Feliç Any 2017

Els administradors del blog Poble de Benimaclet vos desigem un feliç any 2017 a tots els que llegiu les nostres entrades. Esperem que este any duga a Benimaclet el descans nocturn, les infrastructures d'equipament bàsics durant anys reclamades i que no se perda l'identitat i les tradicions de l'antic Poble de Benimaclet. 

Josep Puchades, Periodiste i poeta de Benimaclet

JOSEP PUCHADES, PERIODISTE I POETA DE BENIMACLET

Josep Puchades i Vicent va nàixer en la Ciutat de Valéncia en 1978. Ingenier Tècnic Agrícola i titulat en Ciències de l’Informació. Director de la revista “Valéncia es noticia” i periodiste de RTVV a on presentava l'Informatiu.  Ha segut traductor a la llengua valenciana en diversos llibres. Ha colaborat en la correcció de la segona edició del “Diccionari Valencià-Castellà, Castellà-Valencià” (Real Acadèmia de Cultura Valenciana – 2004). Colaborador del Corrector ortogràfic valencià elaborat per la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Ha rebut diversos premis: Premi Fede i Àngels i Premi Lo Rat. Delegat d'alumnes de Normalisació Llingüística de l’Universitat Politècnica de Valéncia, 2000. Es fill de Benimaclet i va ser clavari de les Festes del Crist en 1994. Aquell any publicà en el llibre de festes un poema dedicat a Benimaclet.

BENIMACLET

A les afores de Valencia,

hi ha un poblet de llauradors.

que te la terra molt fertil

bona gent a montons.

Ses terres banyades pel Turia.

ses collítes regades pel sol.

ses sequies creuen tot Vera,

ses festes resonen pel mon.

Benimaclet com tots sabeu

es un poble de valents.

de gloriosos homens i dones

que treballen per se gent.

Quan el poble ix al carrer,

ses veus pugen al cel,

que si adeu, que si bon dia.

tot el mon ho diu rient.

Benimaclet es mon poble,

Benimaclet es me gent,

Benimaclet es mon viure,

Benimaclet, mon ale.

Josep Puchades i Vicent (1994)

Bon Nadal

BON NADAL

Des de Poble de Benimaclet vos desigem un Bon Nadal i un Feliç Any 2017.

El primer premi de la loteria en Benimaclet

LA LOTERÍA TOCÀ EN BENIMACLET

En diverses ocasions la sòrt ha vingut a parar al poble de Benimaclet, pero sempre hi ha una primera volta. Això va ocórrer en l'any 1906 i en Benimaclet se varen repartir alguns mils de les antigues pessetes. Moltes famílies varen obtindre un pessic del premi, sobre tot moltes famílies humils i treballadores.

La notícia aparegué en la prensa d'aquells dies i nos narrà cóm arribaren els dècims i les participacions al poble.

“La Correspondecia de Valencia” ho relata aixina:

"Anoche, a hora bastante avanzada, comenzó a despejarse el misterio que envolvía a los afortunados poseedores del 'número 16.639, premiado con la suerte mayor en el sorteo verificado ayer en Madrid. Está múy repartido, siendo sus partícipes gente de modesta posición. El citado billete lo adquirió el sábado último el encargado de la cochera de Riperts que prestan servicio entre Valencia y Benimaclet. Se llama Pascual Navarro. Lo compró a un revendedor llamado Vicente Pareja Montolío, domiciliado en la alquería de “Pruna”, próxima a la vía del ferrocarril al Grao de la Compañía Valenciana. A éste se lo había facilitado el ciego Antonio Campos, conocido por Montserrat. Anteayer acabó el Navarro de pagar el billete, que lo repartió entre vecinos de Benimaclet, reservándose una participación de 5 pesetas, por la que le corresponden 16.666,65 pesetas.

Los restantes partícipes son: Mariano Navarro, dueño de una taberna de Benimaclet, tiene 2 pesetas de participación que desde ayer valen 6.666 pesetas y céntimos.

Carmelo Lluna, pesador público, tiene una participación de 1 peseta, equivalente 3.333 pesetas y pico.

Amparo Zarzo, cigarrera, adquirió una parte de una peseta, habiendo cedido 2 reales (1.666 pesetas próximamente) a Patrocinio Senent, costurera.

El dueño de la cochera, llamado Vicente, adquirió una fracción de 2 pesetas, correspondiéndole en premio igual cantidad que a Mariano Navarro.

Lorenzo Sanmartín, sereno, compró una parte de 2 pesetas, dando una fracción de 2 reales al guarnicionero de dicho pueblo.

Este, a su vez, dió una parte de un real (833 pesetas 25 céntimos) al hijo de Cuenca, carnicero. Al pagarlo sólo llevaba 20 céntimos, y un alpargatero le prestó una perra chica. Cuando el carnicero quiso devolverle los cinco céntimos, el alpargatero dijo que los quería en fracción del billete. El carnicero así lo hizo, regalándole una morcilla como interés del préstamo.

El sereno dió otros dos reales de parte á Antonio Roig el Sant, quien los repartió entre su mujer, dos cuñadas y su suegra.

Han correapondido, pues, con estas divisiones ysubdivisiones: al sereno 3.333 pesetas y pico; a la familia del Sant 1.666 pesetas; al guarnicionero 833 pesetas 25 céntimos; al carnicero 666 pesetas 60 céntimos, y al alpargatero, por los cinco céntimos de participación 176 pesetas 65 céntimos.

María Rosa Monserrat, cigarrera, tomó 5 pesetas de parte, repartiendo 2'50 pesetas de fracciones entre varias mujeres de la sección de desvenado de la Fábrica de Tabacos, Teresa la Barbera adquirió una parte de 2 reales, correspondiéndole 1.666 pesetas.

Igual cantidad tiene Salvadora Dondenis. Un hijo de esta, llamado Agustín Chancosa, tornero en madera, lleva una peseta de particiggción en el billete premiado.

