua eixecució. Este procés interactiu entre els arquitectes i cooperativistes plantejava una alternativa més social en el mercat de vivendes de l'época, en sintonia en similars propostes desenrollades en atres llocs d'Espanya i Europa.

L'idea del proyecte va sorgir de l'arquitecte Antonio Cortés Ferrando, el qual representa com cap atre el compromís que l'arquitecte té en la societat per a buscar la millor solució als problemes de l'individu. Alluntat de les visions acadèmiques més conservadores, el temps s'ha encarregat de posar en el seu lloc el “somi de joventut” d'este arquitecte que encara hui escapa a l'enteniment d'una gran majoria. L’Espai Vert seguix sent un model vigent de construcció de vivenda colectiva a través de cooperatives, en el que les decisions es repartixen entre els futurs habitants en estreta colaboració en l'arquitecte. Prenent com a clar referent el complex residencial Habitat’67 en Montreal, les solucions tipològiques que es varen propondre sorprenen per lo alvançades al seu temps i s'imponen com a models rellevants d'una Valéncia en vocació contemporànea.

El punt de partida del proyecte era crear un edifici de vivendes ajardinades en una zona de transició entre l'antic poble de Benimaclet i la seua horta. Mes allà de respondre a les necessitats d'un edifici residencial, L’Espai Vert es va concebre com una “ciutat compacta” on lo privat i lo públic tenen el mateix valor. Per damunt de tot, preval una concepció ecologista molt alvançada al seu temps que es materialisa a través dels diferents hàbitats creats en el centre de la construcció: miradors, fonts, zona deportiva, piscina, i fins i tot una montanya en pins configuren un continu vegetal que s'apodera de tot fins a entrar en les vivendes i convertir-les en autèntics oasis urbans.

La complexa volumetria resultant es desmarca de l'entorn urbà existent en la finalitat d'obtindre una millor orientació per a cada una de les vivendes i els seus respectius espais exteriors. Una modificació del Pla General va permetre girar l'edifici 45º sobre la trama urbana lo que va contribuir encara més si cap a que l'edifici s'entenga com una peça singular que destaca dins del conjunt d'edificis que el rodegen.

El proyecte està compost per un total de 108 vivendes distribuïdes de forma escalonada atenent a la orificació de les mateixes dins de la parcela. Mentres que cap al sur l'altura de l'edifici està llimitada a cinc plantes, en l'extrem nort aplega fins a quinze. Esta configuració fa que l'edifici es trobe en un espai indeterminat entre l'alta densitat del centre urbà i la vivenda suburbana alluntada de la ciutat. Ya siga en planta única, dúplex o tríplex, totes les vivendes responen a les necessitats comunes a les que aspiraven tots els cooperativistes: quatre dormitoris, ventilació creuada i prop de 100 metros quadrats d'espais verts privats. Els esforços i el temps dedicat varen tardar casi dèu anys en donar els seus primers fruts. En 1991 es va entregar la primera de les quatre fases en les que es va decidir organisar la construcció del complex, en la finalitat d'agilitar el ritme de construcció i la seua adjudicació.

La vegetació omnipresent ocupa un espai principal no solament en la concepció arquitectònica de l'edifici, si no que supon ademés un desafiu en el concepte estructural pel pes de la terra necessària per al seu correcte creiximent. Una volta més l'estudi s'alvança a les necessitats desenrollant un programa informàtic “Programa de Càlcul Expert” lo que realment era poc freqüent en aquella época, capaç de realisar els càlculs necessaris per a soportar les elevades càrregues a les que està somés el sistema estructural que organisa per mig d'una retícula quadrada on els pilars de varien entre els 40 i els 70 centímetros de secció.

Fonts:
http://www.revistaad.es/arquitectura/articulos/espai-verd-en-valencia-un-edificio-de-antonio-cortes-ferrando/18916
http://www.lasprovincias.es/valencia-ciudad/dentro-espai-verd-20180416093709-nt.html
http://benimacletconta.com/cooperativa-espai-vert/


lunes, 18 de febrero de 2019

Peris Mencheta, Periodiste de Benimaclet

PERIS MENCHETA, PERIODISTE DE BENIMACLET 




Peris Mencheta en 1914

Francisco Peris Mencheta va nàixer en la ciutat de Valéncia el 29 de giner de 1844 i va morir en Barcelona el 23 d'agost de 1916. Va ser un periodiste i polític valencià. Fundador de varis periòdics i d'una agència de notícies, Peris Mencheta va ser sobretot un precursor del reporterisme en Espanya, conquistant-li el seu eixercici un autèntic magisteri en este gènero periodístic. Va ser vàries voltes diputat i senador en Corts. 


