Miguel Cuenca, penúltim Alcalde de Benimaclet

MICALET L'ALCALDE DE BENIMACLET

Miguel Cuenca i Tramoyeres (conegut per Micalet l'Alcalde) va nàixer en el poble de Benimaclet el dia 11 de Març de 1910 i va faltar el dia 19 de Setembre de 1968. Es va casar en acabar la Guerra Civil en Encarnación Ibáñez i frut d'eixe matrimoni varen nàixer tres fills: Encarnación, Miguel i Maria Dolores.

Els seus pares eren forners i llògicament va pendre l'ofici dels seus majors, forner. El seu forn en el pas del temps es va conéixer en el nom de El Forn de l'Alcalde, degut al càrrec que ocupava el seu amo.

Miguel va ser alcalde de Benimaclet durant 24 anys, fins a la seua mort. Com a tal, es va guanyar l'estima i l'amistat de tots els veïns del poble, pel seu comportament eixemplar davant dels que acodien ad ell per a que els solucionara algun problema. Com bon alcalde de poble, a tots atenia sense importar-li l'idea política que tingueren, l'hora a la que acodiren o el motiu pel que el visitaven. Benimaclet no contava en un edifici d'Ajuntament, i és per això per lo que la casa de l'alcalde funcionava com Ajuntament de Benimaclet.

Inauguració d'un carrer per les autoritats.
Miquel és el segon per la dreta.

La seua simpatia i el seu bon fer eren virtuts innates en ell i la paraula NO la tenia apartada del seu vocabulari, puix sempre dia als que li demanaven algun favor “farem lo que's puga”.

Durant el seu mandat com a alcalde, Benimaclet va conseguir una important transformació urbanística, ya que es varen asfaltar varis carrers i es varen construir molts edificis i avingudes importants. De caràcter alegre, casi sempre anava cantant, sobretot, sarsuela, que era del seu grat. El poble de Benimaclet era la seua obsessió, puix sempre estava fent visites a l'Ajuntament de Valéncia per a que no li retardaren els expedients; i en l'Ajuntament dien ”ya està ací l'alcalde exigent i perpetu", en el bon sentit de la paraula. Conten que estant ya malalt, un dia va acodir una dona de l'horta per a solicitar un certificat; la família li va dir que estava en el llit. Pero ell que va escoltar la conversació, cridà a la seua filla i manà que li duguen a l'habitació la màquina d'escriure per a fer lo que solicitava.

Don Miquel era molt amic del Baró de San Petrillo i junt en ell donaren un gran impuls a l'urbanisació de Benimaclet. També va ostentar la presidència del Centre Instructiu Musical de Benimaclet.

De família catòlica, D. Miguel és un fervent devot del Santíssim Crist de la Providència i dels Sants Patrons Abdón i Senent. En agost de 1954 va tindre lloc l'inauguració del nou orgue (l'anterior va ser destruït durant la guerra civil), a l'acte de la qual va assistir el Bisbe Auxiliar, Jacinto *rgaya, que va procedir a la seua bendició sent els padrins el Sr. Alcalde D. Miguel Cuenca i la seua senyora donya Encarnación Ibáñez. Estant malalt va presidir la processó del Crist en 1968, el 15 de setembre, sense poder acabar-la; quatre dies més tart moriria.

En l'any 1963, els Clavaris del Crist de Benimaclet, manaren confeccionar les Sagrades Relíquies dels nostres Sants Patrons Abdón i Senent, que foren beneïdes per Sr. Bisbe de Valéncia. El Sr. Alcalde D. Miguel Conca va fer una alocució reconeixent i enaltint l'esforç i l'entusiasme dels clavaris per a proporcionar a la nostra Parròquia tan valioses Relíquies, component la següent poesia:

Savi Doctor que a Valencia

Honres tant y en nom de Deu,

Va ta bendició i ta Creu

Posant en los cors clemencia!

Hui al estar en la presencia

El goig a totes ufana

en humiltat molt cristiana

Vostre Anell Pastoral besa

Nostra fe cristiana ensesa

Vostre cor de valenciana

El teu cor ple de clemencia

Mai seguí sendes extrañes

Ni per palau i cabañes

Posà mai la diferencia

Tot el gran amor i ciencia

Que en vostre esperit porteu

En brillant i dolça veu

Baix este sol de pur blau,

En la humanitat la pau

Va sembrant en nom de Deu.

Aixina ho espera vostre Alcalde.

MIGUEL CUENCA

Els veïns de Benimaclet reuniren les firmes suficients per a solicitar a l'Ajuntament de Valéncia la rotulació d'un carrer en la memòria del seu penúltim alcalde. Se li posà el nom a la continuació del carrer Baró de San Petrillo (en aquell moment separats per un pas a nivell i les vies del trenet).

Carrer Cuenca Tramoyeres vist des del carrer Baró de San Petrillo. Podem vore el pas a nivell sense barreres per a on passava el Trenet de Valéncia al Grau.

Carmel Pastor, l'Escultor universal de Benimaclet

CARMEL PASTOR PLA, L'ESCULTOR DE BENIMACLET

Carmel Pastor

Carmelo Pastor i Pla va ser un pintor i escultor naixcut en Benimaclet en 1924 i mort en Aquisgrán (Alemània) l'any 1966. Sos pares eren Carmel Pastor Antequera i Consol Pla Arnal, llauradors de “casa Chispa”. 

Era el major de sèt germans: José, Enrique, Vicent, Rafael, Julio i Ricardo. Estudià en el Colege de Sant Francesc. En 1957 es va casar en Johanna Elizabeth Lizmann, en qui no va tindre descendència.