Concha Escuder que tomó 11 reales de parte, repartió 9 entre varias vecinas, reservándose la cantidad restante.

Dolores Zarzo lleva dos reales de participación.

Tereseta la “Caldera” tomó una fracción de 50 céntimos, habiendo dado a otra persona 25 céntimos”de parte.

Francisco Roig,que lleva seis reales de parte, ha ganado 4.999 pesetas y pico.

La joven Concha Almenar, que adqurió una fracción de una peseta, dio a su novio 50 céntimos de participación, y se dice que a una parroquiana suya cedió una parte de un real.

Poseen, pues, dichos novios 2.499 pesetas y pico.

Teresa Segarra lleva 50 céntimos de parte y María Ballester, cigarrera, una peseta. Igual cantidad lleva otro vecino.

La cigarrera Encarnación Estellés lleva también una peseta de parte, y Manuela Dondenis un real.

A las diez y cuarto de la noche entraron en el Suizo los poseedores de partes del 16.639 Mariano Navarro, Carmelo Lluna, José Sanmartín, esposo de la citada Amparo Zarzo y los amigos de todos los favorecidos Ramón Navarro, Mariano Castro, Cristóbal Cuenca, Bautista Arazo y José Ciurana, conocido en Benimaclet por el “Rullo”.

Inútil es decir los comentarios que hicieron, los proyectos que tenían y la alegría y que todos ellos reflejaban en sus caras.

El 16.639 lo han tenido en su mano no pocos parroquianos de cafés y fondas.

Un chico de los que se dedican a la venta de billetes, muy conocido de todos los concurrentes por lo pasado que se pone para despacharlos, ha vendido algunos décimos a varios parroquianos de los que le compran los periódicos de la noche.

Parece que hace pocas noches estuvo en el café Escocés y le vendió dos decimos, que no han salido premiados, al dueño; poco después volvió con otros décimos del número diferente y aunque llegó a meterlos en los bolsillos de algún parroquiano para que se los quedase, no consiguió venderlos. Era el gordo lo que aquellos infortunados parroquianos arrojaron lejos de si.

¡La fortuna es loca!

Para completar esta información diremos que el ciego Antonio Campos (Monserrat) y el revendedor Antonio Pareja Montolio han expendido en poco tiempo tres billetes a los que les ha correspondido el premio gordo.”

Josep Mª Bayarri, poeta del chalet de Benimaclet

JOSEP MARIA BAYARRI I BENIMACLET

Josep Maria Bayarri, escritor i escultor, naixqué en el poble d'Alboraya en 1886 i morí en la Ciutat de Valéncia en l’ any 1970. Quedà orfe de mare sent menut i la seua formació primària l'adquirí entre Alboraya i la Ciutat de Valéncia. Entrà d’aprenent en un taller de joguets i en l’imprenta del diari “El Correo de Valencia” a on va conéixer de redactor a Maximilià Thous; també treballà en un taller de fusta en els germans Capuz-Julio. Es matriculà en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, en la qual cursà estudis, i entrà en el taller de Romero Tena, a on tindrà de mestres a Capuz, Ballester, Palacios i Coret, pero realment el seu mestre serà Alfredo Badenes i, en anar-se’n este a Colombia, passarà per diferents estudis destacant el d’Ureña i Carbonell i el de José Tena. 

En lo referent a la seua faceta artística esculpí molta imagineria per a temples de la ciutat de Valéncia, per a diferents localitats valencianes i capitals espanyoles i també treballà per a Amèrica. Fon catedràtic d’Anatomia Artística i professor d’Estètica i d’Història de l’Art en l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles. Pero Bayarri fon un home polifàcetic que treballà en la Companyia de Tramvies i Ferrocarrils Econòmics, també ho feu com a corresponsal del “Diario Español” de la Havana, com a corrector lliterari de “Las Provincias” o com a professor de dibuix en els Capuchins de Godella. Pero tal volta lo que mes nos interessa d’ell es la seua faceta lliteraria i especialment aquella en la que nos mostra el seu pensament sobre el seu valencianisme. Els seus inicis lliteraris es poden vincular a les tertúlies del Patronat de la Joventut Obrera, d’on seria bibliotecari, i serà en este lloc a on es relacionaria en Esteve Victoria, Caballero o Asins. Colaborarà, com a sindicaliste en Juan Reig Caballero i escriurà en “El Pueblo Obrero”.

Fundà diverses publicacions de poesia i d’art, entre les quals destaquen la colecció de “Poetes valencians contemporanis” (1915) i les revistes “El vers valencià” (1934) i “Ribalta” (1935). També edità una “Historia de l’art valencià” en 1957 i diverses biografies d’artistes valencians i encara un poema dramàtic titulat Roger de Flor (1926). La seua obra poètica es extensíssima, fins a mes de 60 llibres publicats de mes o menys calitat lliteraria. Destacar les seues primeres obres “Precs de pau” i “Llaus lírics” de 1915, a l’igual que la seua obra “Esta es Valencia”, un poemari que s’agrupa baix la trilogia jocfloralesca de pàtria, fe i amor, un amor que de manera desbordant plasma per la Pàtria Valenciana i tot lo valencià.

Josep María Bayarri va viure en Benimaclet algunes décades, des dels anys 30 fins als 60, en un chalet prop de l'Estació del trenet. En Benimaclet va colaborar en les velades lliteraries del Casino Musical, pero lo més important va ser l'organisació dels Jocs Florals de Benimaclet, que se celebraren els anys 1934 i 1935 i que la Guerra Civil va interrompre.

Alguna de les seues poesies:

Baix ella som germans

Esta es la nostra Bandera.

Contemplemla, valencians;

De la Patria Valenciana la Senyera:

Baix ella tots som germans.

La Senyera valenciana

Alta, bella i soberana,

Nostra glòria, nostra força i nostra fe;

En l'ampla armonia humana

Dia a dia; Deu donarmosla vullgue.

