L’ASSESSINAT DEL SECRETARI DE BENIMACLET: UNA NIT TRÀGICA EN UN POBLE A LES PORTES DE VALÉNCIA
L'història de Benimaclet està plena de chicotets episodis que, encara que en el seu moment pogueren tindre una gran repercussió, han acabat desapareixent de la memòria colectiva. Alguns d’ells, no obstant, han deixat la seua impronta en les pàgines de la prensa de l'época, permetent-nos recuperar fragments de la vida del nostre poble i conéixer millor com era Benimaclet fa més de cent xixanta anys.
Hui recuperem una notícia publicada el 3 d'octubre de 1862 en el periòdic El Reino, de Madrit, que relata un succés especialment tràgic: l'assessinat del secretari de l'Ajuntament de Benimaclet.
Els fets, que degueren causar una gran commoció entre els veïns, nos permeten també acostar-nos a una realitat que hui nos resulta difícil d'imaginar: la d'un Benimaclet que encara era un poble independent, rodejat d'horta, i una Valéncia que continuava tancada dins de les seues muralles.
Una nit de setembre que acabà en tragèdia
Segons relata la notícia, entre les set i mija i les huit de la nit, el secretari de l'Ajuntament de Benimaclet eixia de casa de l'alcalde quan, de repent, algú li disparà dos tirs. Els proyectils li causaren la mort pràcticament en l'acte.
No sabem qui era aquell secretari, ni tampoc quines circumstàncies pogueren estar darrere de l'assessinat. El periòdic no dona el seu nom ni aporta cap informació sobre els possibles responsables. De fet, la notícia acaba confirmant que, a pesar de les primeres diligències, no pogueren trobar els autors del crim.
L'alcalde, davant de la gravetat dels fets, decidí traslladar-se a Valéncia per a donar part a les autoritats judicials. L'acompanyaven tres membres més de l'Ajuntament. El juge interí del districte de Sant Vicent, que estava de servici aquella nit, se posà immediatament en camí cap a Benimaclet.
Pero aquell desplaçament, que hui faríem en uns minuts, no resultà gens senzill.
Un viage nocturn a través de les muralles
Per a entendre lo que va passar aquella nit, hem de situar-nos en la Valéncia de 1862.
Encara faltaven tres anys per a que començara el derribament de les muralles de la ciutat, que tingué lloc en febrer de 1865. Valéncia continuava conservant el seu recint emmurallat i les seues portes constituïen els principals accessos a la ciutat.
Benimaclet, per la seua banda, era un municipi en Ajuntament propi, situat en plena horta i molt pròxim a la capital, pero encara clarament diferenciat d'ella. Entre el poble i la ciutat s'estenien els camps, els camins i les séquies que configuraven el paisage d'esta part de l'Horta.
Aquella nit, el juge i els seus acompanyants hagueren de viure en primera persona les dificultats d'aquella comunicació.
Quan arribaren a la porta del Real, el juge demanà a la guàrdia dos soldats per a que l'acompanyaren, ya que desconeixia als quatre llauradors que venien en ell i volia adoptar precaucions. Pero, una volta arribats a l'Albereda, el comandant de la guàrdia reclamà els soldats, deixant al juge a soles.
Davant d'esta situació, el juge envià al seu alguasil a demanar explicacions. Pero el responsable de la guàrdia, en no vore cap distintiu que identificara aquell funcionari, en lloc d'atendre'l, decidí arrestar-lo en el cos de guàrdia.
Una situació prou absurda: l'alguasil d'un jujat acabava detingut mentres el seu propi juge esperava que tornara.
Passà més de mija hora fins que, preocupat per la tardança, el juge envià a l'alcalde i al tinent d'alcalde a buscar-lo. Finalment, en acabant d'algunes explicacions, conseguiren que el lliberaren i tots pogueren continuar cap a Benimaclet.
De les diligències en Benimaclet a una nova aventura en les portes de Valéncia
Una volta en el poble, el juge pogué examinar el lloc dels fets i practicar les diligències judicials corresponents. Pero els esforços no donaren resultat: els assessins havien desaparegut sense deixar rastre.
Eren ya les tres de la matinada quan el juge inicià el camí de tornada cap a Valéncia, acompanyat novament per l'alcalde i els atres membres de l'Ajuntament.
I, una volta més, les muralles es convertiren en un obstàcul.
En arribar a les portes de la ciutat, l'autoritat judicial tocà per a que li obriren, pero els guardes li impediren l'entrada per no portar el corresponent passe. L'alcalde intentà fer-se reconéixer, pensant que la seua veu seria suficient en acabant de lo que havia ocorregut unes hores abans, pero tampoc conseguí que els obriren.
D'esta manera, el juge de Sant Vicent de Valéncia i les autoritats municipals de Benimaclet es veren obligats a recórrer les portes de la ciutat fins a trobar una entrada. Finalment, conseguiren accedir per la porta de la Mar, encara que després d'una llarga espera.
El periòdic aprofitava l'episodi per a criticar la falta de protecció i les dificultats que patien les autoritats judicials, pero per a nosatros el relat té un atre valor: nos mostra de manera molt gràfica com funcionava la relació entre Valéncia i els pobles del seu entorn.
Benimaclet abans del derribament de les muralles
Esta notícia és una chicoteta finestra oberta a una época molt diferent de la nostra.
En 1862, Benimaclet encara tenia el seu propi Ajuntament, les seues autoritats municipals i una vida cotidiana vinculada fonamentalment a l'activitat agrícola. El poble s'estenia entre alqueries, barraques, camps de cultiu i camins que el comunicaven tant en Valéncia com en els pobles i les zones marítimes.
La ciutat, en canvi, continuava tancada dins de les muralles. La proximitat geogràfica no significava necessàriament facilitat de comunicació: les portes, els horaris i els controls condicionaven els desplaçaments, especialment durant la nit.
Tres anys més tart, en 1865, començaria el derribament de les muralles, un fet que canviaria profundament la fisonomia de Valéncia i que obriria una nova etapa en el seu creiximent urbà.
Pero Benimaclet encara tardaria uns anys a perdre la seua condició de municipi independent. L'anexió definitiva a Valéncia no arribaria fins a 1871.
Aixina, aquell assessinat del secretari municipal, més allà de la tragèdia humana que representà, nos ha deixat un testimoni periodístic de gran interés. Una notícia que nos parla d'un poble en les seues pròpies institucions, d'unes autoritats que havien de desplaçar-se de matinada fins a la capital i d'una ciutat que, encara protegida per les seues muralles, mantenia les seues portes tancades.
Una nit de setembre de 1862 que, gràcies a les pàgines d'un periòdic de Madrit, ha pogut tornar a la memòria de Benimaclet.