Via Crucis de San Pietro in Montorio de Roma

Va ser aprenent en un taller i per les seues aptituts cap a l'escultura va ingressar en l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de la Ciutat de Valéncia. En 1944, recent complit els vint anys va obtindre la Pensió d'Escultura de la Diputació de Valéncia, prorrogada per dos voltes. En 1948 va obtindre el Gran Premi de Roma i una beca per a estudiar en l'Acadèmia d'Espanya en Roma i durant la seua estància va entaular una gran amistat en un atre artiste de la seua generació Ramón Gaya, que va continuar una volta en Espanya. És autor d'un Vía crucis, encarregat per l'embaixada de la Santa Sèu de Roma en 1954, per a que fora colocat en el tossal de Sant Pietro in Montorio.

En 1958, va esculpir una obra similar, esta volta en bronze, per a l'Iglésia de Santa María de Montserrat dels Espanyols, en Roma. Se li va cridar “lo scultore do Papi” perque li va fer els busts a Joan XXIII i a Pau VI.

Dibuix de Carmel Pastor

En les aules de Sant Carles va conéixer a Eusebi Sempere, Manuel Benet, García Borillo, Manuel Gil i Néstor Casani i va tindre com a professors a Rafael Sanchis Yago, Salvador Tuset i Felipe María Garin Ortiz de Taranco.

La Real Acadèmia d'Espanya en Roma es troba situada en el Gianicolo, tossal que domina la ciutat a l'atre costat del riu Tíber molt prop del barri del Trastevere. Dins d'este tossal forma part del cridat "complex espanyol" del Gianicolo, conformat per l'iglésia de Sant Pietro in Montorio, el Tempietto del Bramante, la Real Acadèmia d'Espanya, Vila Vaini -actual residència de l'Embaixador d'Espanya en Itàlia- i el Liceu Espanyol Cervantes.

La Real Acadèmia d'Espanya en Roma fundada en 1873 gràcies a l'impuls d'Emili Castelar. L'edifici s'estructura entorn a un bell claustre cinquecentesco de dos plantes, la seua entorn s'ubiquen els estudis i habitacions dels becaris, alguns en vistes excepcionals de Roma i uns atres dels jardins de la pròpia Acadèmia, d'inspiració romàntica i arbres centenaris, visibles des de la ciutat i dividits per una via peatonal, que servix d'accés de l'Acadèmia al Trastevere, fitada per un bell Vía crucis de catorze baixrelleus en fanc cuit policromat realisats per Carmel Pastor durant la seua estància en esta institució i que substituïxen els mateixos motius antics desapareguts.

Carmel Pastor en 1952 és l'encarregat de la restauració del Sepulcre dels Boil, en el Claustre Major de l'antic Real Convent de Sant Doménec, en Valéncia, monument molt lligat a l'història de la ciutat, des de la reconquista d'esta pel rei don Jaume I d'Aragó. En este mateix any participa en la Bienal de Venècia en representació d'Espanya.

Salvador Almenar, l'últim alcalde de Benimaclet

SALVADOR ALMENAR, L'ÚLTIM ALCALDE DE BENIMACLET

Salvador Almenar

Salvador Almenar i Traver va nàixer en Benimaclet el 8 de juny de 1919, fill de Salvador i Teresa, va ser batejat en la Parròquia de Ntra. Sra. de l'Assunció pel retor D.Miguel Zaragozà i Barber. Els seus germans eren: Teresa, Pepica, Pilar, Trinidad i Amparo. Salvador va estudiar els seus primers cursos, el bachillerat elemental, en el colege dels Salesians, a on estudiaven molts chiquets i jóvens de Benimaclet; va iniciar els estudis de bachillerat superior en el colege dels Jesuïtes pero, en ser expulsats d'Espanya en proclamar-se la Segona República, va tindre que acabar els estudis en els Maristes de la Ciutat de Valéncia.

Acabats els seus estudis va tindre que complir en el Servici Militar i va ser destinat al batalló d'infanteria en Pamplona. A l'iniciar-se la Guerra Civil es troba en esta ciutat i contínua la seua milícia com a enfermer fins que finalisa en l'any 1939 i torna a la seua casa familiar.

Durant aquells anys, el seu pare que havia segut Alcalde de Benimaclet, és encarcerat a l'inici de la lluita, primer en la presó Model de Valéncia i posteriorment va ser portat a la presó de Totana a on no pogué ser visitat per part la seua família. A l'inici de l'any 1939 el seu pare torna a la casa familiar.

Finalisada la Guerra Civil, la família treballà per recuperar la propietat dels terrenys de l'antiga Cooperativa Agrícola de Sant Josep que varen ser expropiats en el temps del Govern republicà. En estos terrenys es va ubicar lo que se coneixeria com a Patronat Parroquial. (cantó de baró de San Petrillo en Leonor Jovani). Els terrenys circundants perteneixien e la familia Almenar.

4

Barri de Mascarell (Benimaclet)

Els terrenys del Patronat varen ser venuts a la Cooperativa Agrícola de Sant Josep, entitat civil que ajudava als llauradors de Benimaclet. Esta entitat va atendre tots els desijos dels llauradors, tant els jurídics com els econòmics, tant els culturals com els recreatius, i per a això es varen fer grans accions com la construcció del cridat Barri de Mascarell, menudes casetes ajardinades entre lo que hui és Emili Baró i Vicent Zaragozà, al costat de l'estació de metro-tramvia Benimaclet, i atres edificacions que facilitaren l'accés a la vivenda a molts benimacleters.

Cooperativa de Consum la Prosperitat

A part del Patronat i la construcció de vivendes socials, la Cooperativa comença a gestionar la “Obra de Consum la Prosperitat”, ubicada en lo que hui és Emili Baró i Manuel Castellano, esta entitat facilitava a preus més econòmics aliments bàsics. Amés en els locals superiors es va cedir per a un centre educatiu on donà classe el mestre Carles Salvador durant molts anys (conegudes con les escoles de la Cooperativa.)