Roig de sanc i groc d'espiga

Blau de cel;

Tricolor bandera amiga,

Grat recort i viu anhel.

El Raig del Sol

Sobre la taula en què escrivia

ara ha vingut un raig de sol

i han saludat la llum del dia

mos lírics versos en revol

i ara la meua poesia

ol a clarors i a vida ol.

El raig de sol sobre ma taula

ha dut un alt encantament

quan jo triava la paraula

a tot esment i sentiment

i s’ha daurat tota ma taula

d’un íntim or deliqüescent.

La realitat me secundava

i arran de terra fea el vol

el de mos versos que em voltava

suggestionificant estol,

i ara d’altura s’enyorava

pel convit d’este raig de sol.

I ha vingut tota l’alegria

al sentiment des de l’astral

i en estos versos que escrivia

reconfortanta se’m prenia

esta alegria sideral.

I se dauraven els meus versos

a to d’or clar del sol novell,

i en lo seu raig, àtoms dispersos,

suraven vius mos rims diversos

fent de son raig líric joiell.

Gran bé del Cel en la demiúrgica

hora d’inicis del matí

quan, oficiant al món litúrgica,

la mà del sol féu, taumatúrgica,

este milacre per a mi!

Carles Salvador iniciador de l'ensenyança en valencià

CARLES SALVADOR INICIADOR DE L'ENSENYANÇA EN VALENCIÀ

Fa unes semanes contàvem cóm el mestre de Benimaclet, Ventura Pascual, s'arrepenedia d'haver castigat a uns chiquets de la seua escola del poble de Benimaclet per parlar en llengua valenciana entre ells. 

Hui portem dos escrits que fan referència a este moment, els inicis del segle XX en el que dos mestres, Jaume Sanmartin de Quart de Poblet i el mestre de Benimaclet Carles Salvador, que en aquell moment era mestre de la Pobla de Benifassar en Els Ports.

Sanmartin reclama als mestres d'escola valor per a introduir la llengua valenciana en les escoles i diu que “açò conduirà a regenerar Espanya”, Salvador oferix un possible llibre de text i denuncia: “En alguna escóla se llich catalá a falta de un llibre valensiá de condisions pedagóchiques (¡Dona vergoña pensaro!).”

Certament dona vergonya que actualment en Valéncia seguixen els nostres fills i nets lligint llibres en català en les escoles...100 anys més tart poc a canviat, respecte a la llengua dels valencians.

Ací reproduim els dos artículs de 1916 publicats en el Conte del Dumenge.

Mestres no's fasa aixó... (Conte del Dumenge nº108)

(De una noveleta próxima a publicarse)

Tots els que mirem en interés la forma en que se desarrolla en Valensia la enseñansa, mos entristix el vore la aversió qu'entre'ls chiquets reina contra l'escola; y este fenómeno, qu'es machor en los pobles que més desconegut es el castellà, té la seua explicasió. En la machoria dels póbles de la provinsia de Valensia, no parla el castellá mes qu'el meche y els cobraors de contribusions, de manera qu'els chiquets entren en escóla sense tindre la més llauchera nosió d'este idioma y en seguida se'ls obliga a contestar en castellà a les preguntes qu'els fan. Al prinsipi, ni les preguntes entenen. ¿Cóm van a contestar? Y molts mestres, guiantse per el bárbaro aforisme "La letra con sangre entra", castiguen sense temor, aixina es que'n nomenarlos als chiquets l'escóla, els cabells els se pósen de punta.

Es illóchic, es arbitrari, voler enseñar als chiquets en un idioma que per complet desconeixen, y cuant a pur d'afisió y constansia algú logra dependre a llechir, ho fa en castellà com un papagall; pero si se li dona a llechir algo escrit en valensià, li pareix fransés. ¡Y aixó que's el valensià el que usa en tots els actes de sa vida! De módo, que lo que llichen no ho entenen, y lo qu'entenen no saben llechiro. ¡Trist, molt trist es tot asó! per aixó se impósa el que tots els chóvens qu'aspirem a educar futures chenerasions, tirant a rodar rutines, mamprengam una campaña encaminá a desterrar el castellá de les escoles valensianes. Els primers serem mártirs. Totes les causes, pa triunfar, ne nesesiten. No mos preocupe asó y treballem hasta qu'el Gobérn mos consedixca el dret de educarse en nostra llengua própia, pues el únic módo de rechenerar a España es rechenerantse cada rechió de per sí. Mentres no's fasa asó, España seguirá sent la nasió dels analfabetos.

Jaime SANMARTIN FITA.

DOS CUARTILLES... (Conte del Dumenge nº114)

En els Chócs Florals pasats (els de la sélebre pita) se premiá un treball que consistia en un número determinat de biografíes de personaches valensians, pera que servira de llibre de lectura en les escóles valensianes.

Y ara pregunte yo al distinguit amic Esteve Victoria: ¿qué hia de la edisió del esmentat llibre? ¡No s'ha publicat!

Mal me sap, perque no conec ningun llibre en valensiá que puga servir en les escóles pera lectura; y com algún mestre d'escóla escomensa ¡ya! a sentir la nesesitat d'enseñar el valensiá, per aixó fas la pregunta. Crec que el Grupo PENSAT Y FET debia pendre en calor la cuestió, y si (¡ay!) el "Rat Penat" no pót achudar, fem treballs entre'ls mestres pera sabrechar l'edisió. Yo me quedaré un bón número d'eixemplars.

Asó no será may la deguda contestasió al artícul qu'el Sr. Sanmartin Fita publicá en el número 108 de EL CUENTO DEL DUMENCHE, pero si voldrá dir a eixe bon valensiá que'ls mestres ¡ya! se preocupen un póc de la enseñansa de valensiá en les escoles del reine.

En alguna escóla se llich catalá a falta de un llibre valensiá de condisions pedagóchiques (¡Dona vergoña pensaro¡).

Si, Sanmartín Fita, si; "els primers serem mártirs" (millor dit) ya ho som; pues no pócs mestres som valensianistes per convicsió y sentim el pes del....

