Santa Cecilia. Benimaclet 1973

SANTA CECILIA. BENIMACLET 1973

Cecilia de Roma, coneguda com a santa Cecilia segons el Martyrologium hieronymianum, va ser una noble romana, convertida al cristianisme i martirisada per la seua fe en una data no fàcil de determinar, entre els anys 180 i 230. Se commemora la seua mort el 22 de novembre.

És patrona de la música, dels poetes, dels cegos (junt en santa Llúcia de Siracusa), d'Alfafara i de les ciutats de *Albi (França), Ómaha (Estats Units) i Mar de la Plata (Argentina), entre unes atres.

Els seus atributs són l'orgue, el llaüt i les roses.

En honor ad ella se celebra tots els anys la festa de la música en molts pobles valencians. Benimaclet també celebra la festa de Santa Cecilia des dels inicis del Centre Instructiu Musical.

El CIM de Benimaclet ha presentat enguany un programa de festes en este motiu que pot consultar-se en la seua pàgina web.

Hui presentem un vídeo de la festa en l'any 1973. Podem vore l'image de la Santa eixint de l'Iglesia, a l'alcalde (Salvador Almenar) i al rector (Juan Luis Orquín) presidint la processó,els carrers Germans Villalonga, Enric Navarro, Baró de San Petrillo, el Centre Instructiu Musical, els cartells electorals de les eleccions municipals de 1973... i el Cottolengo del Pare Alegre.  El vídeo va ser gravat per la familia Hurtado.

El Parnaso de Benimaclet

EL PARNASO DE BENIMACLET

En la mitologia grega, Parnaso va ser fill de Posidó i de la nimfa Cleodora, l'héroe epònim de la cadena montanyosa que s'estén entre els territoris dels doris i els focenses.

Se li atribuïx la fundació de l'oràcul de Delfos, que més tart hauria d'ocupar Apolo, en la ladera del denominat mont Parnaso, en el que tenien la seua morada les Muses, que varen acodir cridades per este deu procedents del mont Helicó. Per eixa raó es considera al Parnaso com la pàtria simbòlica dels poetes, i, per extensió, s'ha vingut usant para titular recopilacions d'autors de les més prestigioses obres artístiques i lliteràries.

En els anys 30 el Poble de Benimaclet és va convertir en un verdader Parnaso, una Pàtria de poetes valencians. Cap poble valencià va tindre tants lliterats morant en les seues cases. A continuació reproduim un escrit d'En Miquel Ramon sobre el poeta Asins en motiu del 50 aniversari de la seua mort (s'ha respectat l'ortografia original).

Ofrena a Pasqual Asins d'En Miquel Ramon

Vaig coneixer a Pasqual Asins quant ell contava trentasis anys i yo no mes que tretze. Ocupava un lloc important, era segon jefe de Contabilitat de la Companyia de Tramvies ¡ Ferrocarrils de Valencia, en les oficines de la celebre coneguda "Estacioneta". l per les vesprades venia al taller de lampares que la meua familia tenia en el carrer d'Azcarraga, a portar la contabilitat nostra.

Mon pare tenia la opinio de que deuriem de compaginar els estudis en el treball. Aixina que, per lo mati, a l'Institut, i despres de dinar, mon germa major al taller, i yo, a l'oficina; activitat esta que al morir nostre pare va esdevindre més intensa. En realitat la meua ajuda era escasa. Pero ¡quantes coses vaig dependre en la seua companyia! I no sols de contabilitat... Perque PASQUAL ASINS I LERMA era per damunt de tot, encara que tecnic en numeros, un gran home de lletres, un POETA; lo que en principi podria pareixer una contradiccio. Curios contrast entre la prosaica lliteratura del DEBE i el HABER, i l'inspirada creacio d'uns versos ben construïts.

I, a mes de poeta, un autentic valencianiste. Em va pendre un gran afecte. I, com si fora un segon pare, vaig entrar de la seua ma en el mon fantastic de la creacio lliteraria i de les inquietuts valencianes. No faltaven tampoc els bons consells i millors ajudes.

