In Memoriam. Benimaclet

IN  MEMORIAM

Na María Dolors Garcia i Broch

Publicat en el llibre de festes de 1994. S'ha respectat l'ortografia original.

¡Benimaclet! ¡Quants recorts de chiquea, quanta nostalgia de temps preterits nos du el seu nom!

Va rodant per ma casa una antiga fotografia del Camí de les Fonts a on, fitat per frondosos albers, pot endevinar-se el llavador del poble moro, en rodades de carro al fondo, esbelta, la torre de l'iglesia tal com era a principis de segle, dominant la massia neta, alegre, lluminosa, sumergida en la mar de verdor de la seua horta uberrima.

Acabada, uns anys abans ya que primer fon ermita, arreplegava en  els seus frontals marbres rics que varen pertanyer a la primitiva Iglesia de la Companyia de Valencia. Alberga riquees pictoriques sense fondo, perdudes despres en la guerra fraticida que esclatà en el 36 a on es cremà un llenç famos de Jesus Nasare d'escola academica i el volgut Crist de Benimaclet que, anys despres, a pesar de la seua penuria s'encarregarien a les seues expenses mos tios, Blayo i Marieta en agraiment per que els seus cinc fills havien tornat ilesos de la guerra.

Hui, quan el desenroll urbanistic de la ciutat ha convertit a Benimaclet en un barri adotzenat, encara que conservant I'alegria festera de sempre, no puc deixar de pensar en aquell 1875 en que ma yaya materna obria els seus ulls a la llum llevantina en l'Alquerieta del Moro, lloc que es  coneixia per tots com l'Alquerieta de les Freses per les seues saboroses collites que Martínez Aloy menciona aixina en la Geografía del Regne de Valencia: “Una revolta del carrer nos deixa en el camp i sorgix, d'improvis, el poblat de Benimaclet sobre un mar de verdor les ones de la qual atesoren una volta a l'any, si no corals aromatiques, freses que fan gust a gloria.»

Qui dona a l'alqueria dels meus antepassats eixe nom, no ho se pero, desijosa d'afondar en l'historia ¡ tradicio de les meues arrails, vaig saber que a mitant del segle XVIII aparegue en una finca de prop una inscripcio sepulcral de Mohamet Ben-Abdallah ben Sala Daula I'Ansary que allí mori en l'amistat d'Allah i a ell obri la seua boca» en juny de 1061.

No es puix d'estranyar que eixe poblat moro conservara les seues alqueries una de les quals es mantingue fins a 1913 a lo manco, ya que en una de les seues habitacions a on estava entronisat el Jesuset de Praga naixque un 31 de març, ma mare.

L'antiga Benimaclet apareix en el Llibre del Repartiment 186-VII adjudicada per Jaume el Conquistador als germans García ¡ Gimeno Pérez de Pina, senyors aragonesos que no volgueren acceptar I'idea de l'unitat del Regne, arreplegada en els Furs, a on el Rei anulava el poder feudal reparti propietat emfiteuta. reservant-se el verdader domini de la Corona.

Tornaren pronte a les seues terres al considerar que les rendes podien aplegar-los molt mermades. Ells, com la majoria de cavallers que conquistaren el Regne de Valencia del poder sarrace abandonaren pronte estes terres a on els cristians vells i els moros mantingueren durant segles la seua llengua valenciana, la seua cultura ¡ costums. Aixina, si la hui desapareguda horta de Benimaclet, i Ies seues barraques, alqueries, fonts ¡ camins obriren la boca per a contar-nos Ies pagines de l'historia que alli s'escrigueren nos admiraria l'importancia que tingue el poblat moro que es el Benímaclet de hui.

Fon residencia durant l'epoca de la redaccio del Justicia de lo Criminal Jurat de la Ciutat ¡ Regne de Valencia Francesc de Vinatea que I'adquiri en 1326, set anys abans que, en un acta d'autentic nacionalisme exigira al Rei acabar en el contrafur que trencava el Regne al voler entregar les terres de Novelda, Elda, Alacant, Oriola, Guardamar, Albarraci, Xativa, Alzira, Morella, Borriana i Castello a l'Infant Ferran, fill de la reina Elionor de Castella, muller d'Alfons II.

La riquea de Benímaclet feu que aumentara de tal modo la seua poblacio que a dos quilometros en direccio a la Malvarrosa en la zona de l'Alqueria partida de Vera es construiría en el segle XVIII una chicoteta ermita barroca que atenia a mes de 1.000 feligresos i que dona lloc al dit popular:

“¡Hi ha mes gent que en Vera!".

Junt a l'ermita que es conserva entre humitatsi¡ furts de desaprensius. S'alca encara el moli que fon propietat dels marquesos de Malferit i es hui de l'Ajuntament de Valencia.

Hui, quan un any mes Benimaclet celebra en alegría la festa del Crist, no puc deixar de rememorar ad aquells Ilauradors, moros valencians, renegrits per cent sols, que feren el milacre vert de les seues desaparegudes hortes. O als cavallers cristians que conquistaren Ies seues terres, als senyors com Astruga o Bernardo Planells i el mateix Vinatea que la posseiren.

A les matrones que sumergiren Ies seues mans en les aigües netes del vell llavador, a les chiques que anaven en els seus canters a arreplegar l'aigua de la Font de I'Amor, en la propera Vera, als chiconets que les conquistaven, als yayos que contaven histories junt al transparent "Clot de Vera" a on diuen, la peixca era abundant. Als qui chafaren la seua pols o Ilauraren els seus camps ¡ foren les arrails tenaces, sabies i treballadores del poble que huí manté les seues tradicions.

Als que vixqueren i moriren baix els plecs de la Real Senyera del nostre Regne i l'advocacio del Crist de Benimaclet dedique a este chicotet treball ple de rememoraments de lo que foren i d'esperança de lo hem de ser.