¡Pero, avant!

Pregue a PENSAT Y FET la pronta edisió y la corresponent propaganda d'eixa óbra premiá y salude al valent compañero de Cuart de Poblet, y dic al Machistéri valenciá que fan falta molts valensianistes com ell, que té la valentia de posar en lletres de móle la inequivoca disposisió del Gobérn de voler que s'enseñe, eduque e instruixca en castellá als que sólsment el parlen en l'escola...y ¡cuant el mestre mira!

Carles Salvador (Pobla de Benifasar - Castelló)

L'aigua potable en Benimaclet

L'AIGUA POTABLE EN BENIMACLET

A principis dels anys 20 s'inaugurà en la plaça de Benimaclet una Font Municipal d'aigua potable. L'acte va ser multitudinari, donada l'importància que tenia per al benestar de tots els veïns. Fins a eixe moment els veïns s'havien d'abastir d'aigua de pous, que s'extraïa mediant bombes manuals o pel clàssic poal.

Aquell dia de l'inauguració la plaça estava de gom a gom, no cabia ningú més. Ningú volia pedre's l'acte que anava a millorar el seu dia a dia. Les morts per afeccions intestinals i malalties trasmitides per l'aigua eren molt abundants en eixes décades. Les cases no disponien de sistemes colectors que eliminaren els residus i acabaven en fosses sèptiques les quals filtraven als pous, transmeten les malalties.

S'adornà la plaça i es va colocar un entarimat per a que l'ocuparen les autoritats municipals, l'alcalde pedàneu i el senyor rector. No faltà la banda de música per a amenisar l'acte i tocar els himnes de rigor. Tots els hòmens assistiren vestits de gala en el seu barret. Algunes dones se vestiren en el trage de valenciana, l'ocasió ho mereixia. Tot anava a ser distint des d'aquell dia.

En Agost de 1925 aparegué una notícia en la prensa valenciana (Diario de Valencia el 21-8-1925) fent referència als problemes que persistien en Benimaclet, a pesar de la recent font municipal:

“En motiu de faltar l'aigua en casi tots els pous de Benimaclet, alguns veïns se dedicaren a recollir firmes entre els habitants d'este poblat que volgueren instalar en sa casa l'aigua potable, perque se'ls havia dit que reunint-se cent abonats, la Societat d'Aigües Potables conseguiria de l'Ajuntament de Valéncia el permís per a suministrar aigua a les cases particulars per mig de la tuberia de la font pública. Pero precisament estos mateixos dies de dona el cas, ya repetit en atra data, de que l'aigua de la font pública ix tant térbola que no aprofita ni per a escurar, i no son pocs els que se sentiran enganyats.

Cridem l'atenció de qui haja de corregir est abús, per a que se digne pronte i eficaç remei. De lo contrari, serà impossible la vida en Benimaclet, a on havia d'haver, no una, sino tres fonts públiques, per lo manco i donar-se facilitats per a que els veïns pogueren instalar en sa casa aigua potable d'alta pressió.

Molts van a proveir-se d'aigua per a beure prop dels motors que trauen aigua per al rec; pero els llauradors, que paguen sèt pessetes per hora per a regar, no veuen en bons ulls que se'ls sise l'aigua. ¿A on aniran a beure els de Benimaclet? Hi ha famílies que contra la seua voluntat i els seus interessos se disponen a abandonar este poblat. Nos consta.”

Pareix que els problemes d'infraestructures no son nous en el poble de Benimaclet. Pero en aquells anys les queixes varen tindre resposta de l'autoritat (no sabem exactament quan, tal volta en l'época de la República o la postguerra). Com hem llegit els veïns amenaçaven en deixar el poble. Un poble sense aigua potable no era habitable. La població coneixia el risc de beure aigua no potable i no volien estar en perill. En els anys 40 del segle XX funcionaven en Benimaclet per lo manco quatre fonts públiques d'aigua potable en les que la població podia anar a abastir-se. Eren fonts d'un mateix sistema de color vert. Estes fonts varen persistir fins fa pocs anys i estaven situades en:

- La Plaça de Benimaclet (actualment està en funcionament).

- Encreuament de Carrers Masquefa i Músic Belando (prop del forn d'Isabel).

- En el Matador Públic de Benimaclet en el inici de Camí de Farinós (en front de l'Alqueria del Saco).

- En l'inici del carrer Cuenca Tramoyeres, la continuació del carrer Baró de San Petrillo.

Poc a poc les cases de Benimaclet anaren tinguen aigua potable de la xàrcia. Aquells que no podien accedir (l'aigua potable en casa era un objecte de lux que només podien permetre's les classes acomodades) contaven en l'aigua potable de les fonts. Els habitants de l'horta de Benimaclet tampoc tenien accés a la xàrcia d'aigües potables, per la lluntania, i havien de fer us de les fonts pròximes.

En la construcció de les primeres finques de Benimaclet se va fer necessària la construcció d'un depòsit d'aigües que se va fer en l'encreuament dels carrers Frederic Mistral i Enric Navarro (i encara es conserva).

Hui no apreciem lo que significa poder obrir una aixeta i tindre aigua potable (no contaminada). Encara en molts punts del planeta estan en una situació com els nostres veïns de principis del segle XX.

Història del Centre Instructiu Musical de Benimaclet

HISTÒRIA DEL CENTRE INSTRUCTIU MUSICAL DE BENIMACLET

Corria l'any de 1909. Benimaclet se preparava per a rebre un nou Cura Retor. Havia segut nomenat per a regentar la nostra Parròquia D. Miguel Zaragozá i Barber. Tots els veïns es preparen per a la rebuda que seria a mitan de novembre.

Un grup de veïns de la nostra localitat, músics tots ells, tenen la feliç idea d'obsequiar al nou Retor en una serenata, per a lo qual es varen agrupar i baix la direcció de D. Mariano Baró Martínez varen festejar en concordes musicals la vinguda a Benimaclet del que durant tantes décades havia de ser el seu Pastor.