Vivía en Benimaclet, prop de l'estacio, en un chalet del grup construït per la propia companyia. Alli he anat molt a seguit, convidat per ell, i alli vaig coneixer a la seua dona, AMOR, i als seus fills CARMENCIN ¡ PASCUALIN, diminutius naturals, perque eren uns chiquets, com yo.

En aquell chalet tenien lloc unes tertulies lliteraries i valencianistes. Personages ya mitics en la nostra historia, dels que recorde a FRANCESC CABALLERO I MUNOZ, JOSEP Ma BAYARRI, ENRIC DURAN I TORTAJADA ¡ CARLES SALVADOR (el mestre de Benimaclet).… Passaven hores i hores entre versos i comentaris, en aquell Parnaso, al que yo aguaitava de tant en tant, no mes que a escoltar-los i a admirar-los.

De la seua ma tambe, vaig franquejar els ambits lliteraris: El divendres de Dolors en aquell casero que LO RAT PENAT tenia en la Placa de Manises; vaig presenciar alguns recitals poetics, en u d'ells recorde haver escoltat declamar a un poeta, llavors molt jove: XAVIER CASP; Inclus acodi ad algun acte en el CENTRE D'ACTUACIO VALENCIANISTE. Tambe en va induir a seguir els cursos per correu de LLENGUA VALENCIANA que impartía LO RAT.

Per aquells temps s'editava el semanari valencianiste que portava per titul EL CAMI, a on PASQUAL ASINS tenia una seccio al seu carrec. En la vesprada de cada dijous m'enviava a replegar les galerades a l'imprenta del carrer d'Angel Guimerà, i en la taula de la nostra oficina, Don Pasqual tirava de la llapissera roja per a corregir-les i tornar-les despres a l'impressor.

Encara recorde que per falles decidirem construir una falleta de críos per a plantar-la a la porta de casa. Voliem fer un llibret i Don Pasqual ens va traure d'apurs, dictant-me uns versos dels que recorde les primeres estrofes:

"Els chiquets d'este carrer,

molt templats i sandungueros,

enguany s'han sentit falleros

falla tenen que fer…"

Tots aquells recorts infantils alcancaren un punt i final. La guerra de 1936. Don Pasqual deixa de vindre per la fabrica, esta va desapareixer, i entrarem tots en plena diaspora.

Recorde que quan acaba aquella conflagracio, davant d'un pervindre incert, em va portar ma mare a les Oficines de Tranvies, a demanar-li a Don Pasqual un lloc de treball per ad ella i per a mi. Poques vegades l'ha vist enfadat. Mes en aquella ocasio, com ninguna. Es posà dret i troná: "Voste a la fabrica, a recuperar-la." "I tu", dirigint-se a mi: "¡A treballar en la fabrica, i a estudiar!". ¿Quin remei quedava? Li varem fer cas, i el temps li dona la rao.

L'ultima vegada que el vaig vore en vida fon en 1948, en l'Hospital de l'Alameda, poc despres d'operar-lo. Alli estava Don Pasqual ple de tubos i aparats. “Miguel, estic molt mal". Eixa fon la despedida.

Ha transcorregut mig segle. I ara s'oferix este homenage a la seua memoria. La Comissio Organisadora m'encarregà este portic, mes yo no he sabut atra cosa que convertir-lo en un testimoni personal d'agraïment i veneracio a un poeta ilustre, un home de be, i, un gran valencià.

Juny del 1998

Els nàufrecs de Vera. Contrabando en el segle XVIII

ELS NÀUFRECS DE VERA

Durant la visita de Lo Rat Penat a l'ermita de Vera descriuen la següent inscripció: “En el año 1777, dia 4 de mayo, saliendo por la gola de la acequia de Vera al mar Mariano Camas y Vicente Cardona, con un barquito de 12 palmos de largo, con el objeto de ir a comprar tabaco a la barraca del Cañamelar, fueron arrebatados por un recio poniente y puestos en el golfo fluctuando cuatro días y tres noches, en cuyo conflicto imploraron el socorro de las imágenes arriba expuestas, en cuyo medio fueron socorridos de un barco catalán, que les tomó estando ya en el canal de Ibiza, en el cual era patrón Ramón Oliva, que los desembarcó en Denia.”

