miércoles, 26 de julio de 2017

Dia dels yayos

EL DIA DELS YAYOS


El 26 de juliol se celebra el 'Dia dels Yayos' una festivitat promoguda tradicionalment en Espanya per la Fundació Mensagers de la Pau, del pare Àngel. El dia ha segut elegit per a fer-lo coincidir en la festivitat de Sant Joaquim i Santa Ana, els yayos de Jesús.

Sant Joaquim, segons la tradició catòlica i ortodoxa, va anar el pare de la Mare de Deu i marit de Santa Ana i per lo tant yayo matern de Jesucrist. De sant Joaquim se sap que era natural de Nazaret i que els seus pares varen ser Matat i Estha. Tot lo que es coneix sobre la vida i fins i tot el nom de Santa Ana (coneguda en hebreu i àrap com Hannah) està basat en els Evangelis apòcrifs, no admesos per l'Iglésia dins dels seus llibres canònics. Segons estos, santa Ana era natural de Belem. Els seus pares eren Matán i Emerenciana . Descendia del rei Davit i de Leví.


Des de Poble de Benimaclet aprofitem per a felicitar a tots els yayos i yayes de Benimaclet, aixina com als Joaquims (Chimos) i Anes. 

¡Qué tingau un feliç dia!

martes, 25 de julio de 2017

¿Per qué...?

¿PER QUÉ...?




Dins del llibre "Manollet de poesies" d'Emili Baró trobem esta poesia dedicada a Benimaclet: "¿Per qué..?", una poesia que demana pluja per als camps de Benimaclet en época de sequia i aprofita per a fer una crítica social per la pujada del preu del tren... A continuació reproduim:





¿PER QUÉ...?

Cristo de la Providensia,
Patró de Benimaclet.
dos preguntes te farem
els veins d'éste poblet.

Dignat, si, vols, contestarmos
pa deixarnos satisfets.
¿Per qué no plou, Cristo nostre?
L'aigua falta ja fá temps.

En les sequies i en los póus
no'n queda ni un didalet.
Arremúllamos un póc
que tenim ¡hasta el cór sec!

I la segón pregunteta,
la que mos té més inquiets
es ésta: ¿Per qué, Señor,
per qué han puchat el trenet?

Emili Baro i Bori

domingo, 16 de julio de 2017

¡¡BONES VACACIONS!!

¡¡BONES VACACIONS!!


Estimats seguidors del nostre blog degut al periodo estival Poble de Benimaclet va a reduir el seu ritme de publicacions degut al descans dels nostres colaboradors i a que el nostres lectors també tenen dret a descansar.
Pronte tornarem en més històries i actualitat sobre en nostre poble i els seus veïns. Tenim prop les festes patronals i esperem estar preparats per a donar bon conte d'elles.

Per atra banda vos animem als que ho desigeu a colaborar en el nostre blog en comentaris, aportacions o colaboracions. Després de casi un any donant a conéixer en la xàrcia un poc de l'història de Benimaclet volem obrir la porta a nous colaboradors que amplien en el seu gra d'arena este proyecte.

¡Bones vacacions a tots!





jueves, 6 de julio de 2017

La Traca, llibreria pionera en Benimaclet

LA TRACA, LLIBRERIA PIONERA EN BENIMACLET

Llibreria "La Traca"
La llibreria “La Traca” està situada en el carrer Enric Navarro de Benimaclet, en ple casc històric del poble, prop del carrer dedicar al mestre Carles Salvador. Es va fundar en l'any 1974, quan Benimaclet acabava de deixar de ser una pedania per a convertir-se en un districte més de la ciutat. Els seus amos tenien per objectiu acostar els llibres i la lliteratura a la gent del poble.

Semanari "La Traca". Eixemplar de 1885
En nom de la llibreria “La Traca” pren el seu nom d'una de les publicacions satíriques apareguda en la Ciutat de Valéncia en l'any 1884, en la qual, per un preu mòdic per a poder aplegar a tota la població, s'oferiren crítiques feroces a les diferents esferes socials de l'época.

