2º Certamen de Pintura ràpida

2º CERTAMEN DE PINTURA RÁPIDA 

“Festes Benimaclet 2019”

El dia 7 de setembre 2019, dissabte, se celebrarà en el poble de Benimaclet (Valéncia) el 2º Certamen de Pintura Ràpida a l'aire lliure, que organisen els Clavaris del Crist d'enguany. 

Este certamen es realisa en el marc de les Festes Patronals de Benimaclet.

S'establix un Premi.  PREMI “Festes Benimaclet” de 500 €. Gentilea de Caixa Popular i un Segon PREMI de 300 € gentilea dels Clavaris.

Podeu consultar les Bases Completes ací: 

Bases Certamen de Pintura ràpida de Benimaclet

Guanyador de l'edició de 2018

La vacunació de la pigota en Benimaclet

L'INICI DE LA VACUNACIÓ EN BENIMACLET 

Al començament del sigle XIX, la pigota afectava al 60 per cent de la població europea. Era en diferència la malaltia més devastadora de l'época, molt més que el càncer en els nostres dies. Ningú estava exent de patir-la: nobles, llauradors, pobres i rics,... Qualsevol podia caure sense previ avís en les garres d'esta dolència incontrolable en aquell moment. El mateix Rei Carles IV va vore cóm el seu germà Gabriel, la seua cunyada i la seua filla recent naixcuda perdien la vida per culpa de la pigota. 

Els pocs que conseguien superar-la -en acabant de vàries semanes en llit- s'enfrontaven a un segon trànsit igualment dolorós: vore el seu cos desfigurat i irreconeixible. I això els que podien, perque lo normal entre els supervivents era quedar-se progressivament cego. Un bon dia, en el seu retir estiuenc de la Granja de San Ildefonso, Manuel Godoy va entregar al Rei un informe que reflectia un nou repunt d'esta epidèmia en els territoris peninsulars i d'Ultramar. El monarca estava molt sensibilisat en la malaltia, i va decidir atacar-la. 

Llavors, un doctor anglés cridat Edward Jenner va descobrir que les llauradores que cuidaven vaques no patien mai la pigota. Es mantenien immunes. De seguida es va donar conte de que el virus de la pigota vacuna -la que patia el ganado- immunisava contra la pigota «comuna», la que patíem els humans. Estos alvanços varen aplegar a oïts de Francesc Xavier Balmis, un mege valencià natural de la ciutat d'Alacant terriblement ambiciós, que va sacrificar la seua vida personal en la finalitat de fer carrera com a cirugià. 

Balmis va convéncer a Carles IV per a realisar la Real Expedició Filantròpica de la Vacuna, coneguda com a “Expedició Balmis” en referència al mateix Balmis. Va ser la primera expedició de caràcter filantròpic de l'història que va donar el regrés al món i va durar des de 1803 fins a 1814. El seu objectiu era en principi que la vacuna de la pigota alcançara tots els racons de l'Imperi espanyol, ya que l'alta mortalitat del virus estava ocasionant la mort de mils de chiquets. 

Per aquells anys també s'inicià la vacunació de la població en Valéncia. Sabem que des de Benimaclet s'havia d'anar fins a la Casa Vestuari, en la Plaça de la Mare de Deu de la Ciutat de Valéncia, per a vacunar als chiquets de manera voluntària. 

En el Diari de Valéncia durant el mes de Giner de 1817 se publicaven els noms dels chiquets vacunats, en l'intenció animar als atres pares per a que vacunaren als seus fills. El 3 de Giner de 1817 va ser vacunada una chiqueta de Benimaclet d'onze mesos d'edat que s'anomenava Vicenta Buch, filla de Gregori Buch i Cones. 

La teoria de la vacunació era relativament senzilla i s'havia demostrat en fets clars, pero calia bregar en els “anti-vacunes” del moment, que també existien com passa actualment. Entre uns atres alguns sectors de l'Església Catòlica, vea en aquell proyecte alguna cosa immoral i sacrilegi. L'idea de fer-se «mal» de forma voluntària per a conseguir un benestar durador no els convencia i durant molts anys aquell mensage quallà en una part de la població que s'oponia a la vacunació. Tampoc pareixia be allò de que es mesclaren fluïts d'orige animal en els d'orige humans. Un parlamentari anglés va aplegar a dir -completament en sério- que a tots els que es vacunaren els naixerien banyes en el front. En Espanya, la vacunació antivariòlica va ser obligatòria des de l'any 1903 fins al 1979, anteriorment havia segut voluntària. Els últims casos de pigota declarats en Espanya varen produir-se en l'any 1954. 

Sabem que en Benimaclet a pesar de les campanyes de vacunació hi hagué gent que va preferir no vacunar-se. Les conseqüències com hem dit adés eres devastadores i deixaven a les persones que sobrevivien marcades de per vida. En valencià ad estes persones se les coneixia com “ratades” i en Benimaclet existien algunes famílies que portaven este malnom degut a haver patit la malaltia: La ratà o el ratat.