Els descobridors de l'inscripció l'identificaren en un accident d'uns contrabandistes. Es tractava d'una embarcació de 12 pams (no arribava a 3 metros de llarga, 2,71 metros). Sabem que en el segle XVIII un terç dels ingressos de l'Erari públic provenia dels imposts del tabac. L'estat es va donar conte molt pronte de les possibilitats de regularisar la venda del tabac per a obtindre grans ingressos. Ya en el primer terç del segle XVII s'instaurà la venda en estancs. En les dates del naufragi una lliura de tabac se venia en l'estanc per 48 quinzets mentres que en el mercat negre podia obtindre's per 17 o 18 quinzets.

Els comerciants compraven el tabac en Gibraltar a 4 quinzets, gastaven 2 quinzets en dur-los fins a la costa de Valéncia i allí el venien als intermediaris entre 8 i 12 quinzets la lliura. Estos venien el tabac als expenedors dels pobles a 14 quinzets i acabava en el mercat a 17 o 18 quinzets.

Els nostres nàufrecs serien els encarregats de dur el tabac des del barco que no arribaria al port de Valéncia i entregar-lo als comerciants. No sabem quin seria el seu sou. La desgràcia va fer que el mal orage els fera perdre el rumbo i acabaren a la deriva. Per tota l'Horta de Vera i Benimaclet els mals presagis se feren patents. La mar és molt traïdora i les gents que viuen prop de la mar ho saben. L'embarcació que havien utilisat només era per a peixcar en la gola de Vera i les proximitats de la plaja.

Imaginem als llauradors de Vera perduts en la mar, sense menjar ni aigua potable pregant a les imàgens de la seua ermita. La sort dels nàufrecs va somriure en l'aparició del barco català capitanejat per Ramon Oliva, quan ya estarien a punt de la mort. Segons l'escrit els veïns de Vera estaven en el canal d'Eivissa, situat entre Dénia i l'illa d'Eivissa. La distància recorreguda en els 4 dies seria d'uns 60-70 km, imaginem que en presència de vent del Nort-Oest que els distanciava de la costa.

Des de Dénia a Benimaclet els quedaven més de huitanta quilómetros, que segurament se farien a peu o en el carro d'algun traginer que volguera ajudar-los. En arribar a Vera l'alegria seria immensa i en agraïment per la sort dels dos veïns se deixà aquella inscripció, la qual segurament desapareixeria durant la Guerra Civil.

L'escut de Benimaclet

L'ESCUT DE BENIMACLET

Escut de Benimaclet

L'heràldica municipal estudia les característiques i història dels escuts d'armes, blasons i composicions heràldiques que els diferents ajuntaments i entitats locals ampren com a símbols gràfics per a l'expressió de la seua identitat, i que s'usen en exhibicions i actes protocolaris, per a l'ornamentació d'edificis públics, en forma de llaures heràldiques, o la de medalles honorífiques, aixina com per a la validació de documents i escrits oficials.

El fenomen d'adopció d'emblemes heràldics pels ajuntaments es remonta en Espanya, a image d'atres països occidentals, a l'Edat Mija per a més tart, i en particular durant el sigle XIX, entrar en certa decadència paralela a la pròpia heràldica. En l'últim quart del sigle XX ha supost el despertar d'un interés creixent al respecte.

Estandart de la Confraria
del Crist

En el cas de Benimaclet se conta en un escut heràldic des de la primera mitat del sigle XX. Ya apareix gravat en l'estandart de la Confraria del Crist de la Providència de 1952. 

En est escut apareixen les armes del Rei Jaume I d'Aragó(conquistador de Benimaclet), la Serra que representa a l'històrica Alqueria de Serra, el Pi que recort dels Senyors de Benimaclet als quals s'entrega el lloc de Benimaclet en el repartiment (Germans Ximeno i García Pérez de Pina) i una antorcha tot això coronat en una corona oberta com diu la tradició heràldica valenciana.