Situada en el mig de l'antic poble de Benimaclet, la vida de la llibreria se suma a la gran diversitat d'iniciatives culturals d'un poble popular, inquiet i dinàmic. Els propietaris estan convençuts de la importància del llibre al món cultural, proponen activitats d'animació a la llectura, acostant la millor lliteratura a tots els públics.

La llibreria proporciona una selecció de calitat a on tenen presència tant les noves editorials com els proyectes en més tradició, en una ampla oferta per al públic més menut, i tot tant en valencià com en castellà. Oferix ajuda per a triar un llibre i, si no tenen el llibre que vols, fan lo possible per conseguir-te'l.

La colaboració en atres entitats culturals és important per a “La Traca”. Treballen també en estreta colaboració en centres educatius i biblioteques, tramitant comandes en el desconte permés per la llei per ad estos casos.


Anunci en el llibre de festes de Benimaclet de 1985


En la xàrcia podeu trobar-la en http://www.llibrerialatraca.com/

martes, 4 de julio de 2017

Els cines de Benimaclet

ELS CINES DE BENIMACLET

Desgraciadament el poble de Benimaclet s'ha quedat sense sales de cine. Els veïns de Benimaclet no poden fruir del sèptim art dins dels seus carrers. No sempre va ser aixina, des de principis del segle XX Benimaclet contava en sales de cine,  i esperem que algun dia torne el cine a Benimaclet.

Coneguem per referències dels majors de l'existència d'un cine parroquial abans de la Guerra Civil espanyola. Aquell cine, segons les fonts consultades, acabaria els seus dies en un incendi durant una proyecció. Un incident del que no tenim més informació. Hem trobat referència a un Cine “Moderno” que estaria en actiu en els anys 30, pero no sabem si era el parroquial o atre.

Ya en la postguerra naixqué el cine “Ideal” conegut en el poble com cine “Meló”. En un primer moment se trobava en el carrer Greses i més tart passà a la que seria la seua ubicació definitiva, en el carrer Leonor Jovani número 10. Era un cine de poble, clàssic de l'época de mitan del segle XX. En ell se proyectava películes ya estrenades en atres cines de més categoria (cine de reestrena). Tenia sessions de dos i, a voltes, de fins a tres películes i funcionava tots els dies.

Constava de planta baixa i una altura. En la part d'avall, en ser les entrades més cares, estava ple de butaques i l'amfiteatre, la part de dalt vulgarment cridada “galliner”, era territori de la chicalla i de les parelles que aprofitaven l'obscuritat per a donar-se algun bes que un atre. L'entrada valdria 4 o 5 pessetes entrar, en els anys 1950-60. Se li coneixia popularment com a cine “Meló” perque la gent acodia en les sessions de nit en l'entrepà i la fruta (moltes voltes meló) i sopava mentres vea la película. Alguns conten que des del galliner es tiraven els clafolls tant del meló, com d'atres frutes i desfets.

Per tant, en aquell cine es menjava i es bevia, pero no hi havia res a la venda en el seu interior. La gent comprava abans d'entrar, en el quiosc de fusta que estava en les vies del Trenet, els chicles, caramelos, pipes, regalícia, etc, per a consumir mentres durava la película.

A principis de 1970 va deixar d'existir i el local es va transformar en la discoteca “Mavis”. Era una época en la que varen proliferar este tipo de sales de ball. De fet tots els barris i pobles varen aplegar a contar, a lo manco, en una discoteca.

El “Mavis” no era una discoteca especialisada en actuacions en directe, pero encara aixina va haver algunes ocasionals. Els veïns recorden actuacions de Camilo Sesto, Al Bano, Bruno Tossals, etc.