Naixcut en un humil llar, sos pares eren naturals de Benimaclet i varen viure la major part de la seua vida en Benimclet. Despuix d'haver-se dedicat a l'ofici de canter en la seua joventut, va colaborar en varis periòdics de la seua ciutat natal, de tendències socials. Més tart va dirigir El Cosmopolita, orgue federal de Valéncia, i El Popular, diari valencià, on per un dels seus artículs, dedicat al President de la Primera República, Salmerón, es va suspendre el periòdic, i el seu autor va haver d'exiliar-se a França, editant més tart un treball explicatiu sobre la seua actuació en el cantó valencià: Refutació al fullet «Tretze dies de lloc o els Successos de Valéncia». Va ingressar a continuació en El Mercantil (1872-1873) i, més templat d'idees, va passar al diari conservador Las Províncias (1874), per al que va enviar cròniques com a corresponsal de guerra en les campanyes carlistes. Durant la Tercera Guerra Carlista destacaria com un «lluent corresponsal de guerra». 

Caricatura de Peris Mencheta de l'any 1888
El prestigi i rigor de les seues cròniques li varen obrir pronte les portes del llavors primer diari espanyol, La Correspondència d'Espanya. La popularitat de Peris Mencheta va anar ajagantant-se, fins a convertir-se en el primer reporter de la seua época. El seu esperit mamprenedor i la seua laboriositat el dugueren a fundar una agència informativa que portava el seu nom, l'Agència Mencheta, en 1876 que va fer visible a Benimaclet en molts diaris nacionals durant aquella época, ya que a sovint enviava notícies del seu poble. 

En 1882 va fundar el diari La Correspondència de Valéncia; sis anys més tart fundaria El Noticiero Universal, un dels millors diaris de Barcelona de la seua época; i en 1893 va llançar El Noticiero Sevillano. Totes estes empreses les dirigia ell mateixa, en continus viages, en la colaboració del seu germà i els seus fills. 

En 1892, el 23 de Setembre, moria son pare, Vicent Peris i Aragó, en Benimaclet. A l'endemà el poble es va omplir de personalitats per a acodir al soterrar, les cròniques ho contaven aixina: 

Entierro del Sr. Mencheta 

En la mañana del martes se verificó el entierro de don Vicente Peris Aragó, padre de los Srs. Peris Mencheta. A las diez se celebró en la Iglesia de Benimaclet la sisa de corpore insepulto, siendo el celebrante el arcipreste de aquella metropolitana D. Ramon Peris Mencheta hijo del difunto. 

La misa fué a canto llano, y en el centro del paño mortuorio se depositó una preciosa corona, recuerdo cariñoso de su familia. 

Al acto asistieron casi todos los hijos del difunto. En el tren expreso de Barcelona llegaron D. Francisco y su esposa dona Dolores Guix, y en el correo de Madrid don Salvador, todos los cuales pudieron aun abrazar el cadáver de su llorado padre. 

Terminado el acto religioso, que presidieron D. Francisco Peris Mencheta y el alcalde Benimaclet, se organizó el cortejo fúnebre en el que fuguraban muchos vecinos de aquel poblado con hachas encendidas, niños de San Vicente Ferrer y el clero con cruz alzada. El séquito iba precedido por D. Francisco Peris Mencheta, D. José Clemente Lamuela y el alcalde Benimaclet, siguiendo detrás muchos amigos de la familia. 

Cerraban la comitiva, que cruzó las principales calles de la ciudad, varios carruajes particules, figurando en primer término el del alcalde de Valencia, que no pudo concurrir presonalmente por atenciones perentorias del servicio. El duelo se despidió junto a la iglesia de San Agustín. 

De nuevo enviamos á nuestros queridos compañeros en la prensa la expresión de nuestra pena. 


Va ser l'informador inseparable i veraç dels viages dels monarques Alfonso XII i Alfonso XIII, els qui el varen distinguir en la seua amistat. Va ser diputat i senador vitalici, destacant-se per ser ardent partidari de la dinastia regnant. Va publicar el llibre de viages “De Madrid a Panamá” (Madrit 1886). 


En 1915 va faltar el seu fill Antonio Peris-Mencheta i Guix, que era també era periodiste i estava predestinat a ser hereu de l'imperi periodístic de son pare. La mort del jove Antonio va sumir en una profunda pena a son pare, que no arribà a superar. Francisco va faltar al poc de temps en Barcelona el 23 d'agost de 1916.



Benimaclet li dedicà un carrer en memòria d'aquell home que va dur el nom de Benimaclet per tota la prensa del moment.



lunes, 21 de enero de 2019

El Cultiu de la Seda en Benimaclet

EL CULTIU DE LA SEDA EN BENIMACLET 


L'actual paisage de l'horta valenciana l'identifiquem en el cultiu del taronger, icó del camp valencià per antonomàsia. Pero hem de senyalar que no sempre ha segut aixina. Des del sigle XV fins a mediats del XIX, les moreres varen ser l'arbre característic del camp valencià, ya que l'indústria de la Seda s'assentava sobre l'existència d'importants extensions de camps destinades al seu cultiu, les fulles de les quals servien d'aliment al cuc de seda. 