Este acontenyiment va ser aprofitat per aquells músics per a intentar constituir una Agrupació Musical. Eren els pioners, els primers protagonistes. L'iniciativa anava a prendre cos, puix pronte varen buscar els respals necessaris per ad això. Es necessitava instrumental i es precisava també un local adequat per a les activitats musicals. La tenacitat i l'entusiasme varen superar les dificultats que varen ser sorgint.

A principis de l'any 1910, D. Francisco Bori Escuder, veí de la localitat, va cedir el pis de la seua propietat, siti en la hui denominada carrer de Baró de Sant Petrillo (carrer Valéncia en aquell moment) cantó al carrer de Manuel Castellano, per a tal finalitat.

Entre tots varen habilitar el recint, els treballs varen ser sacrificats i per fi tot va quedar lo més decorós possible. La dedicació desinteressada dels primers músics i simpatisants ha segut la llavor que ha germinat i ha possibilitat la continuïtat del Centre Musical de Benimaclet, sempre en les mateixes característiques: la colaboració abnegada dels músics, directius i socis que en la seua llabor constant i altruista donen soport i impuls a la Banda de Música. Baste'ns citar l'eixemple del Sr. Bori, que per lloguer percebia quinze pessetes mensuals sufragades pels músics i socis protectors de la naixent Agrupació.

Per això, el nostre homenage per ad aquells primers hòmens, que en el cor ple d'ilusió i de música varen ser el germen de l'actual Banda:

Vicente Lluch Balanzá

Pascual Monsó Broch

Ramón Calás Marco

Francisco Buell Valero

Francisco Bori Blasco

Hipólito Martínez Guaita

Vicente Chancosa Donderis

José Gimeno Barat

Vicente Creses Martí

Luis Pedro Benjamín Folch Benlloch

José Mª Zaragozá Miró

Vicente Ballester Genovés

Mariano Baró Martínez

També el nostre homenage i gratitut a la Comissió Administradora fundacional, ya que per a constituir llegalment la Societat i administrar l'Agrupació Musical va tindre que formar-se entre els músics fundadors i socis protectors una Comissió Administradora que va quedar integrada pels senyors:

President:  Angel Comes Estela

Vicepresident:  Manuel Marqués Sanmartín

Secretari: Camilo Folch Benlloch

Tesorer:  Francisco Bori Escuder

Archiver:  Vicente Ballester Genovés

Vocals:  Benjamín Folch Benlloch,  Jose Mº Zaragozá Miró,  Jose Mª Balaguer Marí, Pascual Monsó Broch,  Vicente Marqués Sanmartín

D'esta manera, i a principis de 1910, quedava constituïda la Banda de Música de Benimaclet.

Com a anècdota dir que el primer instrument adquirit va ser un baix, i que la primera actuació va tindre lloc en el matí del Dumenge de Pasqua d'aquell mateix any, precisament en la "Festa del Encontre», en la Plaça de Benimaclet.

Des de llavors l'incipient Agrupació va començar a consolidar-se i a créixer paulatinament en el número de educants, de músics i de socis.

Des de llavors la Banda del nostre Centre Instructiu Musical no ha cessat de recollir premis i de forjar grans músics, alguns fins i tot de renom nacional.

Des de llavors, en els seus concerts i passacarrers, la Banda ha convertit els carrers de Benimaclet en pentagrames de color i en rius d'alegria.

Si. Va ser aquella de 1909 una iniciativa encomiable. Una iniciativa en aires de simfonia.

LOCALS SOCIALS DEL CENTRE INSTRUCTIU MUSICAL

A lo llarc de la seua història han segut vàries les sèus de la Banda de Música de 
Benimaclet.

La primera sèu o local que va ocupar va ser el pis primer de l'edifici situat en el carrer Valéncia (actual Baró de Sant Petrillo), nº 39, cantó a la de Manuel Castellano.

En acabant de la divisió de la Banda en l'any 1912, la Banda i la Societat representada per la majoria fixa la seua sèu en el domicili motiu de la separació, en el carrer Crist de la Providència, nº 5. La minoritària, a la seua volta, es domiciliària en el primer pis de l'antiga casa (hui derribada) situada en el carrer de Baró de Sant Petrillo, 34.

Pero afortunadament en l'any 1932 es produïx l'unió, fet que se celebra en goig i alegria. Es programen i es redonegen els actes en la "Festa de l'Abraç", frut de l'acostament propiciat per tots en busca de la cohesió i de la força que proporciona l'unió. Tots baix un mateix sostre, en el mateix local, que és el que s'ocupa en l'actualitat.

En l'"Abraç" s'havia culminat tot un procés, del que sorgia el Centre Instructiu Musical de Benimaclet. De nou hòmens excepcionals varen acometre l'àrdua tasca d'alçar l'edifici que en motiu de la fusió havia d'ocupar la nostra Banda de Música. D'eixe esforç va sorgir el nou local, en el carrer de Baró de Sant Petrillo, nº 16.

Varen ser els seus paladins, entre uns atres: Vicente Marqués Sanmartín, Cristóbal Cuenca Ballester, Salvador Zarzo Cuenca, Angel Valverde Simarro, Hermelando Estellés Cortina, Ramón Estellés Cortina

No obstant tots els esforços i ilusions, no es va poder evitar que el local tinguera que vendre's. Pero de nou la societat va trobar un home providencial que empenyorat en recuperar-ho no va deixar en la seua obsessió per rescatar el local, conseguint -no sense esforços i sacrificis- que la sèu tornara a ser propietat de la Societat. Est home és D. Pascual Monsó Duz, i el propietari que va reservar la venda a la Societat Musical va ser D. Ricardo Broseta Almonacil. L'escritura es va firmar el dia 5 de juliol de 1957.