La moda de les discoteques de la mateixa manera que va aparéixer, va desaparéixer. Aixina, en la llegalisació del joc va aplegar la moda dels bingos, i el MAVIS , va ser transformat en sala de bingo a principis dels 80. Dita activitat va durar escassos anys i, a finals dels 80, es va transformar en sala de festa. A principis de la década dels noranta del sigle passat, va deixar d'existir com a tal.


Durant el periodo que la sala Mavis va ser bingo i sala de festes, es va construir en la part trassera del local, en el carrer Reverent Rafael Tramoyeres número 7, un nou cine, al com varen posar de nom cine “MAVIS”Este cine també era de reestrena i es passaven sessions de dos películes, pero el seu disseny i comoditat no tenia res a vore en el cine “IDEAL”. Les películes eren de molta més calitat sonora i d'image. També hi havia més confort, ya que existien unes butaques molt cómodes i colocades en l'inclinament necessari per a una bona visibilitat. En disseny no tenia res que envejar a molts cines cèntrics d'estrena. Existia una cafeteria neta i ben atesa. Només hi havia una sala en la planta baixa, o siga no tenia l'amfiteatre. Per Benimaclet existien punts on el cine penjava els cartells en les películes que se proyectaven eixa semana.
L'arribada dels videoclubs varen acabar en els cines de poble i de barri, entre ells en el cine “MAVIS”. Va desaparéixer en la segona mitat de la década dels huitanta del segle passat.

Cine "Verano" d'Estiu
També Benimaclet va dispondre d'un cine d'estiu (el cine “Verano”), estava situat en l'actual carrer dels Sants (on hui està el llar parroquial). Va nàixer en els anys 50 i que sobre els anys 70 va desaparéixer. Alguns veïns el podien vore des de les seues cases. Era un corral gran en una paret alçada, com si fora un frontó, on es proyectava la película, en capacitat per a 300 persones més o menys. La gent s'assentava com volia, ya que les cadires no estaven distribuïdes per files ordenades. La gent acodia en menjar per a poder sopar allí, a la fresca, mentres veen la película. Com estava descobert només s'utilisava en estiu.

Durant un periodo de temps indeterminat, a l'inaugurar-se el colege Sagrada Família (PJO) en Benimaclet, a finals dels anys 70, el saló d'actes del colege actuà com cine els dumenges de vesprada.

La construcció del Centro Comercial Arena podria haver tornat a acostar el cine al nostre poble, pero desgraciadament no ha pogut ser. Esperarem.



Font:
Proyecte Benimaclet-Conta
Llibres de Festes de Benimaclet

viernes, 30 de junio de 2017

La chufa i orchata de Benimaclet

LA CHUFA I ORCHATA DE BENIMACLET


El cultiu de la chufa es remonta a époques prou lluntanes de l'història de l'home, havent-se constatat la presència dels seus tubèrculs en sarcòfecs i tombes egípcies de les primeres dinasties. Va ser un aliment apreciat pels antics egipcis, com ho prova la narració de Teofrast: "... en terres arenenques, no llunt del caixer del riu, creix sobre la terra la que coneguem en el nom de Malniathalle, redona de forma, sense os i sense pell. Els habitants arrepleguen els tubèrculs i els couen, en lo que es tornen molt dolços, assaborint-se llavors com unes postres".

Referències de la chufa, es troben en llibres molt antics d'autors perses i àraps. Alguns autors chinencs la denominen Hiang-fu-tze- i Sha-ts-an, recomanant la beguda del seu suc com a estimulant de la gana, tranquilisant i per a conseguir el benestar general.