El General Leval en Benimaclet

EL GENERAL LEVAL EN BENIMACLET

General francés de la Guerra del francés

Jean François Leval naixcut en París el 18 d'abril de 1762 va morir el 7 d'agost de 1834. Era fill de Jean François i Marie Madeleine Ducres, va ser un general francés contemporàneu de la Revolució Francesa i el Primer Imperi francés. Va començar la seua carrera militar com a soldat ras, servint en les colónies des de 1779 fins a 1783. Durant les Guerres de la Revolució va ser nomenat per a dirigir una mija brigada a començaments de 1793 i a finals d'eixe mateix any va ser ascendit a brigadier. Posteriorment, com a mariscal de camp va prendre part en múltiples batalles durant les Guerres Napoleòniques (Jena, Eylau). Més tart va ser destinat a Espanya, on va combatre en numeroses batalles i escaramuces de la Guerra d'Independència, tals com les de Talavera (18 de juliol de 1809), Ocaña (19 de novembre de 1809), Valéncia (Febrer de 1811) i Vitòria (21 de juny de 1813). El seu nom figura gravat en la sèptima columna baix l'Arc del Triumfo en París.

En el llibre “Guerra de Independencia. Historia Militar de España” fa referència al pas del General Leval pel Poble de Benimaclet. Leval, en fama de sanguinari, segur que no va deixar bon recort entre els habitants de Benimaclet. Se sap que l'iglesia va pedre alguns bens i llibres antics. Desconeguem si els veïns es veren també agredits durant l'estància de l'eixercit francés en Benimaclet.

Batalla de la Guerra del francés

“El general Habert ocupó las avenidas de la puerta de Serranos y en ellas se estableció, extendiéndose además por toda la orilla izquierda del Guadalaviar; un batallón del 117, fué dirigido al Grao, donde se apoderó de cuantas mercancías nacionales y extranjeras había en los almacenes del puerto; el general Leval se acantonó en Benimaclet, á la parte, también, de la marina y, una vez situadas así las tropas y dispuesta la artillería á romper el fuego sobre el recinto, Suchet intimó la rendición á la ciudad el día 7, no sin antes ofrocer á las autoridades y habitantes todo género de protecciones y bienandanzas. La intimación fué rechazada con la mayor energía, confonne á las circunstancias en que se hallaba Valencia bajo el terrorífico mando de Caro y la licencia que dominaba en las masas del pueblo, intimado por las sospechas de traición que se le habían inspirado y el temor de las represalias que le pudieran sobrevenir”.  

El Matador de Benimaclet

EL MATADOR DE BENIMACLET 

Benimaclet, com mots atres pobles, contà en el seu propi Matador Municipal. El Marador va ser construit en la primera part del segle XX i va tindre una vida curta. Estava situat junt al Camí de Farinós, en front de l'Aqueria del Saco, en lo que hui és el parc de la Plaça d'Amparo Arce. 

A principis del segle XX els matadors anaven per les cases dels ramaders per a matar allí als animals. En 1923 la prensa denunciava l'existència d'un matador clandestí en Benimaclet, sense cap mida higiènica. La bonança econòmica de la década dels 20 del segle passat animaren a la construcció d'un nou matador municipal. Per a poder construir este edifici, es varen tindre d'expropiar els terrenys on s'emplaçava. En l'archiu històric de Valéncia es troba tota la documentació burocràtica epistolar, pròpia de l'época.

El terreny va ser expropiat a Don Vicente Giner per la cantitat de 1400 pessetes en l'any 1926. “La mija fanecada que ha d'adquirir-se d'este camp per a la construcció del Matador, correspon a l'àngul Noroest, i els seus llindars són per lo tant: Nort i Oest camí de la Rambla, Sur i Est terres del camp que segrega propietat de Don Vicente Giner Ciurana” (Font: Archiu Històric de Valéncia). Ademés el arrendatari que regentava les terres, Manuel Belenguer, va ser indemnisat en la cantitat de 165 pessetes. 

Pareix ser que el matador es va acabar de construir en l'any 1927 dins d'un pla que incloïa també el matador de Carpesa (compatit en Borboto i Benifaraig). Pero per estranys interessos l'edifici no s'inaugurava. 

En Abril de 1928 el diari La Correspondencia de Valencia publicava un artícul titulat: “Los mataderos de Benimaclet y Carpesa ya están terminados. A pesar de lo cual los matarifes siguen sacrificando en sus casas”. L'escrit fa referència als possibles interessos ocults per part dels carnicers, els matarifes i els propietaris dels animals per a no voler gastar el recent construït Matador. També denuncia que els grans perjudicats son els veïns que no se beneficien de les ventages higièniques que proporciona el nou matador. 

Pareix ser que en 1930 seguia sense estar obert al públic per lo que els veïns de Benimaclet varen decidir escriure una carta a l'Ajuntament. Segons un document que fa referència Benimaclet-Conta dia que: 

“Els veïns del poblat de Benimaclet que subscriuen a V. I. Atentament acodixen i exponen: 

Que en l'any 1927 varen ser acabades les obres de construcció del nou matador de dit poblat, i com en la data actual es troba este tancat als servicis propis de dit establiment per no haver-se procedit a l'obertura del mateix. 