En 1966 falta Don Miguel Cuenca i Tramoyeres, alcalde de Benimaclet i Salvador és nomenat per a ocupar el seu lloc. Va realisar una gran llabor, que va acabar, tristament, en la desaparició de la Alcaldia de Benimaclet, passant a convertir-se en un districte més de la gran ciutat. 

¿Per qué Benimaclet té un carrer dedicat a Frédéric Mistral?

¿PER QUÉ BENIMACLET TÉ UN CARRER DEDICAT A FRÉDÉRIC MISTRAL?

Frédéric Mistral (Maillane -França, 1830 - 1914) Poeta francés en llengua provençal (occitana), fundador del moviment que va tractar de tornar el seu antic esplendor a la llengua i a la lliteratura provençal.

Fill d'uns modests terratinents, va fer els seus estudis en el Colege Real d'Avinyó; va seguir els cursos de Dret de la Facultat d'Aix, on es va llicenciar en 1851. Ya en els anys de colegial traduïa al provençal els Salms penitencials i havia travat amistat en un passant, Joseph Roumanille, que somiava en restituir les seues patents de noblea a la llengua provençal, proscrita des del segle XVI.

Decidit a no abandonar la facenda del seu pare, va mamprendre, en 1851, despuix d'algunes bones tentatives poètiques, la composició d'una epopeya, Mireya, que no es publicaria fins a prou anys més tart. Li unien relacions d'amistat i bon veïnat en jóvens intelectuals, apassionats també per la renaixença de la lliteratura provençal, i especialment en Théodore Aubanel.

En 1854, festa de Santa Estrela, Mistral, Roumanille, Aubanel i quatre lliterats més de llengua provençal es varen reunir en una casa de les rodalies de Gadagne i varen decidir fundar una escola lliterària. Ad este propòsit recorda Mistral un fragment d'una obra de Sant Anselm, en el que evoca "als sèt felibre de la llei" que discutixen en el Temple en Jesús. Bateja als sèt companyers en el nom de "felibre", paraula de la que no es coneix en exactitut l'etimologia ni el significat. El "felibridge" va adoptar el sèt com a número sagrat, Santa Estrela com a patrona i Mistral va jurar escriure la

seua "llei".

Colabora activament en la Armana provençau, recopilació anual del grup, i mamprén un vast treball llingüístic i lexicogràfic, que acabarà en 1878 en la publicació, a expenses seues, del Tresor dóu Felibridge, complet diccionari provençal-francés.

Mireia, llegida finalment en públic en Marsella en 1858, impresa en 1859 per Roumanille i elogiada per Lamartine, va alcançar un gran èxit, fins i tot en París, èxit que es va accentuar més encara quan en 1864, Gounod, en la colaboració del propi Mistral, va extraure d'ella el tema d'una òpera. En 1867 va publicar Calendal.

1876 va ser un any especialment important per a Mistral: va publicar en el títul Les illes d'or una recopilació de totes les poesies compostes des de la seua joventut, i que en gran part conté lo millor de la seua obra.

En 1878, la seua popularitat havia reglotat àmpliament els llímits de Provença. En la simpatia de numerosos erudits en llengües romàniques, Mistral va aplegar fins i tot a pensar en una espècie de verdadera federació internacional del "felibridge", que aniria des de Portugal fins a Romania.

En 1906 va compartir en Echegaray el Premi Nobel (l'import del qual, 100.000 francs) va consagrar a la fundació en Arlés del "Museu Arlaten", on es pot trobar una completa Image de Provença: rústica, pastoril, marítima, fluvial, urbana, artesana i familiar.

Pero les festes dels "felibre" en Aix, en maig de 1913, varen significar una apoteosis per ad ell, i en octubre del mateix any, Raymond Poincaré va detindre prop de Maillane el seu tren presidencial per a visitar a Mistral i invitar-li a menjar en el propi vagó. Va morir d'un refredat en 1914.

Pero ¿per qué Benimaclet dedicà un carrer a Fédéric Mistral? En el Benimaclet dels anys 50 del segle XX convivien un bon número de poetes, escritors i ilustrats valencianistes. Uns anys abans s'havia dedicat una escultura a Mistral en Valéncia. En aquella ocasió Duran i Tortajada contà que acodí a una reunió de les Llengües d'Oc en Provença i allí Mistral va dir: “La llengua valenciana es una de las més dolces i amistoses de l'Imperi del Sol”. També Josep Maria Bayarri, poeta que vivia en Benimaclet se dedicà en aquell acte a exhortar a Mistral. S'envià un telegrama a la viuda del provençal que dia: “La ciutat de Valéncia acaba d’inaugurar un monument dedicat a la gloria de Mistral, cantor de la germana Provença, gran amic dels poetes valencians. En esta data i en nom de Valéncia, em complau adreçar respetuosa salutació a vos, a la familia del gran poeta, a la lluminosa Provença i a la República Francesa”

Homenage a Mistral en la Ciutat de Valéncia, presidit per la Real Senyera Valenciana, en 1933.

En aquell moment l'unitat de les llengües valenciana i occitana, hereteres del provençal que utilisaven els trobadors en l'Edat Mija, era el sentiment general entre els intelectuals valencians. Anys més tart, en l'aparició del fusterisme, tot este sentiment de germanor acabà obrint una época d'anexionisme a Catalunya i de donar l'esquena a Occitània.  

Les llegües occitanes que incloen els parlars del Sur de França, Valéncia, Balears i Catalunya.