Des d'Egipte el cultiu de la chufa es va expandir pel Nort d'Àfrica, aplegant a la Península Ibèrica i Sicilia conjuntament en les onades islàmiques de l'Edat Mija. Les raons que provablement justifiquen l'implantació del seu cultiu varen ser, per una banda, la prohibició del consum del vi per la religió mahometana, lo que sense dubte duria una proliferació de begudes no alcohòliques i de refrescs. I per una atra part el reconeiximent de les seues propietats medicinals. En efecte, el mege de Carles I, Andrés Laguna, en el sigle XVI, adscrivia als tubèrculs de chufa propietats adequades per a combatre les inflamacions de les vies respiratòries i algunes molèsties estomacals. La tradició popular valenciana considera a l'orchata de chufes com un remei eficaç front a trastorns diarreics.

La cultura islàmica va fer expandir el cultiu de la chufa en les àrees mediterrànees de l'actual Comunitat Valenciana, existint constància per escrit que en el sigle XIII ya es consumia àmpliament una beguda refrescant coneguda en el nom de llet de chufes, sense cap dubte antecedent de l'actual orchata.

Cavanilles, en el segle XVIII, en acabant de descriure àmpliament el cultiu de la chufa, indica que ad este cultiu es dedicaven 180 fanecades (15 hectàrees) en Alboraya i Almàssera. En Benimaclet no nomena el cultiu de la chufa, segurament degut que el terme de Benimaclet era molt menut, pero diu "otros cultivos de la huerta". Hui en dia encara en Benimaclet seguix cultivant-se chufa tradicionalment en el chicotet reducte d'horta que li queda. Inclús algunes alqueries mantenen en la seua andana secaders de chufa.

Per a l'elaboració de l'orchata és necessari que la chufa passe per distints passos:
- Recolecció: Una volta ha arribat el mes de novembre l'herba se seca i se procedix a cremar el camp. A continuació en màquines especials se procedix a la recolecció.
- Llavat: Donat que la chufa és un tubèrcul en contacte en la terra precisa ser llavada.
- Secat: Dura 3 mesos i se du a terme en secaders o andanes de les alqueries. Durant el procés la chufa pert la seua humitat i guanya dolçor.
- Neteja i classificació: Se retiren chufes fallides, pedretes i impurees en un procés manual.

Antigament l'orchata, degut a les llimitacions de la refrigeració, havia de consumir-se immediatament a la seua elaboració. Hi havia orchaters que venien ambulantment l'orchata pels carrers del poble. A partir del segle XX comencen a obrir-se locals on se servix orchata, les orchateries. Benimaclet té tradició orchatera, algunes de les seues orchateries han segut i son famoses per servir la millor orchata.

Orchateria Tur: Situada en el carrer Puçol, junt a la Plaça de Benimaclet, en l'edifici contigu a la casa abadia. Molts dels que provaren l'orchata de Tur la consideraven la millor orchata de Valéncia. En els últims anys estava regentada per la viuda de Joaquin Tur. Desgraciadament fa molts anys va tancar i ya no podem fruir dels seus productes artesans.

Orchateria La Finestra: Estava en les Finques d'Abel, Plaça Jose María Trenco estava situada esta famosa orchateria ya desapareguda.

Orchateria La Jijonenca: Encara que era una gelateria de gelats artesans de Xixona, també ven orchata. Està situada en el carrer Leonor Jovani. Hi ha una segona oberta en les Finques de la Guardia Civil.

Orchateria Rin: Situada en l'avinguda del poeta Emili Baró, va nàixer el 5 d'agost de 1980 frut de la passió per la chufa i l'orchata de Carmelo (“Rin”) i Lola (“Pipante”), que eren agricultors dedicats al cultiu de la chufa. Abdos pares de 4 fills a els que volien donar una oportunitat de futur obrint una orchateria  de camí a Alboraya, encara en el poble de Benimaclet. Ya han passat vora 40 anys i els 4 germans: Carmelo, Javier, Ricardo i Leandro, seguixen en l'objectiu de servir a tots els que acodixen a este local la millor orchata de chufa natural transformant la seua collita de chufes en orchata de gran calitat.