Supliquen a V.I. que previs els tràmits llegals se servixca a ordenar a que es procedixca a dita obertura ya que reunix les condicions higièniques exigides i trobar-se també establit el servici d'aigües potables en l'interior de referit establiment. 

Un atre si que actualment es procedix al degolle de les reses, les carns de les quals s'expenen al públic en les carniceries, en casa dels tallants, i ya que açò queda prohibit pel Reglament de Sanitat, preguen siga atesa esta petició a l'objecte de que a la major brevetat possible es procedixca a l'obertura oficial abans indicada, ya que aixina es dona compliment als prescrit en el Reglament citat, s'evita el degolle clandestí de reses i es dota a dit poblat d'un servici tan sumament important, que donaria al veïnat l'absoluta confiança de la salubritat de les carns que s'expenen. Gràcia que espera meréixer de V.I. la vida del qual guarde Deu molts anys.” 

En l'any 1932 se va construir la casa del conserge del matador, per lo que el matador ya hauria d'estar en funcionament. En el recint del matador vivia puix el conserge, la filla del qual segons recorden “era molt guapa i cantava molt be”. Existia un servici de matarif i, ademés, devia també acodir el veterinari per a certificar la mort de l'animal. No era un acontenyiment diari, ya que els animals menuts es mataven en les cases i únicament es portaven al matador les reses i en Benimaclet, poble de llauradors, no hi havia moltes famílies que tingueren reses per a matar.

El matador disponia d'una font d'aigua potable en la porta exterior que va servir per a abastir a gran part de la població de l'Horta de Benimaclet durant els anys que no existia aigua potable en les cases i alqueries. 

Fins a finals de la década dels xixanta del sigle passat, va funcionar el Matador Municipal de Benimaclet, entitat depenent de l'Ajuntament de Valéncia. Encara despuix d'haver deixat les seues funcions de Matador, l'empleat municipal que va eixercir de conserge vigilant de l'edifici, va viure allí junt en la seua família. 

En el moment de la seua desaparició com a Matador, l'entorn encara estava sense urbanisar. Podem dir per tant que es trobava en plena horta en les afores de la zona nort del poble. 

Ya a mitan dels huitanta del sigle passat, l'edifici va ser cedit temporalment a una associació dedicada a l'ajuda i rehabilitació de drogodepenents, cridada “El Patriarca”. Els pacients d'esta associació, que vivien en l'edifici, varen netejar i varen reformar el local. 

Als pocs anys esta associació va abandonar les instalacions i estes varen ser ocupades per l'associació ASINDOWN, entitat dedicada al conte i atenció de persones en Síndrome de Down. 

Ya al començament del present sigle XXI, l'edifici va ser derribat i en part del lloc on s'emplaçava, es va construir una finca de vivendes. D'eixa manera desapareixia una senya d'identitat més per a vàries generacions d'habitants de Benimaclet i una oportunitat d'haver convertit l'edifici en un local per al nostre poble. 

Creus de Maig 2019

 LES CREUS DE MAIG EN BENIMACLET

Creu de Maig 2018 (Parròquia)

La Festa de les creus o també nomenada Creu de Maig se celebra el 3 de maig. Pareixen tindre el seu orige en la troballa per Santa Elena de la creu a on va morir Crist, pero algunes fonts diuen que l'arraïlà de la festa prové de certes celebracions dels romans.

L'història, és una miqueta llegendària, narra com en l'emperador romà Constantí I el Gran, en el sext any del seu regnat, s'enfrontà contra els bàrbars a la vora del Danubi, en una batalla la victòria que es creïa impossible a causa de la magnitut de l'eixèrcit enemic. Una nit Constantí té una visió en el cel en que se li va aparéixer brillant la Creu de Crist i damunt d'ella unes paraules, "In hoc signe vincis" (En este senyal venceràs).

L'emperador va fer construir una Creu i la va posar davant del seu eixèrcit i llavors va véncer sense dificultat a la multitut enemiga. De volta a la ciutat, averiguant el significat de la Creu, Constantí es va fer batejar en la religió cristiana i va manar edificar iglésies. De seguida va enviar a sa mare, Santa Elena, a Jerusalem a la busca de la verdadera Creu de Crist.

Una vegada en la ciutat sagrada, Elena va manar cridar als més sabis sacerdots i va conseguir trobar el lloc a on es trobava la Creu, pero no estava sola. En la montanya Calvari, a on la tradició situava la mort de Crist, va trobar tres fustes ensanguinades ocultes i per a descobrir quina era la verdadera creu a on va morir Crist, va colocar una a una les creus sobre persones malaltes, i inclús morts, que es curaven o resucitaven al tocar la creu que havia segut la de Crist. A partir d'ací naix la veneració a la Santa Creu, ya que Santa Elena va morir pregant a tots els que creuen en Crist que celebraren la commemoració del dia en que fon trobada la Creu.