En els anys 90 una Clavaria del Crist presentà com una troballa un "escut" que presentaren com l'antic escut de l'Ajuntament de Benimaclet i que venia utilisant-se des del segle XVIII, en la creació de l'Ajuntament de Benimaclet. A partir d'aquell moment eixe escut s'ha utilisat per algunes persones de Benimaclet, en bona o mala fe, en diversos documents presentant-lo com l'antic escut del poble de Benimaclet; arribant-se en alguns moment a voler a sustituir al que tots els veïns del poble tenien com propi. Inclús apareix esculpit en la Plaça de Benimaclet i en la Capella del Crist.

Lo curiós d'este fet és que junt ad aquell “escut” hi havia un atre que va ser totalment ocultat, voluntària o involuntàriament. En cap programa de festes, publicació,... se va fer resò de l'atre “escut”. En realitat de lo que es tractava era de sagells municipals utilisats per a validar documents. En 1840 el Govern  d'Isabel II obligà als ajuntaments a que tots els documents oficials anaren sagellats, sobretot els que se referien a les Quintes, on hi havia molt de frau. Les grans poblacions que contaven en escut municipal des de l'Edat Mija el seguiren utilisant. Els pobles més menuts, que no disponien d'escut propi, adquiriren un dels 2 tipos de models o els 2. Benimaclet va adquirir un de cada. Un d'ells és el que se nos presentà com antic escut i l'atre en les armes d'Isabel II. Els dos sagells apareixen, indistintament, a partir de 1840 i no abans (mai en el sigle XVIII com se nos volgué fer creure).

 

No contents en presentar aquell sagell com a escut municipal, s'intentà oficialisar en l'Ajuntament de Valéncia. En nom de la Parròquia de l'Assunció de Benimaclet se presentà la següent solicitut:

“Que en fecha 16 de Agosto de 1.993, se hallaron varias estampaciones de un sello de fines del siglo XVIII entre los fondos que el Archivo Biblioteca de esta Ciudad posee sobre el antiguo Ayuntamiento de Benimaclet. Este sello contenía el escudo que perdió Benimaclet al anexionarse a Valencia en 1.882
Todos estos documentos abarcan un periodo que va desde 1767 a 1871. El mencionado escudo aparece masivamente a partir del segundo tercio del siglo pasado en los Presupuestos Municipales (ARMARIO 154 PUEBLOS ANEXIONADOS, LEJAJO Nº 4 PRESUPUESTOS).
SOLICITA
Que el responsable de este Archivo Municipal corrobore el hallazgo y que el Ayuntamiento, pasando el presente al encargado del Patrimonio, inicie los trámites correspondientes y diligencie al Consejo Técnico de Heráldica y Vexilologia, organismo dependiente de la Conselleria de Admón Pública - Dirección Gral. Admón Local, con sede en esta Ciudad para que sea éste, quien dé legalidad al mismo y sea incluido en el Catálogo de Escudos de la Comunidad Valenciana de ahora en adelante.
Gracia que esperamos obtener porque consideramos que es justa y no dudamos alcanzar del recto proceder de V.E., cuya vida guarde Dios muchos años.
Valencia, 18 Abril de 1.994”


Llògicament l'Ajuntament no va expedir l'esperat certificat sobre l'escut ni inicià diligencies per a oficialisar un sagell idèntic a de molts més pobles valencians. En el certificat que reproduïm a continuació només digué a la persona que ho demanà que aquell sagell apareixia en la documentació a partir de 1848 y que contenia l'escut del Rei d'Aragó (res de l'escut de Benimaclet).