L'última gran nevada en Benimaclet

L'ÚLTIMA GRAN NEVADA DE BENIMACLET

L'onze de giner de 1960 va nevar huit hores seguides sobre l'Horta de Valéncia. Va ser suficient per a blanquejar els carrers de la Ciutat de Valéncia i els poblets pròxims com Benimaclet. Des d'aquell 11 de giner de 1960 les bolves de neu no han tornat a quallar en el nostre poble, segons arreplega l'agència meteorològica. En els diaris del sendemà, 12 de giner, se contava que es varen interrompre els servicis d'aigua, gas, electricitat i telefonia a lo llarc de la jornada. Les fotografies que ilustraven les notícies pintaven una plaça de la Reina convertida en postal nadalenca. També es va suspendre la llínea d'autobús en Madrit i la del tren en Saragossa i els tramvies varen sofrir alteracions en els seus horaris.

L'horta valenciana, acostumada a un hivern més llauger, es va vore amenaçada per les baixes temperatures i la neu acumulada. La portada del periòdic va perpetuar aquell dia de la següent manera: "Els perills de les collites i els problemes que s'apreten darrere de la neu estan una miqueta oblidats quan la veem a ella cobrint la ciutat. I és que la poesia nos fa oblidar l'economia", resava el titular d'un periòdic valencià.

Despuix de 1960 han tornat a caure bolves de neu, pero sense quallar. Va ser en 1963, 1965, 1971, 1983 -en una intensa nevada general-, 1990, 2001, 2005 i el 28 de giner de 2006, quan la neu va alcançar les plages del Perelló, junt a l'Albufera de Valéncia.

I abans de 1960 es varen registrar unes atres tantes. La primera documentada consta en l'any 1543, el 18 de giner. Des d'aquell dia, són moltes les nevades que han caigut en la ciutat, pero les tres que descollen són de l'any 1885, 1946 i 1960.

El 17 de giner de 1885 una fotografia de l'actual plaça de l'Ajuntament mostra la llavors "Baixada de Sant Francesc" coberta de neu. Eixa image es conserva en el museu Sorolla de Madrit. L'observatori meteorològic va registrar -6 ºC i una neu acumulada de 25 centímetros.

El 16 de giner de 1946 va caure la primera gran nevada del sigle XX en Valéncia. "Tota la ciutat estava coberta per un mant blanc i els coches i tramvies oferien un aspecte tan pintoresc com a alegre", escrivia el croniste.

Hui presentem un vídeo de la nevada de 1960 en els carrers del poble de Benimaclet. El vídeo va ser gravat per la família Hurtado (Òptics) i recorre distints punts entre els que trobem la plaça de Benimaclet, el carrer Murta, l'Església,...

Un dia en el vell Benimaclet

UN DIA EN EL VELL BENIMACLET

Es de nit, Benimaclet dorm baix un cel estrelat. Les veus cessen i la gen llauradora descansa en son llit. Eixos llauradors que es guanyen el pa de cada dia en el seu suor i deixant-se les costelles en la terra assaonada per les sequies de Vera. La brisa llevantina que arriba del Mediterraneu pega de ple en les cares tallades i morenes dels habitants de les barraques i alqueries de Benimaclet.

Ya es l'hora, el cant del gall anuncia l'arribada de l'enjorn. La mar blavosa es convertix en pur argent de llei i l'arena de la plaja comença a endaurar-se. Les gavines creuen el cel mig lila que va aclarint-se...

-Miquel, alçat!, que ya tens la malta apunt.

-Ya vaig dona, ya vaig.

-Che corre!. l'haca i la tartana t'esperen i els jornalers estan arribant.

Miquel es un bon llaurador, mima els seus terrenys i cuida ses collites. L'any passat guanya molts diners en els melons d'Alger, pero encara no ha vist un centim (¡ te que callar, perque aixina es la vida d'un llaurador!.

Mentres l'home va al camp, Ampar, sa dona, va al mercat del poble, es divendres i hi ha mes parades per poder regatejar emportar-se l'aliment per als seus. Ella, porta l'economia de la llar, i com a llauradora es conservadora i te que saber administrar els guanys. Quan la calor ofega, alla al migdia, Miquel decidix tornar-se'n a casa. La frescor de la barraca dona als inquilins un cert aire de benestar i de segur que no la canviarien per res del mon.

Ampar s'ha deixat el bollit a poc foc per a quan arribe ya estiga el dinar fet.

L'home fica la botija en la taula i les culleres i forquetes de fusta junt a les servilletes. sap que si ho fa despres de dinar tindrà com a recompensa una copa i un puro caliquenyo.

Despres de dinar. una bona becedeta baix l'ombra d'una figuera es el regal mes preat. Mentres l'home descansa la dona fa punt de gancho. Un gorret per al seu fill chicotet. Tonico.

Quan les fortes hores de Llorenç passen, Miquel torna a la llavor, ya li queda poc per finalisar la jornada...

-Ampar!, ya estic aci.

-¿Has vist a Toníco?

-No, no l'he vist.

I al acabar de dir estes paraules apereix Tonet en unes quantes granotes i cabotets, vol que son pare li faça un criadero. ¡fins que no lí'l faça no deixara d'encaboter-se (aixina son els chiquets).

Torna a estar Catalina en el cel i despres de sopar allipebre esgarrat. Ampar done les bones nits als fills i es gita. Dema es dissabte i sa llavor continua.

Ronquit per aci, ronquit per alla no deixen dormir a ningu, des de fora de la barraca es senten els ronquits, pero Ampar ya s'ha acostumat ¡no pot dormir si li falten els ronquits del seu home!. Estan molt units ¡res els podrà separar!.

Josep Puchades i Vicent (1994)

(Primer premi de narrativa jovenil de Lo Rat Penat)

Publicat en el llibre de Festes del Crist de Benimaclet de l'any 1994

Feliç Any 2017

Els administradors del blog Poble de Benimaclet vos desigem un feliç any 2017 a tots els que llegiu les nostres entrades. Esperem que este any duga a Benimaclet el descans nocturn, les infrastructures d'equipament bàsics durant anys reclamades i que no se perda l'identitat i les tradicions de l'antic Poble de Benimaclet. 