Els Presidents

Cal resaltar també els presidents eixemplars que ha tingut la Societat a lo llarc de la seua història, perque el nostre Centre Instructiu Musical ha contat en persones entregades que s'han bolcat al servici de la Banda i del Centre Musical.

Vaja el nostre recort a tots ells i el nostre agraïment per la seua dedicació i entrega desinteressada: D. Pascual Monsó, D. Miguel Cuenca Tramoyeres, D. Alfredo Marqués, D. J. Cristóbal Cuenca, D. Vicente Domínguez, Sr. Ríos, etc.

Menció especial mereix un soci President eixemplar, D. Francisco Giner Benlliure, que va estar al front de la societat durant dotze anys consecutius en la década dels anys 50, ostentant dignament el càrrec de President, treballant lo impossible i elevant el nivell artístic, cultural i social a les més altes cotes, prestigiant a la Societat com solament ell sabia fer-ho.

Les nostres banderes:

En l'any 1911 es va confeccionar la primera bandera per a la nostra Banda, La "velleta" com aixina la denominem els membres del CIM. Va ser confeccionada per un grup de senyores i senyoretes entusiastes de la música baix la direcció de Dª Pepita Martínez, mestra, autora de l'esbós i de Dª. Isabel Genoll Quiles, experta en brodats.

En 1927 la Banda estrena nova ensenya, que broda en primor i desinteressadament Dª Desamparats Fernández de Marqués. En l'acte d'entrega a la societat i de la seua solemne bendició varen ser padrins Dª Desamparats Fernández i l'Excm. Sr. D. Manuel González Martí.

En 1949 va ser restaurada, també per Dª Desamparats Fernández, continuant hui en ple esplendor i presidint tots els actes i actuacions de la nostra Banda.

La Banda de Música i la "Festa del Crist"

En l'any 1955 la Banda de Música, reunida en ple, va prendre en acort, per unanimitat, de realisar la Festa del Stm. Crist de la Providència l'any 1956.

Tots els músics varen ser clavaris de la mateixa. Eixe any les festes varen revestir un gran esplendor i tant els actes religiosos, com els culturals i sobretot els musicals varen ser de tal calitat que varen enaltir a la societat i als socis, aixina com a tot Benimaclet.

S'ha obtingut esta informació dels llibres de festes de Santa Cecilia del Centre Instructiu Musical de Benimaclet i de les Festes de Benimaclet

Pascual Jovani, alcalde republicà de Benimaclet

PASCUAL JOVANI, ALCALDE REPUBLICÀ DE BENIMACLET

Pascual Jovani, alcalde republicà de Benimaclet

Pascual Jovani Agustin va nàixer en Benimaclet l'1 de juliol de 1873. De la seua infància i joventut no posseïm senyes, ya que els seus descendents vius poc saben. Pero per la seua trayectòria degué d'adquirir cert nivell cultural que li va permetre formar-se i escriure artículs en facilitat. Va casar en Vicenta Cortina Alcover. Va tindre sis fills: Leonor, Pascual, Sigfrido, Esperanza, Néstor i Amelia.

La seua professió va ser la de barber. Va tindre la barberia en varis llocs de Benimaclet. Esta professió també la varen seguir els seus fills, especialment Pascual i Néstor, la barberia dels quals recordem en el carrer Crist de la Providència. També alguns dels seus nets han seguit esta professió.

Pascual va ser un home d'idees republicanes molt clares, demostrant un gran respecte pels seus adversaris polítics, a els qui considerava els seus amics.

Va ser alcalde pedàneu de Benimaclet en els difícils anys de la Segona República Espanyola, des de 1931 fins a 1935 per el PURA (Partit d'Unió Republicana Autonomista, una escisió valenciana de l'Unió Republicana, d'esquerra moderada). A pesar d'estes circumstàncies, donat el seu caràcter conciliador, va fer que les coses marcharen de la forma més normal possible. Era home d'honor i d'orde. El 27 d'abril de 1931 Don Miguel Zaragozà va a demanar-li permís per a portar el viàtic a Vicente Sanchis Tramoyeres, en l'Alqueria de Cagarsenit (feya tretze dies que s'havia proclamat la República). Don Pascual li va dir al Rector: "Vaja, que yo li assegure que ningú el molestarà". Era home que li agradava escoltar als bons oradors de l'época, anaren de les idees que anaren. Acodia a l'hora dels sermons de les festes per a escoltar al predicador; quan acabava eixia del temple i dia: "Escoltant sempre es deprén alguna cosa"

Era un admirador de Vicente Blasco Ibáñez i en ell mantenia tertúlies en la casa-tenda del "Churro" i en la tenda del Tio Copa. En ells solien estar el Tio Joaquín Aucejo i el pare del doctor Zaragozá Miró. Va ser un artículiste del periòdic republicà "El Poble" a on oferia informació sobre Benimaclet.

En el Govern Popular varen prendre el control de l'Ajuntament de Benimaclet el Comité Revolucionari i Pascual va deixar el seu càrrec. El Comité Revolucionari va ordenar la mort de la germana de Don Pascual, el qual no va poder fer res per evitar la seua eixecució.

El seu decés es produïx una volta acabada la Guerra Civil. Va ser enterrat en terra en el Cementeri Vell de Benimaclet (no hi ha làpida). La seua filla va referir que l'assessinat de la seua germana Leonor i el disgust que va sofrir a causa d'açò va influir en la seua mort. El rector Zaragozà va acodir a la seua casa en saber que estava en perill de mort per a administrar-li l'extrema-unció. Don Pascual li va dir: "Si ve com a amic, entre. Si ve com Cura Retor, vaja-se'n".

Reproduïm una carta de Don Pascual Jovani al Director del diari El Pueblo el 7 de Novembre de 1903 sobre les eleccions municipals d'eixe any. Jovani és defensor de l'Unió Republicana de Blasco Ibañez i acusa als republicans radicals de ser falsos republicans.