“DON MANUEL DOMINGO ZABALLOS, SECRETARIO DE ADMINÍSTRACÍON LOCAL DE CATEGORIA SUPERIOR; SECRETARIO DE DISTRITO II DE ESTE AYUNTAMÍENTO DE VALENCIA
CERTIFICO :Que consultada la documentación perteneciente al antiguo pueblo de Benimaclet, anexionado al Municipio de Valencia por Real Orden del 3 de Febrero de 1871 y que obra en el Archivo Histórico de esta Corporación en relación con los extremos que se solicitan en la instancia que motiva este expediente y enunciados a continuación: Libros de Actas, Contribución Rústica e industrial, Registros y Presupuestos de los años 1784 a 1871, aparece en muchos de estos documentos a partir de 1848 un sello ovalado en el que figura el escudo o blasón de los Reyes de Aragón, enmarcado en una bordura cuadrilonga de base redondeada, con timbre constituido por la corona real abierta y con una cria que dice Ayuntamiento Const(itucional) de Benimaclet
Y para que conste y surta efectos donde proceda expido la presente en virtud de delegación conferida por el titular de la Secretaria General en fecha cuatro de Marzo de mil novecientos noventa y dos. con el visto bueno de la Excma. Sra. Alcaldesa, en Valencia a veinticinco de Mayo de mil novecientos noventa y cuatro.”

A pesar d'obtindre esta resposta negativa respecte a que es tractara d'un escut municipal i expondre clarament que el sagell s'utilisa només a partir de 1848 (com l'atre), en moltes publicacions de Benimaclet aparegué durant molts anys que el sagell era l'escut de Benimaclet des del segle XVIII.

A continuació podem observar que atres ajuntaments valencians (Albal i Massalfassar) utilisaren els mateixos sagells, canviant el nom de la població, evidentment.

En tot cas, la llei valenciana sobre escuts municipals diu: “Les banderes i els escuts dels municipis són símbols que permeten l'identificació en ells mateixos de les colectivitats territorials i poblacions que integren el seu núcleu, arrepleguen i signifiquen les traces essencials del passat històric de cada població, resalten la peculiaritat pròpia de cada comunitat històrica”. Queda clar que cap dels sagells del segle XIX complixen en esta premissa i mai podrien ser utilisats com escuts d'un municipi. En canvi l'actual si que complix estos criteris.     

Des de Poble de Benimaclet pensem que, a pesar de que els 2 sagells antics tenen valor històric, no poden en cap cas, substituir al tradicional de Benimaclet.

Prudenci Alcón i Mateu, poeta guanyador dels Jocs Florals

PRUDENCI ALCÓN, POETA GUANYADOR DELS JOCS FLORALS

Prudenci Alcon i Mateu va nàixer en la Ciutat de Valéncia en 1904 i va morir en Benimaclet en 1977 d'a on era veí des de fea molts anys. Poeta ilustre en llengua valenciana que va fer algunes incursions en castellà. Va obtindre premis en numerosos certàmens lliteraris. La seua obra, escrita en valencià, es troba dispersa en publicacions periòdiques i llibres colectius. És autor dels miracles de Sant Vicent Ferrer: “El capell de sant Vicent” i “La porta de l’Àngel”

En l'any 1942 Prudenci Alcon i Mateu va guanyar el concurs lliteri més important en Llengua Valenciana, la Flor Natural dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia, en la poesia que portava per títul La Familia.

El seu cos reposa en el Cementeri Parroquial de Benimaclet.El Poble de Benimaclet li dedicà un carrer al seu insigne veí prop del camí de les Fonts.

LA FAMILIA

ALBATS

Per a probar nostra fe, volgué l'Altissim

demanar-nos de l'hort, la preferida

dloració d'atzucenes, que eixerida

embaumava la llar d'amor vivíssim.

Dos fermosos infants de cos tendríssim

remuntaren l'escala de la vida

quan sentiren de Deu la dolça crida

que aplega als seus oits en to suavíssim.

I els corets el seu ritme retardaren;

capollets d'atzucenes freda, erecta,

els seus ulls, espaiet, humils tancaren

i pujaren al cel en linia recta;

si qualcuna boireta els entelava

degué ser l'amargor que aci restava.

EL MEU FILL MENUT

Es un angel minúscul de tres mesos

arrancat de Murillo a una pintura

que s'enjoia en la seua fermosura;

dos safirs en els ulls, llabis encesos.