En la ciutat de Valéncia es fa un concurs de Creus de Maig, organisat per Lo Rat Penat, des de principis del sigle XX i en les últimes edicions ha superat el centenar de participants i en ell participen des de fa anys algunes associacions del nostre poble.

Creu de Maig Els Jovenils 2018

En Benimaclet se coloquen creus de Maig en:

- l'Església Parroquial de l'Assunció de Nostra Senyora, en la Plaça de Benimaclet.

- I per part de la Falla Els Jovenils, en l'encreuament entre l'Avinguda de Valladolit i Masquefa (enguany està fòra de concurs per no estar feta de flor natural). 

- A banda, En l'Ermita de Vera l'Associació Cultural L'Horta ha colocat una preciossa Creu en commemoració del seu X Aniversari.

Creu de Maig 2019 de Vera

Combregar d'Impedits 2019

EL COMBREGAR D'IMPEDITS

Horta de Valéncia, 1911

Este dumenge, 5 de Maig, se celebra en Benimaclet el Combregar d'Impedits.

Benimaclet guarda una de les tradicions religioses més antigues de les que se coneixen en Valéncia, el Combregar de Malalts e Impedits o Combregar d'Impedits. Es tracta d'una processó en la que la feligresia de Benimaclet recorre el carrers del poble duent la comunió als malalts del poble que no poden desplaçar-se al temple parroquial degut a la seua malaltia.

La processó se realisa en molts pobles de Valéncia el dilluns de Sant Vicent Ferrer (és a dir el dilluns següent al segon dumenge de Pasqua -domenica in albis), encara que en Benimaclet ve realisant-se des de fa molts anys el tercer dumenge de Pasqua, segurament per a que els benimacleters puguen assistir a les fester en honor al patró San Vicent en la ciutat de Valéncia. S'ha de dir que este tipo d'acte només se realisa en l'antic Regne de Valéncia i en algunes parts d'Andalusia.

El Concili de Trento, realisat entre 1545 y 1563, en el marc de la Contrarreforma catòlica manava a la feligresia combregar al menys una volta a l'any per Pasqua florida, lo que quedà com un manament de l'Església. Hi ha notícies de processions per a dur la comunió als feligresos en Sevilla des de 1575 (costum que encara es manté).

Segurament per influència de San Joan de Ribera, sevillà de naiximent i que arribà a ser Arquebisbe de Valéncia a finals del segle XVI i el qual tenia gran devoció per l'Eucaristia, Valéncia va adquirir esta tradició.

La processó encara se realisa actualment en multitut de pobles valencians com Alboraya, Picassent, Museros, Xàtiva, Montaverner... i deixà de celebrar-se en molts atres en els últims anys.

En Benimaclet s'ha mantingut a pesar de la pressió de la ciutat i de les noves tendències actuals que tendixen a dur els sentiments religiosos a l'intimitat. L'acte comença a les 10:00 del matí partint de l'Església Parroquial en la Plaça de Benimaclet. Encapçala l'acte la creu processional portada per un feligrés. A continuació el senyor rector porta el copó en les sagrades formes baix pali. Familiars dels malalts i veïns de Benimaclet porten els pals del pali. Junt ad ells uns escolans van tocant unes campanetes per a indicar la presència del Corpus Christi (el Cos de Crist). A continuació va el poble i la banda de música del Centre Instructiu de Benimaclet. En acabant de recórrer totes les cases dels malalts que han demanat la comunió se torna al temple parroquial.

Combregar d'Impedits 2017

Combregar d'Impedits de 2017

Antigament la processó visitava també als malalts de l'Horta de Benimaclet, que eren feligresos de la Parròquia de Benimaclet, a pesar de ser veïns de la Partida de Sant Esteve de la Ciutat de Valéncia. La processó podia allargar-se unes quantes hores. Els carrers pels que passava la processó s'adornaven, els llançols se penjaven en els balcons i les cases dels malalts s'arreglaven per a rebre a la comitiva que anava acompanyada per les autoritats religioses i civils.

En conclusió es tracta d'una tradició centenària, que deixant a banda les creències de cada individu, ha de conservar-se perque forma part de l'història del nostre poble. En els últims anys grupúsculs d'intolerants han increpat a la comitiva al seu pas pels carrers de Benimaclet, lo que demostra l'incultura d'estes persones a l'atacar un acte tan tradicional com este.

Combregar d'Impedits (1999)

Fotos: Vicent El Rojet, Dolores Huerta.
Font: Elaboració pròpia

Quaderns Rubio i l'Acadèmia

QUADERNS RUBIO I L'ACADEMIA

Els Quaderns Rubio en els que tots hem deprés caligrafia tenen una important relació en el nostre poble. Ramon Rubio Silvestre va ser l'inventor dels Quaderns Rubio, havia naixcut en Tarragona en 1927, pero de menut es va traslladar a Geldo, un poblet de l'Alt Palància, al qual va estar molt unit tota sa vida. Rubio va estudiar en la ciutat de Valéncia i es va compartir en Professor Mercantil, lo que sempre havia desijat. En els anys 50 fundà una acadèmia en el carrer Martí de la ciutat de Valéncia. Donat el seu èxit uns anys més tart va fundar en Benimaclet una nova escola, l'Acadèmia Rubio, junt a les vies del trenet, en el carrer Soletat Doménech. Ramon Rubio impartia contabilitat en esta acadèmia de la seua propietat.