Alqueria de Serra
La morera, segons Esteban Lonjares en el seu magnífic treball “La cria del gusano de seda”, explica que és un arbre procedent d'Àsia que es va introduir en Múrcia i en el Regne de Valéncia des del sur d'Itàlia pels mercaders italians a finals del sigle XIV, i ràpidament va començar a estendre's el seu cultiu, conformant els paisages del territori de l'entorn de pobles i ciutats de les hortes valencianes que s'havien especialisat en la cria del cuc de seda. En el pas del temps, la morera va contribuir a transformar el paisage agrari de zones de regadiu i comarques sanceres com L’Horta de Valéncia, la Safor o la Ribera del Xúquer. 

La major part dels viagers que la visitaven i descrivien les terres que rodejaven el Cap i Casal aludien en les seues obres al paisage frondós i vert que formaven les moreres, que es plantaven acompanyant els màrgens de camins i séquies, en les aigües de les quals es regaven, o en parceles sanceres, formant amplis moreres. De Valéncia eixia fins a fa ben poc el camí de les Moreres. 


Les alqueries de l'horta tenien en l'últim pis andanes o cambres en estructures de fusta i canyes on criaven els cucs, els capolls dels quals eren venuts per a la seua comercialisació. En moltes alqueries de l'horta valenciana encara podem trobar estes andanes. Esta cambra era l'espai idòneu per a esta activitat, ya que en estar en la part alta de l'alqueria, aïllava als cucs de seda de l'humitat i de la fredor de la terra. Encara hui és reconeixible exteriorment per les finestres de la part superior de la frontera, les quals són de menut tamany i estan situades casi a ras del ràfol de la teulada, ya que servien per a ventilar la cambra i eliminar a la seua volta les bosses d'aire càlit que s'acumulaven durant l'estiu. 

Els cucs es colocaven sobre un llit de grans cantitats de fulls de morera per a la seua alimentació, dispostes en taules de fusta formant estanteries que sustentaven diferents nivells de canyiços sobre els que les orugues vivien durant les primeres semanes, fins que començaven a elaborar el capoll on es tancaven per a transformar-se en una crisàlida. 

Estos canyiços perviuen encara hui en algunes alqueries rehabilitades de la ciutat de Valéncia, com la de Félix i la de Solache. En el nostre Benimaclet, l'alqueria de Serra, també les va mantindre fins a no fa molts anys, pero l'abandó i les ocupacions illegals deuen haver-les fet desaparéixer. 

Les dònes i els chiquets jugaven un paper important en la fase inicial del procés de producció sedera: la cria de cucs, cocció dels capolls, extracció del fil i l'obtenció de la fibra de seda. Era un treball domèstic, que es feya en les andanes de les cases. Els cucs creixien en el llit de fulls de moreres fins a encapsular-se en un capoll de seda confeccionat en un resistent fil que podia medir més d'un quilómetro de llongitut. Pero abans de trencar el capoll, els artesans l'havien de bolllir en aigua per a obtindre intacta la fibra 

L'última fase de la cadena productiva de la seda era la confecció dels teixits en els telers, a càrrec dels teixidors i velluters. No cap dubte que l'activitat sedera generava una gran cantitat de llocs de treball, ya que passava per moltes fases. L'elaboració d'este teixit de gran calitat associat al lux i a la riquea, molt apreciat per la Monarquia, l'aristocràcia, la burguesia i l'alta jerarquia eclesiàstica per a exhibir la seua importància per mig de l'indumentària, va ser una de les principals activitats econòmiques de Valéncia des del sigle XV al XVIII. 

En 1795 Cavanilles en el seu llibre “Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia”, publicada en la vila de Madrit en dos volums (1795-97) se referix l nostre poble de la següent manera: Caminando desde Alboraya hacia la embocadura del Turia en el Mediterráneo, queda a la derecha la corta población de Benimaclet, distante de la capital un quarto de legua: es de 72 vecinos, que solamente tienen 82 cahizadas de término, donde cogen seda, cáñamo, trigo, maíz y las producciones de huerta 

També, Pasqual Madoz en 1846 en el seu “Diccionario geográfico-estadístico-histórico” describia Benimaclet de la següent manera: "el terreno que le rodea es de muy buena calidad, plantado generalmente de moreras. Dos caminos carreteros salen del pueblo, el uno conduce á la capital y el otro hacia el mar, de donde dista muy poco, pero ambos son fatales y muy mal conservados. Producción: cáñamo, trigo, maiz, habichuelas, fresas, seda y hortalizas." 

