LES CAMPANES DEL MEU POBLE
Donat que el tema de les campanes està d'actualitat en estos moments, pel debat sobre el silenci de les campanes en la ciutat de Valéncia i seguint en el tema que iniciàvem el dilluns, anem a reporduir la poesia que va escriure Emili Baro i Bori dedicada a Benimaclet i les seues campanes dins del llibre "Manollet de poesies" (publicat postumament en 1965). La poesia du per nom "Les campanes del meu poble" i fa un repàs als distints tocs de campana que es fea en Benimaclet en el moment en que se va escriure.
Hem respectat l'ortografia original en que es va publicar. Esperem que vos agrade.
LES CAMPANES DEL MEU POBLE
Campanetes del meu poble,
de vibrant í clara veu,
quan dins vos fiqueu de l'ánima,
quan joioses repiqueu.
En el campanar del poble
i semblant un raïmet
estan les velles campanes
cara a llevant i a ponent.
Pareixen una familia
on hi ha pares i xiquets.
Tenen son niu en la torre,
que no s'acabà de fer,
com si elles pressa tingueren
i ans d'acabar-la l'obrer
vullgueren posar-se al vol
per fer el volteig primer.
Elles són des que comença
l'alba clara per l'orient,
fins qué la nit ens omplena
de negror el camp inmens,
les que a tot hora recorden
el per qué en el món estém,
com un rellonge posát
pel Dívinal Rellonger,
per a dir a l'home: “Alsa't,
camina, treballa, sent,
pensa, estúdia, resa, canta,
vol, tin cor, bons sentiments...”
Quan boniques si repiquen
batejant un angelet,
com alegrantli la vida
en un álit prometent.
Quan melancóliques sonen
si acomiaden, tristes veus,
aquell que se'n va per sempre
d'esta vall de sofriments.
En les festes juviloses
que dins de lo cór se sent
el volteig grandiós, solemne,
que es l'anima dels festeigs.
¡Que trágiques si a rebat
son só mos crida imponent!
Campanetes, campanetes,
que teniu en vostres veus
que tan dolses emosións
feu sentir al que vos sent.
¡Tot s'acaba! Les campanes
no interesen a la gent.
Penjades allá en la torre
repiquen inútilment.
Hui al tóc d'alba ja no s'alsa
ningú; s'está somnoliént
i el cos demana el descans
que per la nit no tingué.
Al tóc d'”Angels” de mig día
en atres ja pasats temps,
el llaurador que en lo camp
llauraba afanosament,
paraba el rosí i l'aladre
i descubrintse humilment
en tota sa fortor d'anima
al sel alsaba son prec.
¡Que poes ne queden ja d'estos!
Tot s'acaba. ¿Progresem…?
Hasda al tóc acullidor,
per excelensia imponent,
el tóc d'animes, no fá
com avans fea la gent;
tots reunits en la taula
després de sopar, en veu
que era súplica amorosa,
se pregaba per aquells
per tots els avantpasáts
que anaren al jui de Deu.
Hui ja no's resa campanes,
ni se resa, ¡ni se sent!
Com esteu ja d'olvidaes
campanes del meu poblét!,
vosatros que en vostres vols
voleu despertar la gent
no feu mes que malgastar
el vostre só inútilment.
Eixe tan dols, i tan nostre,
tan sonor i rialler
qu'en una vesprá d'otony
solcant l'aire, es detingué
impresionant els oits
d'aquell gran mestre, Giner,
que pasejant s'encontraba
buscant de l'horta l'insens
i al oirvos tan sonores,
campanes del meu poblét,
directe s'en aná a casa
per a posarse al moment
compondre aquella misa,
tan gran com un monumént.
El poble vos te olvidaes;
pero vosatros no a ell;
i falta li fá pues ara,
que tant pesimisme es veu
es precís que ab vostres vols
als esperits consoleu.
No os emporeguiu, avant
fort, i apresa, repiqueu,
desperteu en vols de gloria
del poble els bons sentiments
no pareu mai de tocar,
que quan mes voltejareu,
mes units en pau i amor
estará el poble, de Deu.
Emili Baró i Bori