Josep Puchades, Periodiste i poeta de Benimaclet

JOSEP PUCHADES, PERIODISTE I POETA DE BENIMACLET

Josep Puchades i Vicent va nàixer en la Ciutat de Valéncia en 1978. Ingenier Tècnic Agrícola i titulat en Ciències de l’Informació. Director de la revista “Valéncia es noticia” i periodiste de RTVV a on presentava l'Informatiu.  Ha segut traductor a la llengua valenciana en diversos llibres. Ha colaborat en la correcció de la segona edició del “Diccionari Valencià-Castellà, Castellà-Valencià” (Real Acadèmia de Cultura Valenciana – 2004). Colaborador del Corrector ortogràfic valencià elaborat per la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Ha rebut diversos premis: Premi Fede i Àngels i Premi Lo Rat. Delegat d'alumnes de Normalisació Llingüística de l’Universitat Politècnica de Valéncia, 2000. Es fill de Benimaclet i va ser clavari de les Festes del Crist en 1994. Aquell any publicà en el llibre de festes un poema dedicat a Benimaclet.

BENIMACLET

A les afores de Valencia,

hi ha un poblet de llauradors.

que te la terra molt fertil

bona gent a montons.

Ses terres banyades pel Turia.

ses collítes regades pel sol.

ses sequies creuen tot Vera,

ses festes resonen pel mon.

Benimaclet com tots sabeu

es un poble de valents.

de gloriosos homens i dones

que treballen per se gent.

Quan el poble ix al carrer,

ses veus pugen al cel,

que si adeu, que si bon dia.

tot el mon ho diu rient.

Benimaclet es mon poble,

Benimaclet es me gent,

Benimaclet es mon viure,

Benimaclet, mon ale.

Josep Puchades i Vicent (1994)

Bon Nadal

BON NADAL

Des de Poble de Benimaclet vos desigem un Bon Nadal i un Feliç Any 2017.

El primer premi de la loteria en Benimaclet

LA LOTERÍA TOCÀ EN BENIMACLET

En diverses ocasions la sòrt ha vingut a parar al poble de Benimaclet, pero sempre hi ha una primera volta. Això va ocórrer en l'any 1906 i en Benimaclet se varen repartir alguns mils de les antigues pessetes. Moltes famílies varen obtindre un pessic del premi, sobre tot moltes famílies humils i treballadores.

La notícia aparegué en la prensa d'aquells dies i nos narrà cóm arribaren els dècims i les participacions al poble.

“La Correspondecia de Valencia” ho relata aixina:

"Anoche, a hora bastante avanzada, comenzó a despejarse el misterio que envolvía a los afortunados poseedores del 'número 16.639, premiado con la suerte mayor en el sorteo verificado ayer en Madrid. Está múy repartido, siendo sus partícipes gente de modesta posición. El citado billete lo adquirió el sábado último el encargado de la cochera de Riperts que prestan servicio entre Valencia y Benimaclet. Se llama Pascual Navarro. Lo compró a un revendedor llamado Vicente Pareja Montolío, domiciliado en la alquería de “Pruna”, próxima a la vía del ferrocarril al Grao de la Compañía Valenciana. A éste se lo había facilitado el ciego Antonio Campos, conocido por Montserrat. Anteayer acabó el Navarro de pagar el billete, que lo repartió entre vecinos de Benimaclet, reservándose una participación de 5 pesetas, por la que le corresponden 16.666,65 pesetas.

Los restantes partícipes son: Mariano Navarro, dueño de una taberna de Benimaclet, tiene 2 pesetas de participación que desde ayer valen 6.666 pesetas y céntimos.

Carmelo Lluna, pesador público, tiene una participación de 1 peseta, equivalente 3.333 pesetas y pico.

Amparo Zarzo, cigarrera, adquirió una parte de una peseta, habiendo cedido 2 reales (1.666 pesetas próximamente) a Patrocinio Senent, costurera.

El dueño de la cochera, llamado Vicente, adquirió una fracción de 2 pesetas, correspondiéndole en premio igual cantidad que a Mariano Navarro.

Lorenzo Sanmartín, sereno, compró una parte de 2 pesetas, dando una fracción de 2 reales al guarnicionero de dicho pueblo.

Este, a su vez, dió una parte de un real (833 pesetas 25 céntimos) al hijo de Cuenca, carnicero. Al pagarlo sólo llevaba 20 céntimos, y un alpargatero le prestó una perra chica. Cuando el carnicero quiso devolverle los cinco céntimos, el alpargatero dijo que los quería en fracción del billete. El carnicero así lo hizo, regalándole una morcilla como interés del préstamo.

El sereno dió otros dos reales de parte á Antonio Roig el Sant, quien los repartió entre su mujer, dos cuñadas y su suegra.

Han correapondido, pues, con estas divisiones ysubdivisiones: al sereno 3.333 pesetas y pico; a la familia del Sant 1.666 pesetas; al guarnicionero 833 pesetas 25 céntimos; al carnicero 666 pesetas 60 céntimos, y al alpargatero, por los cinco céntimos de participación 176 pesetas 65 céntimos.

María Rosa Monserrat, cigarrera, tomó 5 pesetas de parte, repartiendo 2'50 pesetas de fracciones entre varias mujeres de la sección de desvenado de la Fábrica de Tabacos, Teresa la Barbera adquirió una parte de 2 reales, correspondiéndole 1.666 pesetas.

Igual cantidad tiene Salvadora Dondenis. Un hijo de esta, llamado Agustín Chancosa, tornero en madera, lleva una peseta de particiggción en el billete premiado.