Fulles de morera
La gran expansió del cultiu de la morera, que es va intensificar durant el sigle XVIII, i la política proteccionista de la Monarquia, va convertir al territori en la principal àrea espanyola productora de seda. No obstant, l'epidèmia de pebrina de 1854, que va afectar profundament a la sericicultura mediterrànea, va propiciar la caiguda de la rendabilitat de la criança del cuc de seda. Esta malaltia provocava que els cucs moriren ans que aplegaren a concloure el seu cicle vegetatiu i que, per tant, les collites de seda es pergueren. 

Aixina que, la sericicultura va acabar desapareixent casi per complet en tan sol unes décades, coincidint en la decadència de l'indústria sedera valenciana. Per això, durant la segona mitat del sigle XIX, es va substituir el cultiu de la morera pel de el taronger, més rendable, donant lloc al paisage agrícola valencià que ha aplegat fins a l'actualitat.

Queden en Benimaclet algunes poques moreres en la poca horta que li queda, com memòria d'un temps passat. 




Font 

Lonjares, Esteban. “La cría del gusano de seda: pervivencias en las alquerías de Valencia” https://losojosdehipatia.com.es/cultura/historia/la-cria-del-gusano-de-seda-pervivencias-en-las-alquerias-de-valencia/ 

Mandoz, Pasqual . Diccionario geográfico-estadístico-histórico. Madrit 1845 

Cavanilles, Antoni. Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Madrid. 1795

miércoles, 16 de enero de 2019

Festa de Sant Antoni 2019

FESTA DE SANT ANTONI DE VERA

Sant Antoni Abat, conegut en Valéncia familiarment con Sant Antoni del Porquet va nàixer en Egipte en l'any 251 i morí en 356. Va ser un monge cristià, fundador del moviment eremític. El relat de la seua vida presenta la figura d'un home que creix en santitat i el convertix en model de pietat cristiana. El relat de la seua vida té elements històrics i uns atres de caràcter llegendari; se sap que va abandonar els seus bens per a portar una existència d'ermità i que atenia a vàries comunitats monacals en Egipte, permaneixent eremita. Es diu que va alcançar els 105 anys d'edat.

Es representa com un vell en l'hàbit de l'orde i en un porc als seus peus.
Segons conta l'història, Sant Antoni Abat en mig de la vida austera que va portar, va descobrir el saber i l'amor divins a través d'observar a la naturalea. D'eixa revelació, va adquirir la costum de beneir als animals i a les plantes. A partir de la seua mort, va ser invocat com a patró dels ganaders i protector dels animals domèstics.

La zona de l'antiga horta valenciana de Benimaclet, situada en les rodalies de l'ermita de Vera, viu encara la seua típica bendició dels animals. Des de ben matí gents del poble de Benimaclet i la seua horta, d'Alboraya i la Malvarrosa acodixen a l'ermita de Vera per a assistir a la primera missa del dia, la de Sant Antoni, oficiada per Julio Ciges, el retor, que més tart sobre una tribuna impartix la bendició als numerosos animals domèstics que acodixen acompanyats pels seus amos a esta cita anual.

La festa es fa gràcies als clavaris i la mateixa servix de reencontre entre antics habitants de la zona, quan el conjunt de Vera tenia prop de 2.000 habitants.
La celebració és senzilla, pero molt emotiva. La majoria dels assistents se coneixen i això és lo més important. Molts llauradors, dels pocs que queden, tornen a esta zona solament en estes festes i eixe reencontre és impagable.
En acabar la bendició se realisa la tradicional rifa en la que s'oferixen pernils, pollets, gallines i dotzenes d'ous, garrafes d'oli i vi, entre atres productes.
La celebració en honor de l'ermità Sant Antoni finalisa en el dispar d'una mascletà a la que seguix un dinar de confraternitat entre clavaris i antics veïns, mentres els visitants poden descobrir el conjunt històric de Vera.


Programa del Dumenge 20 de Giner de 2019
- 10:30h Celebració Santa Missa en l'Ermita de Vera.
- 12:00h Bendició dels animals i entrega de trofeus.
- 13:30h Gran rifa "Sant Antoni" en grans premis.
- 14:00h Tradicional mascletà

martes, 1 de enero de 2019

¡Bon Any 2019!

¡¡Bon Any 2019!!

Els administradors del blog Poble de Benimaclet vos desigem un feliç any 2019 a tots els que llegiu les nostres entrades. Esperem que este any duga a Benimaclet el desijat descans nocturn, la protecció de l'horta, les infrastructures d'equipament bàsics durant anys reclamades i que no se perda l'identitat i les tradicions de l'antic Poble de Benimaclet.


Poble de Benimaclet