Els cassinos de Benimaclet

ELS CASSINOS DE BENIMACLET

Un cassino cultural o cassino recreatiu és un tipo de societat de recreació, sorgida en Espanya durant el sigle XIX. Són clubs privats, oberts només als seus socis, inicialment la burguesia i les classes altes i a principis del sigle XX ya estaven oberts a tota la població i s'estengueren des de les ciutats als pobles.

Els cassinos recreatius varen aplegar a Espanya per influència europea de societats com els clubs de cavallers britànics. El terme «club», no obstant, va tardar més en introduir-se en el llenguage espanyol que l'italià «cassino», o «círcul», d'influència francesa.

El naiximent dels cassinos culturals i recreatius va tindre lloc durant la transició política entre l'antic règim i el sorgiment del lliberalisme constitucional del periodo isabelí. Emergia la necessitat d'espai de sociabilitat i de comunicació entre els elements de les noves classes poderoses, burguesia i els nobles. Molts dels cassinos varen nàixer inicialment dels cafens de tertúlia. En el registre de societats del Ministeri de la Governació de 1882 figuraven 1.568 cassinos i societats de recreació, més de la mitat del total del cens. A finals del sigle XIX la sifra es va situar al voltant de 2.000 societats de recreació.

Els cassinos eren lloc de sociabilisació i recreació. Les activitats més freqüents entre els seus socis eren la llectura —periòdics i llibres—, concerts, balls i els jocs permesos, com el billar, l'escacs, el dòmino i els naïps. Fins a la Llei d'associacions de 1887, la discussió política estava també expressament prohibida.

En Benimaclet naixqueren 3 cassinos, els veïns de Benimaclet s'acostaren a cadaún d'ells segons les seues inclinacions polítiques, religioses o socials.

Cassino Parroquial

- El “Cassino Parroquial”, “Círcul Catòlic”, “Patronato” o “La Falange”. Situat en el cantó entre el carrer Valéncia (actual Baró de San Petrillo) i el carrer Leonor Jovani i hui desaparegut. Naix com un cassino catòlic gestionat per la Parròquia de l'Assunció de Benimaclet. En principi se reunixen en ell els llauradors catòlics de Benimaclet entorn a la Cooperativa Sant Josep. Durant l'época de la República passà a ser el cassino de la Dreta Regional Valenciana. En acabar la Guerra Civil va ser expropiat per La Falange, el partit únic del franquisme, tornat a mans parroquials en 1967. L'edifici va ser derribat en la década dels 80 i canviat per un solar en el carrer Masquefa per a construir una nova parròquia, que finalment no es va construir.

En el primer pis estigueren situades les “Escoles Parroquials”.

El cassino disponia d'un frontó per a jugar a pilota. Benimaclet donà diversos jugadors de pilota. Durant les festes de Benimaclet es realisaven campeonats. En estiu el frontó se convertia en un cine-terrassa d'estiu on se proyectaven películes de calitat.

A banda disponia d'un teatre per a arts escèniques on se realisaren diversos actes culturals. Tots els dumenges de vesprada se representaven obres per part d'una companyia de teatre amateur de Benimaclet.

També tenia sèu en este cassino la Penya colombofílica de Benimaclet. En el poble hi havia gran afició als coloms. Moltes de les cases de Benimaclet disponien de colomers en les seues teulades. En el cassino se reunien els membres de la penya per a fer les seues apostes i transaccions.

Cassino Comercial

- “Cassino Comercial” Centre Republicà La Llibertat. Situat en el carrer Valéncia número 39 va ser construit en 1904, hui és la casa de la pintora Pepa Nicolau. Va nàixer com la seu del partit Republicà de Blasco Ibàñez, el P.U.R.A. Ací acodia a sovint Blasco Ibáñez a fer mínting i trobar-se en les gents afins de Benimaclet. També se conta que assistiren ad este cassino personages com Sorolla o Benlliure. Era el més menut dels cassinos de Benimaclet. Disponia de les típiques tauletes per a jugar a les cartes i un bon billar. Va ser famós pels seus campeonats de truc.

Cassino Musical en 1930

- “Cassino Musical” La sèu del Centre Instructiu Musical de Benimaclet. Situat en el carrer Valéncia (cantó en Enric Navarro), en el cantó opost al Cassino Parroquial. Era l'edifici de més envergadura dels tres i l'únic que seguix en funcionament en l'actualitat. En la planta baixa dispon d'un bar, escenari i taules per als socis i en la planta alta dispon d'aules per a l'ensenyança musical. En acabar la Guerra Civil el local va ser expropiat per la “Sección Femenina” de la La Falange. En els anys 50 se va conseguir revertir el local per al Centre Instructiu Musical. A pesar d'este periodo en que nominalment va dependre de La Falange, este cassino va ser el més cultural de tots i el més apolític. En ell se celebraven durant tot l'any velades musicals, poètiques, teatrals,... en gran concurrència per part del poble.