Concha Escuder que tomó 11 reales de parte, repartió 9 entre varias vecinas, reservándose la cantidad restante.

Dolores Zarzo lleva dos reales de participación.

Tereseta la “Caldera” tomó una fracción de 50 céntimos, habiendo dado a otra persona 25 céntimos”de parte.

Francisco Roig,que lleva seis reales de parte, ha ganado 4.999 pesetas y pico.

La joven Concha Almenar, que adqurió una fracción de una peseta, dio a su novio 50 céntimos de participación, y se dice que a una parroquiana suya cedió una parte de un real.

Poseen, pues, dichos novios 2.499 pesetas y pico.

Teresa Segarra lleva 50 céntimos de parte y María Ballester, cigarrera, una peseta. Igual cantidad lleva otro vecino.

La cigarrera Encarnación Estellés lleva también una peseta de parte, y Manuela Dondenis un real.

A las diez y cuarto de la noche entraron en el Suizo los poseedores de partes del 16.639 Mariano Navarro, Carmelo Lluna, José Sanmartín, esposo de la citada Amparo Zarzo y los amigos de todos los favorecidos Ramón Navarro, Mariano Castro, Cristóbal Cuenca, Bautista Arazo y José Ciurana, conocido en Benimaclet por el “Rullo”.

Inútil es decir los comentarios que hicieron, los proyectos que tenían y la alegría y que todos ellos reflejaban en sus caras.

El 16.639 lo han tenido en su mano no pocos parroquianos de cafés y fondas.

Un chico de los que se dedican a la venta de billetes, muy conocido de todos los concurrentes por lo pasado que se pone para despacharlos, ha vendido algunos décimos a varios parroquianos de los que le compran los periódicos de la noche.

Parece que hace pocas noches estuvo en el café Escocés y le vendió dos decimos, que no han salido premiados, al dueño; poco después volvió con otros décimos del número diferente y aunque llegó a meterlos en los bolsillos de algún parroquiano para que se los quedase, no consiguió venderlos. Era el gordo lo que aquellos infortunados parroquianos arrojaron lejos de si.

¡La fortuna es loca!

Para completar esta información diremos que el ciego Antonio Campos (Monserrat) y el revendedor Antonio Pareja Montolio han expendido en poco tiempo tres billetes a los que les ha correspondido el premio gordo.”

Josep Mª Bayarri, poeta del chalet de Benimaclet

JOSEP MARIA BAYARRI I BENIMACLET

Josep Maria Bayarri, escritor i escultor, naixqué en el poble d'Alboraya en 1886 i morí en la Ciutat de Valéncia en l’ any 1970. Quedà orfe de mare sent menut i la seua formació primària l'adquirí entre Alboraya i la Ciutat de Valéncia. Entrà d’aprenent en un taller de joguets i en l’imprenta del diari “El Correo de Valencia” a on va conéixer de redactor a Maximilià Thous; també treballà en un taller de fusta en els germans Capuz-Julio. Es matriculà en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, en la qual cursà estudis, i entrà en el taller de Romero Tena, a on tindrà de mestres a Capuz, Ballester, Palacios i Coret, pero realment el seu mestre serà Alfredo Badenes i, en anar-se’n este a Colombia, passarà per diferents estudis destacant el d’Ureña i Carbonell i el de José Tena. 

En lo referent a la seua faceta artística esculpí molta imagineria per a temples de la ciutat de Valéncia, per a diferents localitats valencianes i capitals espanyoles i també treballà per a Amèrica. Fon catedràtic d’Anatomia Artística i professor d’Estètica i d’Història de l’Art en l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles. Pero Bayarri fon un home polifàcetic que treballà en la Companyia de Tramvies i Ferrocarrils Econòmics, també ho feu com a corresponsal del “Diario Español” de la Havana, com a corrector lliterari de “Las Provincias” o com a professor de dibuix en els Capuchins de Godella. Pero tal volta lo que mes nos interessa d’ell es la seua faceta lliteraria i especialment aquella en la que nos mostra el seu pensament sobre el seu valencianisme. Els seus inicis lliteraris es poden vincular a les tertúlies del Patronat de la Joventut Obrera, d’on seria bibliotecari, i serà en este lloc a on es relacionaria en Esteve Victoria, Caballero o Asins. Colaborarà, com a sindicaliste en Juan Reig Caballero i escriurà en “El Pueblo Obrero”.

Fundà diverses publicacions de poesia i d’art, entre les quals destaquen la colecció de “Poetes valencians contemporanis” (1915) i les revistes “El vers valencià” (1934) i “Ribalta” (1935). També edità una “Historia de l’art valencià” en 1957 i diverses biografies d’artistes valencians i encara un poema dramàtic titulat Roger de Flor (1926). La seua obra poètica es extensíssima, fins a mes de 60 llibres publicats de mes o menys calitat lliteraria. Destacar les seues primeres obres “Precs de pau” i “Llaus lírics” de 1915, a l’igual que la seua obra “Esta es Valencia”, un poemari que s’agrupa baix la trilogia jocfloralesca de pàtria, fe i amor, un amor que de manera desbordant plasma per la Pàtria Valenciana i tot lo valencià.

Josep María Bayarri va viure en Benimaclet algunes décades, des dels anys 30 fins als 60, en un chalet prop de l'Estació del trenet. En Benimaclet va colaborar en les velades lliteraries del Casino Musical, pero lo més important va ser l'organisació dels Jocs Florals de Benimaclet, que se celebraren els anys 1934 i 1935 i que la Guerra Civil va interrompre.

Alguna de les seues poesies:

Baix ella som germans

Esta es la nostra Bandera.

Contemplemla, valencians;

De la Patria Valenciana la Senyera:

Baix ella tots som germans.