Orchateria Els Sariers: En 1995 el matrimoni Jose Antonio Ramon i Dolores Monros, junt en els seus fills, varen decidir inaugurar un establiment en el que s'elaborara i venguera orchata i atres productes artesans, per a donar un pas més en la tradició agrícola familiar. El nom Els Sariers es deu al seu us com a malnom que ha identificat a la família. Sarier era la denominació d'un ofici que consistia en el treball de les fibres d'espart per a fabricar cistelles o cabaços. En l'actualitat es pot gojar dels seus productes tot l'any, en una àmplia gama de gelats, graniçats i fartons en estiu i chocolate, churros i bunyols en hivern.

¿Quina és la vostra orchata preferida de Benimaclet?

Font: Consell Regulador “Chufa de Valéncia”
Web Ajuntament d'Alboraya

Archiu Poble de Benimaclet

domingo, 25 de junio de 2017

Corpus Christi 2017

CORPUS CHRISTI 2017


Corpus Christi (en llatí, "Cos de Crist") o Solemnitat del Cos i la Sanc de Crist, abans cridada Corpus Domini ("Cos del Senyor"), és una festa de l'Iglésia Catòlica destinada a celebrar l'Eucaristia. La seua principal finalitat és proclamar i aumentar la fe dels creents en la presència real de Jesucrist en el Santíssim Sacrament, donant-li públicament el cult d'adoració el dijous posterior a la solemnitat de la Santíssima Trinitat, que a la seua volta té lloc el dumenge següent a Pentecostés (és dir, el Corpus Christi se celebra 60 dies despuix del Dumenge de Resurrecció). Específicament, el Corpus Christi és el dijous que seguix al nové dumenge despuix de la primera lluna plena de primavera de l'hemisferi Nort. En alguns països esta festa ha segut traslladada al dumenge següent per a adaptar-se al calendari laboral.

En Benimaclet se celebra una semana més tart que la seua data oficial per a que no coincidixca en el Corpus de la Ciutat de Valéncia, la festa grossa del Cap i Casal. En acabar la missa de 7 de la vesprada la processó ix des de l'Iglésia Parroquial de l'Assunció, en la Plaça del Poble pel carrer Murta i gira a Mistral direcció Sur. Durant el recorregut diversos veïns arreglen monuments a on descansa la custodia processional que porta el retor. La primera parada està en el carrer Mistral, només passar el carrer Utiel. La segona parada és en el carrer Enric Navarro, un poc abans del Cassino Musical, la tercera en Baró de San Petrillo a l'altura del carrer de Nostra Senyora de l'Assunció. En el carrer Poeta Asins té la quarta parada i al final d'Alegret al quinta, a on els veïns preparen un espectacular tapís en terra en alegoria al Corpus. Per últim en el carrer Murta se realisa l'última parada abans d'entrar de nou a l'Iglésia. En cada parada es fa una adoració al Santíssim Sacrament i els chiquets i chiquetes de la Primera Comunió llancen pétals de flors a la Custòdia.




Es tracta d'una tradició centenària instaurada en Valéncia en 1355 i que en Benimaclet se celebra des de temps inmemorial.



viernes, 23 de junio de 2017

Nit de Bodes en Benimaclet

NIT DE BODES EN BENIMACLET

Enguany celebrem el 150 aniversari del natalici de l'escritor valencià universal Vicent Blasco Ibàñez. De tots és sabuda la relació estreta que va tindre l'intelectual i polític en Benimaclet, a on assistia a sovint al casino republicà a parlamentar en els seus seguidor del poble. Aixina mateix visitava als llauradors en les diferents tendes que hi havia per l'horta.

Des de Poble de Benimaclet hem pensat celebrar esta efemèrides en l'edició especial del conte "Noche de bodas" en versió original castellana i la seua traducció al valencià. El conte està ambientat en el Benimaclet de finals del segle XIX i descriu, com ell sabia fer, aquell moment i aquelles gents que habitaren el nostre poble.