Ell no sap de carícies ni de besos;

pero té una rialleta que és tan pura

que en lo mon no hi ha un atra criatura

que diguent tan poquiu restem entesos.

Flor de neu que al jardi de l'esperança

cereixerà cap a munt en la cristiana

serenor. Fruit d'amor i de gaubança

d'una branca senzilla, pero sana;

bell tressor d'il-lusions que el cel evoca

en l'encís del mig-riure de sa boca.

EL MEU FILL MAJOR

Cinc giners, tot inquiet, per esta terra

un esprit viu i alegre va; camina

ben fermat al meu cor, en sedalina

cordellada d'amor, que tant aferra

Desterrat penitent aci en la serra,

ja coneix el dolor i la metzina

de l'espenta gegant que ens encamina

d'una guerra crudel a un atra guerra.

Ample front que es un niu d'intel-ligencia;

negres ulls de mirada somniadora;

veu d'argent, penentrant i en consistència;

sa paraula es tan clara com sonora;

es un home d'aquells que porta impresa

en sa cara la llum de la infantesa.

LA MEUA ESPOSA

Deu volgué que trobara companyera

dins del mar per que fóra més fermosa;

més amant, més fidel, més virtuosa;

més senzilla, més santa i més austera.

Es illenca d'eterna primavera:

mareperla somniada per a esposa,

va seguint ma existencia sinuosa

i engaudint-me esta vida tan severa.

Fins el mon, Margarida, poetisa

el jardí d'una llar feliç i blanca;

or i argent en cult que divinisa

un amor que és tan gran que res li manca.

Perla, flor, mar, amor, celestia,

con blasó viu i heràldic de l'aimia.

LA NOSTRA CASETA

Nostra llar es ermita... santuari

oblidat i menut. S'ou la veu fina

en resó de senzilla sonatina

d'una mare que al bres cru reliquiari.

Atra veu repassant l'abecedari

com soprano primer en infantina

expressió de candor, sense sordina

canta el duo d'hermós antifonari.

L'encenser son les flors. Rectes com ciris

en la blanca pureça d'un poema

allumenen l'altar fermosos lliris.

L'ermità en dolça pau, tendror suprema,

defugint els pensars i els llocs perversos

acompanya com orgue escribint versos.

Benimaclet 1942

Les làpides "republicanes" de Benimaclet

LES LÁPIDES “REPUBLICANES” DE BENIMACLET

El Cementeri de Benimaclet va ser una obra del rector de la Parròquia de Benimaclet Francisco Català. En 1879 va ser clausurat l'antic cementeri situat en el centre de Benimaclet, junt a l'Iglésia. A partir d'eixe moment els benimaclets havien de soterrar als seus morts en el Cementeri General de Valéncia, a una distància de més de 6 Km. Açò provocava grans problemes als habitants que volien visitar als seus difunts.

Per lo tant la construcció del nou Cementeri va ser a càrrec de la Parròquia i propietat d'esta. En la proclamació de la II República Espanyola i la aprovació de la Constitució de 1931, que en el seu artícul 27 dia: “ Els cementeris estaran somesos exclusivament a la jurisdicció civil.”. El Cementeri va passar a ser gestionat per l'Ajuntament de Valéncia. Durant aquell periodo els motius religiosos de les làpides estan prohibits i apareixen làpides en motius llaics que encara se conserven en els nostres dies.

Durant la Guerra Civil varen ser profanades les sepultures del Pare Català, fundador del cementeri i del Panteó dels Salesians. Una volta acabada la Guerra Civil el Cementeri va ser tornat a la seua llegítima propietaria, la Parròquia de Benimaclet.

Han arribat als nostres dies unes poques làpides llaiques d'aquells anys en que el Cementeri no va ser Parroquial. Els nous responsables del Cementeri, segurament en l'ànim de no reobrir ferides, no obligaren a llevar aquelles làpides que no feen mal a ningú i deixar uns testics d'aquell moment de l'Història.