Desde Benimaclet

A los republicanos sorianistas

Dr. Director de El PUEBLO

Dignese dar cabida en su ilustrado periódico á estar lineas, por lo que le doy las gracias anticipadas. Pascual Jovani

A los radicales de la Vega

Compañeros: Estoy convencido ya de que os quieren hacer tragar la candidatura reaccionaria por imposición del Sr. Soriano y el cacique Cafís.

A vosotros, lo que os toca hacer ya lo sabéis, si es que sois republicanos.

Esgañados, que así lo puedo decir, os han presentado un disfraz republicano y os lo habéis creído, disfraz que durará muy poco aunque salga concejal. Si lo hubiera presentado católico, bien, porque lo es. Pero "radical" ¡jamás! ¿Donde están los trabajos en bien de la causa republicana, siendo así que han luchado en contra?

Cuando en la primera elección de Soriano luchaban en contra de éste para que saliera don Fernando Ibáñez. Ahora se han adherido á Soriano y Soriano á ellos, con el compromiso de sacar triunfante la candidatura de D. Salvador Alfonso Estellés, sucesor de Martí. En éste os téneis que fijar, republicanos. No os dejéis engañar por ningún cacique como lo son estos señores. No buscan más que su conveniencia. Eso no es más que pasarse el fajín el señor de Cafís á Alfonso Estellés para que siga luciéndolo detrás del Cristo de la Providencia. Mucho ojo, republicanos. Estudiad su política y la de su padrino.

¡Cuántas veces criticaba el Sr. Soriano á los caciques porque iban á altas horas de la noche buscando y comprando votos! y sin embargo, ahora ha ido á parar á manos de ellos.

Esto no debe ser. Además, debe recordar el Sr. Soriano que dijo desde el balcón del Casino de Benimaclet, que había que buscarle una camisa de fuerza al Doctor Moliner, y por fin la ha encontrado para partírsela con él.

Conque, compañeros:  si queréis la República, votad á republicanos, que así es como tendréis República.

Salud y República.

Pascual Jovani.

25.000 Visites

25.000 VISITES

En les primeres semanes de setembre començàvem la gent de Poble de Benimaclet a construir este blog sobre l'història, tradicions i actualitat de Benimaclet. En poc més de dos mesos, gràcies a tots vosatres, hem alcançat 25000 visites. Esperem poder continuar oferint-vos informació d'interés i contar en les vostres opinions.

Vos deixem un recull de les entrades més popular que ha tingut el blog en estos mesos d'existència.

¡Moltes gràcies a tots!.

Entrades més populars d'estos mesos:

• L'escut de Benimaclet

  L'ESCUT DE BENIMACLET Escut de Benimaclet L'heràldica municipal estudia les característiques i història dels escuts d ...
• 
  

  
  
• 

  Les làpides "republicanes" de Benimaclet

  LES LÁPIDES “REPUBLICANES” DE BENIMACLET El Cementeri de Benimaclet va ser una obra del rector de la Parròquia de Benimaclet Franc...
• 

  La Riuà de 1957 i Benimaclet

  LA RIUÀ DEL 57 EN BENIMACLET Carrer Assunció de Ntra. Sra. de Benimaclet 14-10-1957 Es coneix com la gran riuada de Valéncia ...
• 

  La mocadorà, el dia dels enamorats valencians

  LA MOCADORÀ, EL DIA DELS ENAMORATS VALENCIANS La  Mocadorà  (mocadorada) o  Dia de Sant Donís  és una festa tradicional valenciana ce...
• 

  Santa Cecilia. Benimaclet 1973

  SANTA CECILIA. BENIMACLET 1973 Cecilia de Roma, coneguda com a santa Cecilia segons el Martyrologium hieronymianum, va ser una noble r...
• 

  Calderes d'Arròs en fesols i naps

  LES CALDERES Des de bon de matí en el Carrer de Sant Esperit de Benimaclet (junt a la Plaça del Poble) estan cuinant-se les Calderes ...
• 

  El Cementeri de Benimaclet

  EL CEMENTERI DE BENIMACLET El Fossar de Benimaclet Durant casi dos sigles, quan el Lloc de Benimaclet formava part de la parròquia ma...
• 

  Juan Luis Orquín, per fi en Benimaclet

  JUAN LUIS ORQUIN, PER FI EN BENIMACLET Juan Luis Orquín, conegut en Benimaclet com Don Juan, va ser el Sacerdot responsable de la Par...
• 

  Carmen Crespo, la mestra de les chiquetes

  CARMEN CRESPO, MESTRA DE CHIQUETES EN BENIMACLET El Carrer de Carmen Crespo, té la seua entrada pel número 14 del carrer de la Mur...
• 

  Segon Certamen de Bandes de Música "Poble de Benimaclet"

  CERTAMEN DE BANDES "POBLE DE BENIMACLET" Per a gran alegria del Poble de Benimaclet el pròxim dissabte 17 de Setembre a les 2...

Fa 150 anys, un robo en Vera

FA 150 ANYS, UN ROBO EN VERA

El verdader nom de l'Ermita de Vera és Ermita de l'Immaculada Concepció, pero per tots és coneguda com a Ermita de Vera. El seu nom li ve del lloc a on es troba enclavada: la Partida de Vera de Benimaclet, ya que per este lloc passa la séquia de Vera que és un ramal a la seua volta de la séquia de Rascanya. Les séquies són canalisacions d'aigua que procedixen de l'época dels romans segons uns i dels musulmans segons uns atres i que regaven i reguen l'horta de Valéncia. L'ermita es troba ademés situada junt al conegut també com Molí de Vera.

L'actual temple és del sigle XVIII, encara que l'orige de la mateixa procedixca del sigle XV. Actualment es troba restaurada i encalada totalment de blanc. Anteriorment l'ermita es trobava baix la advocació de la "Verge del Roser" pero en 1854 va canviar la seua advocació per la de l'Immaculada Concepció. Segons la tradició l'image de la "Verge del Roser" va ser trobada en les aigües de la séquia per uns llauradors i en seguida va ser entronisada en l'Ermita de Vera.