El conte "Noche de bodas" forma part del llibre "Cuentos Valencianos". Publicats inicialment en el diari “El Pueblo”, i reunits posteriorment en un volum, els dotze relats que integren “Cuentos Valencianos” van des de la recreació de tradicions populars, com “En la puerta del cielo”, o “El dragón del Patriarca”, fins a estampes de gran vigor expressiu a on s'exploren l'amor “Dimòni”, els zels “¡Cosas de hombres!”, la venjança “Guapeza valenciana”, la frustració “Noche de bodas” o els primers desenganys de l'adolescència “El femater”.

En Benimaclet es va produir un gran dia de festa, degut a que un dels seus veïns s'havia convertit, despuix d'anys d'estudi, en retor. L'església i les seues rodalies estaven decorades i el poble olorava a festa. Era el dia gran per al fill d'uns simples llauradors i pero l'ocasió ho mereixia. El nou retor era Viçantet, el fill de la senyora Pasquala i el tio Nelo. La padrina d'aquella celebració era una senyora de la ciutat que havia pagat la carrera de Viçantent. Les numeroses flors varen ser preparades per la senyora Tona i la seua filla, Toneta. Per al poble, tot aquell lux era nou i creïen estar en el mateix cel. En finalisar la celebració, el nou retor va estar a punt de desmayar-se per la calor, la tensió i l'ambient carregat del temple, pero els llavis frescs de Toneta en la seua mà el varen reanimar.

Durant el dinar que es va celebrar posterior a la primera missa, Viçantent recordava cóm havia aplegat a ser retor. També recordava la seua infància junt a Toneta i els molts bons moments que havien passat junts. Veïa en les dones una tentació per als hòmens, pero Toneta no era per ad ell una dòna, sino una germana que l'acompanyava des de la seua infància. A finalisar l'acte la mare de Toneta li va demanar que fora ell qui celebrara el casament entre la seua filla i Chimo, un bon chicon del poble. Ad ell li va semblar que era lo correcte i va accedir.

El dia de la boda de Toneta, durant la cerimònia, es va donar conte de que la volia. Va començar a sentir odi per Chimo, perque anava a ser el que estaria en Toneta i ell, en que s'havia fet retor, no podria mai estar en una dòna. En acabar la cerimònia hagué d'anar al convit. Allí va ofegar les seues penes emborrachant-se. Quan va poder se'n anà a casa per a dormir i per a poder passar la ressaca.

En despertar va recordar que aquella havia segut la nit de bodes per a Toneta. Es va sentir malament, pensava  que Toneta havia passat una nit de passió en Chimo, i que ell havia renunciat a la vida conyugal. Arribà a la conclusió de que ser retor li otorgava una elevada posició social, que ara ocupava, i això comportava sacrificis i havia d'acceptar-ho.

El llibre se pot conseguir en Amazon:

https://www.amazon.es/Noche-Bodas-Vicent-Blasco-Ibanez/dp/1326925091


miércoles, 21 de junio de 2017

Sant Lluis Gonzaga torna a Benimaclet

SANT LLUÍS GONZAGA TORNA A BENIMACLET

Sant Lluís Gonzaga era el patró de la joventut cristiana i en Benimaclet se li realisava una festa tots els anys per parts dels jóvens fadrins del poble, la qual era una de les sonades. Podem dir que era com les festes que encara en molts pobles les realisen els quintos, una festa d'hòmens fadrins, ya que les dònes tenien la seua. 

Pero ¿Qui va ser Sant Lluís?

Sant Lluís Gonzaga (Castiglione, 1568 – Roma, 1591) va ser un religiós jesuïta italià. Beatificat per Pau V el 19 d'octubre de 1605, i canonisat el 13 de decembre de 1726 per Benedicte XIII, qui el va declarar patró de la joventut. Se celebra la seua festa el 21 de juny.