El Cementeri de Benimaclet

EL CEMENTERI DE BENIMACLET

El Fossar de Benimaclet

Durant casi dos sigles, quan el Lloc de Benimaclet formava part de la parròquia matriu de Sant Esteve, els seus habitants disponien d'un cementeri propi, pero no en el lloc de la seua demarcació sino en el centre de Valéncia, en lo que hui és carrer de Bonaire (prop de lo que hui es la Plaça de Tetuan). El cementeri es denominava Fosar de Benimaclet.

Situació del Fossar de Benimaclet

Allí es portaven els morts d'este poble. El mig de transport podia ser en carro o a muscles. Sembla ser que esta última modalitat era la més usual. Hi havia ya un itinerari previst, este era a través del desaparegut Camí Vell de Benimaclet, i que en acabant de travessar camps, séquies, etc. tenia l'entrada a Valéncia pel Pont del Real. Una volta creuat este, l'itinerari que seguia la comitiva passava pel descampat de la plaça de Predicadors, sempre a la dreta, fins al carrer Chufa en que es trobava el Fosar. Atres carrers que ho delimitaven eren les de la Congregació Saboners i un menut carreró que el circumdava acabant en una plaça en la que desembocava el carrer Altar de Sant Vicent. Hui eixos carrers han canviat i vénen a ser Bonarie, Conde Montornés, Mar, etc.

En l'Iglésia Benimaclet

Pels llibres i en anotacions concretes se deduïx que a l'hora d'efectuar sepelis, hi ha dos llocs a on poder fer-ho. Tal volta fins a junts, pero diferenciats en quant que un d'ells, el Vas dels Sants era lloc habitual de sepeli de tots els confrares i la seua família. El tenien com a assegurat. No obstant podia enterrar-se en eixe Vas, encara que no es pertanyguera a la Confraria, això sí, pagant la cantitat estipulada en eixe moment.

Un atre lloc era el Vas de les ànimes. Ací s'enterrava a tots aquells que eren aliens a la confraria i qui dictaminava o autorisava el seu sepeli era l'autoritat civil del moment perque es parla de llicència del Sr. Oficial. Ací se donen casos, com el que descriu el retor, que “va ser enterrat per amor de Deu per no tindre cosa alguna”.

De distintes parts, i no solament de la feligresía, serien enterrats en el Vas dels sants. Se portaven difunts d'Alboraya i Russafa, lo que nos dona a entendre que Benimaclet per ser la Sèu de la Confraria dels Sants de la Pedra, atrea als devots llauradors de tota l'horta de Valéncia. Tal volta per això les taxes de defunció i sepelis en la Parròquia es veen abultades quan en realitat no eren tan numeroses.

Nos crida l'atenció l'expressió “Vas”. És una paraula que equival a cavitat o buit i ve expressada en cementeris antics. Podia també donar-li nom aquella costum de posar un got de llàgrimes que era un menut recipient que s'adjuntava a les criptes o tombes el qual es devia arreplegar i aünar les llàgrimes derramades pels familiars i amics d'aquell, els restants dels quals quedaven allí.

En el regnat de Carles III se prohibix l'enterrament en les iglésies. Els enterraments dins del recint parroquial en époques d'epidèmies havia dut molts problemes de salubritat. Els enterraments se realisaven sense caixa i damunt dels anteriors. S'acondiciona un nou emplaçament al costat de la Parròquia en camí per mig i la carretera que eixia per a Valéncia. O siga, lo que hui és el carrer de Nostra Senyora de l'Assunció i Baró de Sant Petrillo. Ací està el Cementeri durant uns quants anys.

Cementeri Vell

Entrada antiga del Cementeri Parroquial de
Benimaclet

Encara que molts anys abans ya s'havien promulgat órdens reals per a suprimir tots els cementeris en les parròquies de les ciutats, només quan apleguen les epidèmia de còlera a finals del segle XIX és quan aumenta la pressió sobre el de Benimaclet (el Cementeri General de Valéncia s'havia obert en 1807).