La Senyera valenciana

Alta, bella i soberana,

Nostra glòria, nostra força i nostra fe;

En l'ampla armonia humana

Dia a dia; Deu donarmosla vullgue.

Roig de sanc i groc d'espiga

Blau de cel;

Tricolor bandera amiga,

Grat recort i viu anhel.

El Raig del Sol

Sobre la taula en què escrivia

ara ha vingut un raig de sol

i han saludat la llum del dia

mos lírics versos en revol

i ara la meua poesia

ol a clarors i a vida ol.

El raig de sol sobre ma taula

ha dut un alt encantament

quan jo triava la paraula

a tot esment i sentiment

i s’ha daurat tota ma taula

d’un íntim or deliqüescent.

La realitat me secundava

i arran de terra fea el vol

el de mos versos que em voltava

suggestionificant estol,

i ara d’altura s’enyorava

pel convit d’este raig de sol.

I ha vingut tota l’alegria

al sentiment des de l’astral

i en estos versos que escrivia

reconfortanta se’m prenia

esta alegria sideral.

I se dauraven els meus versos

a to d’or clar del sol novell,

i en lo seu raig, àtoms dispersos,

suraven vius mos rims diversos

fent de son raig líric joiell.

Gran bé del Cel en la demiúrgica

hora d’inicis del matí

quan, oficiant al món litúrgica,

la mà del sol féu, taumatúrgica,

este milacre per a mi!

Carles Salvador iniciador de l'ensenyança en valencià

CARLES SALVADOR INICIADOR DE L'ENSENYANÇA EN VALENCIÀ

Fa unes semanes contàvem cóm el mestre de Benimaclet, Ventura Pascual, s'arrepenedia d'haver castigat a uns chiquets de la seua escola del poble de Benimaclet per parlar en llengua valenciana entre ells. 

Hui portem dos escrits que fan referència a este moment, els inicis del segle XX en el que dos mestres, Jaume Sanmartin de Quart de Poblet i el mestre de Benimaclet Carles Salvador, que en aquell moment era mestre de la Pobla de Benifassar en Els Ports.

Sanmartin reclama als mestres d'escola valor per a introduir la llengua valenciana en les escoles i diu que “açò conduirà a regenerar Espanya”, Salvador oferix un possible llibre de text i denuncia: “En alguna escóla se llich catalá a falta de un llibre valensiá de condisions pedagóchiques (¡Dona vergoña pensaro!).”

Certament dona vergonya que actualment en Valéncia seguixen els nostres fills i nets lligint llibres en català en les escoles...100 anys més tart poc a canviat, respecte a la llengua dels valencians.

Ací reproduim els dos artículs de 1916 publicats en el Conte del Dumenge.

Mestres no's fasa aixó... (Conte del Dumenge nº108)

(De una noveleta próxima a publicarse)

Tots els que mirem en interés la forma en que se desarrolla en Valensia la enseñansa, mos entristix el vore la aversió qu'entre'ls chiquets reina contra l'escola; y este fenómeno, qu'es machor en los pobles que més desconegut es el castellà, té la seua explicasió. En la machoria dels póbles de la provinsia de Valensia, no parla el castellá mes qu'el meche y els cobraors de contribusions, de manera qu'els chiquets entren en escóla sense tindre la més llauchera nosió d'este idioma y en seguida se'ls obliga a contestar en castellà a les preguntes qu'els fan. Al prinsipi, ni les preguntes entenen. ¿Cóm van a contestar? Y molts mestres, guiantse per el bárbaro aforisme "La letra con sangre entra", castiguen sense temor, aixina es que'n nomenarlos als chiquets l'escóla, els cabells els se pósen de punta.

Es illóchic, es arbitrari, voler enseñar als chiquets en un idioma que per complet desconeixen, y cuant a pur d'afisió y constansia algú logra dependre a llechir, ho fa en castellà com un papagall; pero si se li dona a llechir algo escrit en valensià, li pareix fransés. ¡Y aixó que's el valensià el que usa en tots els actes de sa vida! De módo, que lo que llichen no ho entenen, y lo qu'entenen no saben llechiro. ¡Trist, molt trist es tot asó! per aixó se impósa el que tots els chóvens qu'aspirem a educar futures chenerasions, tirant a rodar rutines, mamprengam una campaña encaminá a desterrar el castellá de les escoles valensianes. Els primers serem mártirs. Totes les causes, pa triunfar, ne nesesiten. No mos preocupe asó y treballem hasta qu'el Gobérn mos consedixca el dret de educarse en nostra llengua própia, pues el únic módo de rechenerar a España es rechenerantse cada rechió de per sí. Mentres no's fasa asó, España seguirá sent la nasió dels analfabetos.

Jaime SANMARTIN FITA.

DOS CUARTILLES... (Conte del Dumenge nº114)

En els Chócs Florals pasats (els de la sélebre pita) se premiá un treball que consistia en un número determinat de biografíes de personaches valensians, pera que servira de llibre de lectura en les escóles valensianes.

Y ara pregunte yo al distinguit amic Esteve Victoria: ¿qué hia de la edisió del esmentat llibre? ¡No s'ha publicat!

Mal me sap, perque no conec ningun llibre en valensiá que puga servir en les escóles pera lectura; y com algún mestre d'escóla escomensa ¡ya! a sentir la nesesitat d'enseñar el valensiá, per aixó fas la pregunta. Crec que el Grupo PENSAT Y FET debia pendre en calor la cuestió, y si (¡ay!) el "Rat Penat" no pót achudar, fem treballs entre'ls mestres pera sabrechar l'edisió. Yo me quedaré un bón número d'eixemplars.