Interessat pel que els seus alumnes adquiriren els domini dels números i milloraren la caligrafia creà una série de fiches de recolzament per a que perfeccionaren l'escritura i les matemàtiques. Ad estes fiches les cridà: “El mètodo Rubio”. Basant-se en la tècnica grafomatriu, que partint de la realisació de gràfiques simples com les llínies curves i rectes, continua en grafies més complexes (llínies ondulades, círculs o bucles). És tracta d'un mètodo de reforç didàctic que se basa en fer fàcil lo difícil mediant la repetició de senzills eixercicis.

Els inicis no foren fàcils i els mestres no confiaven en el seu mètodo. Poc a poc se donaren conte de que els alumnes que utilisaven els quaderns Rubio obtenien millors resultats acadèmics. A l'aumentar la demanda de Quaderns Ramon Rubio fundà Ediciones Técnicas Rubio y Cuadernos Rubio que ell mateix imprimia artesanalment en sa casa.

Als inicis dels anys 60, els amos de l'Acadèmia Rubio, degut a que el negoci editorial s'havia d'atendre per la seua importància, va oferir l'adquisició de dita acadèmia que constava de planta baixa i primer pis als religiosos claretians. Sis claretians, cinc sacerdots i un germà, es varen fer presents en Benimaclet en el curs 1962-63, fent-se càrrec de l'educació en dita acadèmia que va rebre el nom de “Cor de Maria” en primer lloc i, posteriorment, per a evitar equívocs en atres institucions es va cridar, i es diu, Claret-Benimaclet.

A finals dels 80 l'Editorial va aplegar a vendre anualment més de 10 millons d'eixemplars, destinats a chiquets d'entre 3 i 13 anys. A lo llarc dels anys, els quadernets han evolucionat i s'han adaptat en èxit als nous temps despuix d'abordar canvis. En 2001 va morir Ramon Rubio en la ciutat de Valéncia.

Els Cacherulos de Pasqua

ELS CACHERULOS DE PASQUA

“El dia de Pasqua Pepico plorava perqué el cacherulo no li s'empinava”, diu la famosa cançó pasqüera que fins fa poc se sentia pels carrers dels nostres pobles en estos dies de Pasqua. Fer volar el cacherulo, va ser, és i serà una diversió única. L'acte de mantindre un objecte en l'aire resulta fantàstic, tant per a menuts com per a majors. El cacherulo, junt en la mona de Pasqua, l'esclafit de l'ou dur i els jocs tradicionals de corda són tradicions que no deurien perdre-se.

Els nostres yayos construïen els cacherulos en uns pocs elements que tenien a mà: tres canyes, fil d'empalomar i uns papers de periòdic. Hui ya no existixen pràcticament els artesans i es poden adquirir en qualsevol comerç. La construcció va ser artesanal durant sigles. Es creu que l'història dels cacherulos es remonta molt arrere, a l'antiga China, cap al 1250 abans de Crist. Més d'un mileni abans que fora fundada la nostra Valentia romana.

Potser que els orientals de l'Antiguetat es distragueren en objectes similars als nostres cacherulos, pero lo que és segur és que els utilisaven com a sistema de comunicació entre les seues hostes, segons un còdic de colors.

El cacherulo és un objecte de la cultura popular. Com hem indicat, en el passat valencià molts dels cacherulos eren artefactes casers, circumstància que facilitava la comunicació familiar durant la seua elaboració. La seua construcció era una lliçó de cultura de l'esforç en tota regla de yayos a nèts. Encara que existixen diverses varietats i tipos, els materials bàsics per a la seua elaboració són: tres canyes, paper i fil d'empalomar.

Encara que la majoria dels chiquets construïen els cacherulos en sa casa, en alguns temps comprar un cacherulo podia ser fins i tot una obra de caritat. Casi un sigle arrere, en abril de 1924, el Círcul de Belles Arts de Valéncia organisava un concurs-subasta de berenars i de cacherulos decorats per artistes. En els beneficis obtinguts es compraven mones de Pasqua als chiquets més necessitats de la ciutat. A lo manco des de principis del segle passat existien en la capital, en les afores de la plaça Del Mercat alguns comerços tradicionals que en vespres de la Semana Santa omplien els seus escaparats de cacherulos. En l'actualitat se troben en jogueteries i basars, en la seua majoria regentats per la comunitat china, com a curiositat del destí.

Tant important és conseguir un cacherulo com trobar algun lloc òptim on el vent tinga la suficient força i no existixquen cables que acaben en la nostra diversió. En zones rurals d'interior s'opta per eres obertes, mentres que en les zones costeres és recomanable visitar la plaja. En Valéncia, ademés del vell llit del riu Turia, era habitual anar a les plages del Cabanyal i de la Malvarrosa, on el vent té més provabilitats de presentar-se.