Va estudiar lletres, ciències i filosofia, va llegir texts religiosos que li varen fer prendre la decisió d'entrar en la Companyia de Jesús. Els esforços del seu pare per retindre-ho, confiant-li delicats assunts de la seua família en Lombardía, no varen conseguir res. En 1583, en el Palau dels Gonzaga, va cedir al seu germà Rodolf tots els seus drets com a primogènit, afegint: «¿Quí dels dos és més feliç?; certament, yo». Donada l'importància estratègica del marquesat de Castiglione, va ser necessari que la cessió fora aprovada per l'Emperador. En 1587 va rebre les órdens menors. Dos anys més tart, se li ordenà traslladar-se a Castiglione per a posar pau entre Rodolf i el duc de Mantua en les seues disputes pel castell de Solferino, a petició de les mares d'abdos. Ho va conseguir i, ademés, va induir a Rodolf a fer públic el seu matrimoni clandestí en Elena Aliprandi, sense donar importància a les diferències socials.

En 1590-1591 la pesta va fer estralls en Roma, causant mils de morts entre elles la dels papes Sixte V, Urbà VII i Gregori XIV. Lluís va atendre en heroisme als tufats en S. Giacomo degli Incurabili, en Sant Joan de Letrán, en S. Maria de la Consolació, i en l'hospital improvisat junt a l'iglésia del Gesú, on va contraure la malaltia. Aixina moria als 23 anys, despuix d'una vida rica en experiències. Reconeixia que «el Senyor li havia donat un gran fervor en ajudar als pobres», i afegia: «quan un té que viure pocs anys, Deu ho incita més a mamprendre tals accions».

¿Per qué se deixà de realisar la festa de Sant Lluís en Benimaclet? Corria l'any 1960, en el mes de Juny. Els jóvens d'aquell any havien preparat una gran festa en honor al seu patró. La festa consistia en passacarrers, fòcs d'artifici, processó i una sessió de varietats. Els espectàculs de varietats en aquells anys a on no existia la televisió era el gran entreteniment del poble.
Nos situem en un poble com Benimaclet a on la nit del dissabte se celebra l'espectàcul de varietats. Tot el poble ocupa la plaça en les seues cadires i catrets duts de casa. El rector, Don Sebastian Zaragozà, des del balcó de la casa abadia també acodix a l'acte. L'alcalde, Miquel Cuenca, ocupa un dels primers llocs entre el públic. L'espectàcul començà en normalitat en música i humoristes pero en el moment en que va eixir la vedette es va produir un conflicte. La vedette portava un llarcs guants i va fer intenció de llevar-se'ls i es va dirigir al balcó del rector i va dir: “¿Me los quito o no me los quito? Uy! No!, Que me verá el negrito!”. No cal explicar que el negrito era el rector. Don Sebastian indignat, ordenà que acabara l'acte. Pero els festers i l'alcalde no entengueren que s'haguera d'interrompre la festa. Don Sebastian tancà el balcó i es clavà dins de casa en la seua família que havien vingut convidats a la festa.

Estampa de la Festa de 1961
A l'endemà es realisà la Missa major en honor a Sant Lluís en assistència dels festers i les autoritats. Don Sebastiàn comunicà que l'image de Sant Lluís no eixiria en processó. Pero l'alcalde i els festers contrariats en tal decisió varen fer la processó sense l'image. El poble de Benimaclet quedà dividit pel succés defenent als festers o al rector segons les pròpies opinions.


A l'any venint, 1961, els festers se trobaren en que un gran part del poble no volia colaborar en la festa degut als succesos de l'any anterior. Dien que el rector tornaria a entorpir la festa i se negaven a posar diners. Eixe any hi hagué festa, pero va ser l'últim.