Asó no será may la deguda contestasió al artícul qu'el Sr. Sanmartin Fita publicá en el número 108 de EL CUENTO DEL DUMENCHE, pero si voldrá dir a eixe bon valensiá que'ls mestres ¡ya! se preocupen un póc de la enseñansa de valensiá en les escoles del reine.

En alguna escóla se llich catalá a falta de un llibre valensiá de condisions pedagóchiques (¡Dona vergoña pensaro¡).

Si, Sanmartín Fita, si; "els primers serem mártirs" (millor dit) ya ho som; pues no pócs mestres som valensianistes per convicsió y sentim el pes del....

¡Pero, avant!

Pregue a PENSAT Y FET la pronta edisió y la corresponent propaganda d'eixa óbra premiá y salude al valent compañero de Cuart de Poblet, y dic al Machistéri valenciá que fan falta molts valensianistes com ell, que té la valentia de posar en lletres de móle la inequivoca disposisió del Gobérn de voler que s'enseñe, eduque e instruixca en castellá als que sólsment el parlen en l'escola...y ¡cuant el mestre mira!

Carles Salvador (Pobla de Benifasar - Castelló)

L'aigua potable en Benimaclet

L'AIGUA POTABLE EN BENIMACLET

A principis dels anys 20 s'inaugurà en la plaça de Benimaclet una Font Municipal d'aigua potable. L'acte va ser multitudinari, donada l'importància que tenia per al benestar de tots els veïns. Fins a eixe moment els veïns s'havien d'abastir d'aigua de pous, que s'extraïa mediant bombes manuals o pel clàssic poal.

Aquell dia de l'inauguració la plaça estava de gom a gom, no cabia ningú més. Ningú volia pedre's l'acte que anava a millorar el seu dia a dia. Les morts per afeccions intestinals i malalties trasmitides per l'aigua eren molt abundants en eixes décades. Les cases no disponien de sistemes colectors que eliminaren els residus i acabaven en fosses sèptiques les quals filtraven als pous, transmeten les malalties.

S'adornà la plaça i es va colocar un entarimat per a que l'ocuparen les autoritats municipals, l'alcalde pedàneu i el senyor rector. No faltà la banda de música per a amenisar l'acte i tocar els himnes de rigor. Tots els hòmens assistiren vestits de gala en el seu barret. Algunes dones se vestiren en el trage de valenciana, l'ocasió ho mereixia. Tot anava a ser distint des d'aquell dia.

En Agost de 1925 aparegué una notícia en la prensa valenciana (Diario de Valencia el 21-8-1925) fent referència als problemes que persistien en Benimaclet, a pesar de la recent font municipal:

“En motiu de faltar l'aigua en casi tots els pous de Benimaclet, alguns veïns se dedicaren a recollir firmes entre els habitants d'este poblat que volgueren instalar en sa casa l'aigua potable, perque se'ls havia dit que reunint-se cent abonats, la Societat d'Aigües Potables conseguiria de l'Ajuntament de Valéncia el permís per a suministrar aigua a les cases particulars per mig de la tuberia de la font pública. Pero precisament estos mateixos dies de dona el cas, ya repetit en atra data, de que l'aigua de la font pública ix tant térbola que no aprofita ni per a escurar, i no son pocs els que se sentiran enganyats.

Cridem l'atenció de qui haja de corregir est abús, per a que se digne pronte i eficaç remei. De lo contrari, serà impossible la vida en Benimaclet, a on havia d'haver, no una, sino tres fonts públiques, per lo manco i donar-se facilitats per a que els veïns pogueren instalar en sa casa aigua potable d'alta pressió.

Molts van a proveir-se d'aigua per a beure prop dels motors que trauen aigua per al rec; pero els llauradors, que paguen sèt pessetes per hora per a regar, no veuen en bons ulls que se'ls sise l'aigua. ¿A on aniran a beure els de Benimaclet? Hi ha famílies que contra la seua voluntat i els seus interessos se disponen a abandonar este poblat. Nos consta.”

Pareix que els problemes d'infraestructures no son nous en el poble de Benimaclet. Pero en aquells anys les queixes varen tindre resposta de l'autoritat (no sabem exactament quan, tal volta en l'época de la República o la postguerra). Com hem llegit els veïns amenaçaven en deixar el poble. Un poble sense aigua potable no era habitable. La població coneixia el risc de beure aigua no potable i no volien estar en perill. En els anys 40 del segle XX funcionaven en Benimaclet per lo manco quatre fonts públiques d'aigua potable en les que la població podia anar a abastir-se. Eren fonts d'un mateix sistema de color vert. Estes fonts varen persistir fins fa pocs anys i estaven situades en:

- La Plaça de Benimaclet (actualment està en funcionament).

- Encreuament de Carrers Masquefa i Músic Belando (prop del forn d'Isabel).

- En el Matador Públic de Benimaclet en el inici de Camí de Farinós (en front de l'Alqueria del Saco).

- En l'inici del carrer Cuenca Tramoyeres, la continuació del carrer Baró de San Petrillo.

Poc a poc les cases de Benimaclet anaren tinguen aigua potable de la xàrcia. Aquells que no podien accedir (l'aigua potable en casa era un objecte de lux que només podien permetre's les classes acomodades) contaven en l'aigua potable de les fonts. Els habitants de l'horta de Benimaclet tampoc tenien accés a la xàrcia d'aigües potables, per la lluntania, i havien de fer us de les fonts pròximes.

En la construcció de les primeres finques de Benimaclet se va fer necessària la construcció d'un depòsit d'aigües que se va fer en l'encreuament dels carrers Frederic Mistral i Enric Navarro (i encara es conserva).

Hui no apreciem lo que significa poder obrir una aixeta i tindre aigua potable (no contaminada). Encara en molts punts del planeta estan en una situació com els nostres veïns de principis del segle XX.