I mentres el cacherulo s'empina o no se pot cantar la cançó tradicional:

El dia de Pasqua,

un chiquet plorava

perque el cacherulo

no li s'empinava.

La tarara sí,

la tarara no,

la tarara, mare,

que la balle yo

Ella porta pirri

ella porta pirri

ella porta pirri

també porte yo

La tarara sí,

la tarara no,

la tarara, mare,

que la balle yo

Els fadrins d'ací

ya no pinten res

els que pinten ara

son els forasters

Els fadrins d'ací

si que pintaran

perque les fadrines

a buscar-los van

El dia de Pasqua

son dies de mones

¡Ay! que pantorrilles

tenen les chicones

La tarara sí,

la tarara no,

la tarara, mare,

que la balle yo

Font:

Las Provincias

Valencia-Canta

Bon dia de Pasqua 2019

BON DIA DE PASQUA

Desde Poble de Benimaclet vos desigem un bon dia de Pasqua a tots els veïns del poble de Benimaclet.

Processó de l'Encontre 2019

PROCESSÓ DE L'ENCONTRE

El Dumenge de Pasqua a les 10 hores se celebra en la plaça del poble de Benimaclet la tradicional processó de l'encontre. És una processó històrica que cada any recorre els carrers de Benimaclet i en la que participa part del poble.

En la processó participen dos imàgens, la del Crist resucitat i la de La Dolorosa, que se troben en la Plaça de Benimaclet i es produïx un repic de campanes, soltament de coloms i llançament d'aleluyes.

En 1934 el diari “Las Provincias” es fea resò de la processó de Benimaclet i podem vore les similituts d'aquella processó en la que es celebra hui en dia. A continuació reproduïm les lletres que se dedicaren a narrar lo que va trascorrer en Benimaclet:

Processó de l'Encontre de 1948

“La nota culminante de este renacer religioso ha sido el Encuentro de la mañana de Pascua; dos años que el vecindario no había contemplado su tradicional Encuentro. El entusiasmo desbordante tenía aires de triunfo y aires de libertad, recobrado después del bienio sectario de Azaña.

Organizáronse las mismas, que siguieron distinto itinerario. La Cofradia de los Dolores toda, con su Madre la Santísima Virgen, recorrió las calles de la Asunción, Valencia, Cristo de la Providencia, Benimaclet a la plaza de la Iglesia.

Acto seguido salió la cruz parroquial, niños del catecismo, bandera, socios de la Derecha Regional, tradicionalistas, palmas, incienso y la preciosa imagen de Jesús Resucitado, con el clero parroquial, recorrió las calles de Benimaclet, callejón, plaza, para coincidir ambas en la plaza de la Iglesia.

Reunidas ambas en el punto anteriormente indicado entre aclamaciones de júbilo, suelta de palomas aleluyas, carcasas, tracas y a los arcordes de la banda de música, reorganizóse ésta, retornando a la iglesia.

Seguidamente comenzó la misa mayor, en la cual se ejecutó a gran orquesta y voces la partitura en “la” de don Salvador Giner, y en la que el reverendo padre Luis Colomer pronunció un elocuente sermón.

Luego de la misa, organizóse nuevamente para trasladar la imagen de los Dolores a casa de la clavariesa para el año próximo, señorita Consuelito Huerta, sita en la calle de Valencia 45 y la Virgen del Sufragio en la misma calle, número 22, a doña Asunción Bori.

La citada calle era un hervidero de gente, que no cesaba de aplaudir y dar vivas a su Madre Santísima.

Luego, disparóse una kilométrica traca que recorrió la carrera de la procesión.

El tercer dia de Pascua organizóse la procesión para trasladar la imagen de los Dolores a la Parroquia. El corto trayecto estaba apiñado de gente, como jamás se había conocido.

Entra la Virgen en la iglesia, luces, tracas, vivas, aplausos, lágrimas, muchas lágrimas de emoción, terminando con solemne Salve”

Actualment persistix la tradició pels carrers històrics del poble de Benimaclet.

Don Diògenes, una vida dedicada a la Medicina en Benimaclet

DIOGENES LOPEZ MENCHÓ, UNA VIDA DEDICADA A LA MEDICINA EN BENIMACLET

 Don Diògenes López Mechó va nàixer el dia 28 d'abril de 1891 en Montevideo (República d'Uruguay). Va realisar els seus estudis de Medicina en la Facultat de Medicina de la Ciutat de Valéncia, acabant els seus estudis en 1918. Es va casar en Rosa Llorens Vilás, del matrimoni del qual varen tindre quatre fills: Gabriel, Diògenes, Rosa M. i Daniel.

El primer destí on va eixercir la Medicina va ser en Catí, en el Maestrat valencià. Allí va viure fins a 1920 en el que es va traslladar al poble de Benimaclet on va permanéixer fins a la seua mort ocorreguda l'1 de març de 1975. La seua vivenda va estar en principi dalt de la tenda de Serra i en acabant es va traslladar al Carrer del Recreo, hui avinguda Doctor Vicente Zaragozá, número 60.