L'image de Sant Lluís va permanéixer en l'Església de Benimaclet, pero durant l'ampliació de la Capella del Crist va ser guardada, per no tindre ya lloc. Pareix que ara se li ha trobat un nou lloc i torna a estar en un altar. ¿Tornarà a fer-se la Festa de Sant Lluís?

domingo, 18 de junio de 2017

La fundació de Benimaclet

LA FUNDACIÓ DE BENIMACLET




En 1928 Salvador Panach preguntava en Las Provincias sobre qui varen ser els fundadors de Benimaclet i la seua historia. Esta va ser la resposta:

El nom de Benimaclet transcendix evidentment a l'àrap i per si algun dubte cabera, se donà a conéixer a mitan segle XVIII una inscripció cúfica sepulcral en una casa de camp molt pròxima al poblat de Benimaclet, que commemora les excelències de Mojamet ben-Abdallah ben Sala Daula el Ansari, el qual “morí en l'amistat d'Alà i ad ell obrí la seua boca” un nit del mes de Juny de 1061. Transcorreren encara els restants anys d'aquella centúria, tot el segle XII i casi tres decenes del XII fins que les hostes de Jaume I d'Aragó se presentà a liquidar contes velles en els africans, repartint-se com pa beneït les propietats que a través de moltes generacions venien fruint els musulmans.


L'Alqueria de Benimaclet s'adjudicà als germans Garcia i Ximeno Perez de Pina, pero a part d'esta donació, que degué de ser important, va fer el Rei atres moltes de “jovades” i “fanecades” de terra, horta i cases en térmens de Benimaclet. Com el monarca conquistador ensomiava en un regne completament lliure del poder feudal, sense atre senyor que el Rei, se llimità en un principi a repartir la propietat enfitèutica (cessió d'un be per llarc temps a canvi del pagament d'una renda anual), el domini directe de la qual quedava reservat per a la Corona. I aquells donataris que gojaven d'estirp i ranc tornaren pronte als seus feus d'Aragó i Catalunya, alienant en la seua major part les seues possessions en la democràtica terra valenciana, les rentes de les quals els havia d'arribar molt minvades, sense cap dubte.

Pero com els plans econòmics de Jaume I fracassaren, el Rei, escàs de diners, concedí Senyorius a qui millor els pagava, ya fora noble o plebeu. Aixina va vendre el lloc de Benimaclet en 1285 a un un tal Astruga Bernat Planells. Passant més tart per diverses mans com les de l'héroe valencià Francesc de Vinatea qui va ser Senyor de Benimaclet de 1326 a 1333. En la mort de Vinatea el senyoriu passa a mans que Pere Serra i fins començar el segle XV. En 1409 el propietari es el fill de Pere serra, Jaume Serra que el vendrà al Capítul de la Catedral de Valéncia per a les sufragar els gastos del Hospital de Valéncia, sent este l'únic senyor del lloc de Benimaclet, en la possessió de la Jurisdicció civil i criminal que consentien els Furs de Valéncia.


L'acte de compra de 1409 diu aixina:

“Escritura davant Lluïs Ferrer, escrivà del Capítul, en vintiquatre de Maig de mil quatrecents nou, Jaume Serra, veï de Valéncia, fill de Pere Serra, cavaller veï d'Alzira i Ysabel, la seua dona, atenent al Privilegi que el Rei En Martí concedí ad este Capítul, per a que poguera mercar per a l'Almoïna, viles, castells, llocs, alqueries, cases, dones, christianats, judeus, serraïns, mero mixto, sense pero i atra jurisdicció va vendre a dit Ilustríssim Capítul el Lloc de Benimaclet, de xixanta cases, poblades en una casa gran en la seua torre del Senyor de dit Lloc, en una escrivania i Jurisdicció Civil i Crimidal, tant i quant li concediren els Furs i Privilegis del Regne en preu de huitantamil cinccents i quinze sous”.

La relació en el Capítul de la Catedral de Valéncia acabarà en 1833 quan l'Ajuntament de Benimaclet decidix no seguir pagant els tributs que corresponia com a Senyor de Benimaclet.


Poble de Benimaclet