La nit del 28 al 29 de Novembre de 1857 uns desconeguts varen forçar la porta de l'Ermita de Vera i varen robar les joyes de l'Immaculada Concepció, el càliç i les arquetes d'almoines. En aquell temps l'Ermita de Vera perteneixia a la Parroquia de Benimaclet, pero administrativament era de la Ciutat de Valéncia (Partida de Sant Esteve), tot i aixó els habitants de Vera sempre han segut benimacleters.

En els diaris aparegué la següent notícia:

“Existe en la vega de esta ciudad, parroquia de Benimaclet, una pobre ermita dedicada á la Purísima Concepción, cuya imagen se adornaba con algunas alhajas de escaso valor. Sin embargo, en la mañana del pasado 29 se encontraron forzadas las puertas cristales y robadas, tanto aquellas alhajas como las arquillas de las almas y Divina Pastora y el sagrado cáliz.

Hechos de esta naturaleza, ocurridos á la puerta misma de una ciudad como Valencia, no necesitan comentarios.”

Diògenes López, una vida dedicada a la medicina en Benimaclet

DIOGENES LOPEZ MENCHÓ, UNA VIDA DEDICADA A LA MEDICINA EN BENIMACLET

 Don Diògenes López Mechó va nàixer el dia 28 d'abril de 1891 en Montevideo (República d'Uruguay). Va realisar els seus estudis de Medicina en la Facultat de Medicina de la Ciutat de Valéncia, acabant els seus estudis en 1918. Es va casar en Rosa Llorens Vilás, del matrimoni del qual varen tindre quatre fills: Gabriel, Diògenes, Rosa M. i Daniel.

El primer destí on va eixercir la Medicina va ser en Catí, en el Maestrat valencià. Allí va viure fins a 1920 en el que es va traslladar al poble de Benimaclet on va permanéixer fins a la seua mort ocorreguda l'1 de març de 1975. La seua vivenda va estar en principi dalt de la tenda de Serra i en acabant es va traslladar al Carrer del Recreo, hui avinguda Doctor Vicente Zaragozá, número 60.

Don Diògenes va ser un mege rural en humanitat, en dedicació durant les 24 hores del dia, en eficàcia i consciència apropiades per a cada patologia. Lo mateix intervenia en bisturí, fil i agulla, que receptava els medicaments apropiats per a qualsevol malaltia del moment, sent numerosos els èxits conseguits en la seua llarga vida professional.

Els seus diagnòstics varen ser famosos per la seua veracitat i el seu oportú enfocament en cadascun d'ells. Home de gran caritat, ya que era mege de "iguala" i de seguritat social, alguns dels seus pacients d'escassos recursos en sanar-se de la seua malaltia en èxit i no podent pagar-li els seus servicis s'oblidava dels diners i seguia eixercint la seua professió en igual eficàcia.

La mort de la seua esposa, de la que va estar tota la vida enamorat, li va marcar en el seu caràcter, de manera que va dedicar la seua vida a la família i a les arts, destacant-se com un gran pintor paisagiste del món rural de Benimaclet. No va quedar alquería ni racó de l'horta que no anara pintat per ell.

Benimaclet sempre estarà en deute en don Diògenes, puix la majoria dels benimacleters que varen nàixer entre 1920 i 1960 varen ser atesos per ell, ya que era una notable comaró, un volgut ginecòlec i un eficient pediatra, sense oblidar els seus grans dotes com a mege interniste. La seua filla Rosita conserva un llibre-diari en el que don Diògenes anotava tots els parts que assistia, es contabilisen 1.931 naiximents en detalls de cadascun.

Benimaclet agraïx el recort d'este home que va dedicar pràcticament tota la seua vida, tant professional com a personal, als habitants d'este poble que se sent orgullós de la gran chafada deixada entre nosatres. Se li dedicà un carrer en Benimaclet en la zona de Espai Vert.

Reproduïm una notícia de l'any 1931 publicada en el diari El Pueblo en la que es fa resò de la visita de Diògenes López a l'Ajuntament de Valéncia per a defendre la conveniència de no construir les Càmares Beccari en Benimaclet.

Un espontáneo

"Este es un médico de Benimaclet, y actúa por él y por los demás médicos del referido poblado. Lee un largo informe del que se destacan las siguientes manifestaciones:

"Es un problema inquietante para las grandes ciudades su saneamiento y la desaparición de sus basuras. Por un punible abandono, Valencia no la había resuelto, y ahora; cuando parece propósito firme alcanzar su solución, no vamos a ser quienes la dificulten.

Oídnos bien: nosotros, Benimaclet, no ha de ser un obstáculo, no se alza contra el procedimiento adoptado, no; su protesta se limita al emplazamiento de la fábrica junto a un núcleo denso como el de Benimaclet, desatino que condenan a la par la ciencia y la ley.»

Se muestra decidido defensor de la incineración, de la destrucción de las basuras por el fuego, que es la mejor solución en el orden higiénico, por lo que ha sido adoptada en la mayor parte de las ciudades inglesas  y en las más populosas de Alemania.

Dice que los despojos de la cebolla son los que dan a las basuras ese olor acre y penetrante característicos. Por su composición química resisten por mucho tiempo las fermentaciones, sin que sufran alteraciones ni modificaciones sus componentes y su olor perdura aún después del transcurso de muchas semanas.

Muy bien, pues, esa masa humidificada que se presume saldrá de las cámaras poco o nada olorosa, puede seguir con ese persistente y desagradable hedor comunicado por la cebolla.

Acallados estos escrúpulos, pedimos que, aparte de la incineración que es sin diputa el mejor, juzgamos como uno de los más recomendables métodos del doctor Beccari. Pero combatimos su emplazamiento, que debe ser en otro punto lejos de la ciudad.

Habla del peligro de las moscas, etc., etc.

Terminada la lectura del referido informe, el Alcalde señor Maestre afirma que la Corporación municipal estudia el asunto.”