Don Diògenes va ser un mege rural en humanitat, en dedicació durant les 24 hores del dia, en eficàcia i consciència apropiades per a cada patologia. Lo mateix intervenia en bisturí, fil i agulla, que receptava els medicaments apropiats per a qualsevol malaltia del moment, sent numerosos els èxits conseguits en la seua llarga vida professional.

Els seus diagnòstics varen ser famosos per la seua veracitat i el seu oportú enfocament en cadascun d'ells. Home de gran caritat, ya que era mege de "iguala" i de seguritat social, alguns dels seus pacients d'escassos recursos en sanar-se de la seua malaltia en èxit i no podent pagar-li els seus servicis s'oblidava dels diners i seguia eixercint la seua professió en igual eficàcia.

La mort de la seua esposa, de la que va estar tota la vida enamorat, li va marcar en el seu caràcter, de manera que va dedicar la seua vida a la família i a les arts, destacant-se com un gran pintor paisagiste del món rural de Benimaclet. No va quedar alquería ni racó de l'horta que no anara pintat per ell.

Benimaclet sempre estarà en deute en don Diògenes, puix la majoria dels benimacleters que varen nàixer entre 1920 i 1960 varen ser atesos per ell, ya que era una notable comaró, un volgut ginecòlec i un eficient pediatra, sense oblidar els seus grans dotes com a mege interniste. La seua filla Rosita conserva un llibre-diari en el que don Diògenes anotava tots els parts que assistia, es contabilisen 1.931 naiximents en detalls de cadascun.

Benimaclet agraïx el recort d'este home que va dedicar pràcticament tota la seua vida, tant professional com a personal, als habitants d'este poble que se sent orgullós de la gran chafada deixada entre nosatres. Se li dedicà un carrer en Benimaclet en la zona de Espai Vert.

Reproduïm una notícia de l'any 1931 publicada en el diari El Pueblo en la que es fa resò de la visita de Diògenes López a l'Ajuntament de Valéncia per a defendre la conveniència de no construir les Càmares Beccari en Benimaclet.

Un espontáneo

"Este es un médico de Benimaclet, y actúa por él y por los demás médicos del referido poblado. Lee un largo informe del que se destacan las siguientes manifestaciones:

"Es un problema inquietante para las grandes ciudades su saneamiento y la desaparición de sus basuras. Por un punible abandono, Valencia no la había resuelto, y ahora; cuando parece propósito firme alcanzar su solución, no vamos a ser quienes la dificulten.

Oídnos bien: nosotros, Benimaclet, no ha de ser un obstáculo, no se alza contra el procedimiento adoptado, no; su protesta se limita al emplazamiento de la fábrica junto a un núcleo denso como el de Benimaclet, desatino que condenan a la par la ciencia y la ley.»

Se muestra decidido defensor de la incineración, de la destrucción de las basuras por el fuego, que es la mejor solución en el orden higiénico, por lo que ha sido adoptada en la mayor parte de las ciudades inglesas  y en las más populosas de Alemania.

Dice que los despojos de la cebolla son los que dan a las basuras ese olor acre y penetrante característicos. Por su composición química resisten por mucho tiempo las fermentaciones, sin que sufran alteraciones ni modificaciones sus componentes y su olor perdura aún después del transcurso de muchas semanas.

Muy bien, pues, esa masa humidificada que se presume saldrá de las cámaras poco o nada olorosa, puede seguir con ese persistente y desagradable hedor comunicado por la cebolla.

Acallados estos escrúpulos, pedimos que, aparte de la incineración que es sin diputa el mejor, juzgamos como uno de los más recomendables métodos del doctor Beccari. Pero combatimos su emplazamiento, que debe ser en otro punto lejos de la ciudad.

Habla del peligro de las moscas, etc., etc.

Terminada la lectura del referido informe, el Alcalde señor Maestre afirma que la Corporación municipal estudia el asunto.”

Les séquies de Benimaclet

LES SÉQUIES DE BENIMACLET 

L'Horta de Benimaclet està regada per les aigües del riu Turia que arriben a Benimaclet a través de dos séquies: la de Mestalla i la de Rascanya. 

Assut de la séquia de Mestalla

La séquia de Mestalla pren l'aigua del riu per baix de la de Tormos, també en el terme de Paterna. Pren catorze files d'aigua que repartix en els braços de Rambla, Petra i Algirós. Mantenia lo millor de les hortes de Campanar, Carpesa, Benimaclet i Grao, l'Horta Nort Valéncia. Les seues ordenances daten de primers del sigle XVII, pero al poc temps es va observar que quedaven buits no prevists i en 1734 es va procedir a crear unes noves que es varen aprovar el 9 de juliol de 1771. S'estipula que cada dos anys el segon dia de Pasqua florida es tinga Junta General, que es nomenen sèt electes, devent ser a lo manco un del braç eclesiàstic, un atre cavaller, un atre ciutadà, dos llauradors i dos de qualsevol classe, i un Síndic llaurador. Tots deuen tindre terres en rec en dita séquia; que els seus càrrecs duren dos anys, encara que poden prorrogar-se per atres dos; que estos sèt electes i el Síndic entenguen del govern de la séquia, i el Síndic en la cura de que s'eixecuten degudament les dos mondes de la séquia i aixina en els llocs en que es declara tindre que fer coses del comú, com en unes atres que toca als particulars i moliners. 

Zona de rec de la séquia de Mestalla

El Síndic es preocuparà de l'entrega de l'aigua de la séquia de Moncada i estarà atent a lo que fan els pobles de Benaguasil, Villamarchant, Ribarroja i Pedralba en temps de sequetat. Pot nomenar un subsíndic en aprovació de la Junta. Esta elegix dèu veedors, tres per cada braç i un pel que semblara, i també elegix als atandadors en els seus diferents partits, que són els qui s'encarreguen de designar a qui toca el rec. També es nomena un advocat i un escriba real. 

Els molins d'esta séquia eren vintidós: Molí Nou, dos dels Pobres, el de la Marquesa, el de l'Esperança, Convent Sant Doménech, Horta, el del Comte, el d'Orellana, el de Sant Vicente, el dels Alters, el de la Trinitat, el de Borrull, el de Huet, el de Pilars, el de Penyarroja, el de Villacampa, el de Tarongers, el de Rams, el d'Alegret i el de Benimaclet (estos dos últims en l'Horta de Benimaclet). 

Séquia de Rascanya

L'atra séquia que rega Benimaclet és la de Rascanya. Entre les séquies de Tormos i Mestalla quedaven terres a les que no podia aplegar l'aigua degudament, per ad açò es va crear el Assut de Rascanya que agarra del riu Turia catorze files d'aigua. 

Al principi discorria per terrenys riberencs al Turia, pero en aplegar al convent de monges de l'Esperança creua per damunt de la séquia de Mestalla i marcha a Campanar, Orriols, Tavernes Blanques, Alboraya, Almàssera i Benimaclet. 

Molí de Farinós (Benimaclet)

També tenia esta séquia unes ordenances antigues en que com es diu en les modernes s'havien mantingut en el millor orde el rec de les terres i l'us dels molins; pero havent-se alterat vàries coses es va acordar formar atres noves en l'any 1754, que en algunes adicions varen ser aprovades pel Real Consell el 12 de febrer de 1765. S'estipulava que per a tindre veu en la Junta es devien tindre a lo manco tres fanecades de terra que es regaren en esta séquia. La Junta es reunia el primer dia de Pasqua de Resurrecció per al nomenament de la Junta particular de govern, que devia compondre's de sis electes proposts pel Síndic; que un d'ells anara del lloc d'Almàssera, un atre d'Alboraya, un atre del Pla de Sant Bernat o de Tavernes Blanques i els atres tres de dins de la ciutat, i que a lo manco dos d'ells foren amos de molins. Estes ocupacions duraven tres anys. A proposta del Síndic llaurador es nomenava un lloctinent de sequier de cada u dels braços de la séquia, els quals servien de veedors; un Síndic llaurador que puga elegir en aprovació de la Junta un subsíndic, i es procedix com en les demés al nomenament d'un advocat, un escriba real i el guarda. 

Mantenia esta séquia setze molins: Molí de Sant Pau, el de la Torreta, el de Plantes, el de Serra, el de Masquefa, el de Sant Miguel, el d'Orriols, el de Navarro, el de Farinós, el de Vera, el de la Gamba, el d'Emblanch, el de Barraca, el d'Alboraya, el de la Mar i el d'Estenegua. (Els de Farinós i de Vera en Benimaclet). 

L'antic Assut de la séquia de Rascanya va ser anulat en procedir a la desviació del Turia, per lo que ara agarra les seues aigües en la denominada "CASSOLA" 

Per lo tant la séquia de Vera, la que regava la major part de Benimaclet naixia de la de Rascanya i rebia aigües dels braços d'Alegret i Rambla que eren de Mestalla, quedant com una séquia mixta quan arribava a la mar. 

Font: 

Aguas del Turia. Francisco Xavier Borrull. 

Benimaclet y sus arterias. Clavaris 1997.

Dintincions Flames 2019 en Benimaclet

5 FALLES DE BENIMACLET CONSEGUIXEN LA DISTINCIÓ "FLAMA" 2019

El Casal Bernat i Baldoví ha concidit les Distincions “Flames” a cinc de les Falles que se planten en Benimaclet. 

La Distinció "Flama" s'entraga ad aquelles comissions de Falla, inscrites en la Junta Central Fallera de Valéncia, que redacten els texts i cartells de la Falla íntegrament en llengua valenciana,.valorant la seua correcció llingüística (ortogràfica, lèxica i sintàctica) d’acort en la normativa de la llengua valenciana.

Gran i Infantil:

Emili Baró-Enric Ginesta

Av. Valladolit-Ingenier Vicent Pichó

Primat Reig-Vinaròs

Gran:

Federic Mistral-Murta

Poeta Altet-Benicarló