El cementeri municipal de Benimaclet va ser clausurat en 1879 “pels perjuïns que pogueren causar la salut del veïnat”, i en virtut de l'aprovació d'un dictamen de la Comissió de Cementeris d'este mateix any en el que es proponia:

1º Que des del primer de Giner pròxim quede tancat el cementeri cridat de Benimaclet donant-se sepultura als cadàvers que procedixquen d'aquell poble en el Cementeri General.

2º Que s'ordena a l'alcalde pedàneu de Benimaclet que arreplegue la clau del citat cementeri i l'entregue abans de les tres hores de la vesprada del dia primer de Giner de 1880 pròxim al president de la Comissió municipal de cementeris.

3º Que se done conte raonat d'estos acorts a l'Excm. Sr. arquebisbe de la diòcesis per al seu coneiximent i efectes oportuns.

Caseta nº1 del Cementeri de Benimaclet de Rosa Monserrat Giner morta el 26-11-1880. Degué posar-se en el Cementeri General de Valéncia i en acabant traspassar-se al Parroquial de Benimaclet quan se va obrir.

 Al no prosperar l'oferiment d'uns veïns de Benimaclet, en decembre de 1879, i, posteriorment, el del retor de Benimaclet, D. Francisco Català i Boscá, en febrer de de 1889, sobre cessió del terreny que ocupava dit cementeri per més que la Corporació Municipal no posara en dubte el dret que assistia a la Junta de Fabrica de la Parròquia. Finalment se porta a efecte l'iniciativa de varis veïns de Benimaclet de construir, en fondos propis, un nou cementeri.

Per a poder complimentar estes normes es compren terrenys en la partida de Vera. Li va cabre a D. Francisco Català iniciar eixe trasllat proporcionant eixe menut reducte del nostre cementeri que cridem “Vell”. El camp en que va ser construït en aquell temps nou cementeri, pertanyia a D. José Francisco Ciurana Ferrandis, àlies Pepe Franco. El camp era de sis fanecades. Es va construir solament una part, la que hui es diu cementeri Vell, i en acabant se va ampliar o és lo que actualment es diu sector Eixample. La fanecada es va pagar a 150 pessetes.

Per a la construcció d'este cementeri varen contribuir molts feligresos carrejant pedres i materials des de la pedrera de Burjassot. Encara es poden enumerar alguns d'ells: Purna, Pepe Franco, Andreuet de Benlliure, Talpo, Cafis, Lluïs de Plaça, etc. Açò es dona en els últims anys del sigle dèneu (1896-99).

Sector Eixample

D. Miguel Zaragozà Barber, retor en eixe moment, és el que s'encarrega de l'ampliació habilitant lo restant de les 6 fanecades donant-li a este sector el nom de “Eixample”. No podem fixar data de construcció, puix i va ampliant a poc a poc segons les necessitats. Sí que sabem que els primers sepelis que es realisen són en 1925. Durant la Segon República, seguint les noves lleis anticlericals, com el cementeri era parroquial, com en moltes atres coses, quedaren confiscades per l'Ajuntament. En aquells anys no es varen construir més casetes degut a que les necessitats de la població eren atres. Aquells que no havien comprat caseta hagueren de ser soterrats en terra (i serien traspassats a casetes una volta finalisada la Guerra). Durant la Guerra Civil el Comité Revolucionari de Benimaclet va expropiar el Cementeri Parroquial.

Soterrament dels Màrtirs Salesians
en 1940 en el Cementeri de Benimaclet

Durant aquells moments se varen profanar les sepultures dels P.P. Salesians i les del que va ser cura retor d'esta, D. Francisco Català i Boscà. Dels cadàvers dels P.P. Salesians profanats, deu fer-se menció del que va ser condiscípul de Sant Joan de Bosco, D. Santiago Elrione, Popular i apreciat vicari de Sant Antoni Abat del carrer de Sagunt i un germà salesià mort, segons s'afirma en gran conte de santitat, per lo que es trobava inhumat en lloc preferent. A partir d'ahí fins que acaba el conflicte, tots els enterrament varen ser civils, sense que fora permés signe algun catòlic.

Sector Nou

En els terrenys adquirits per al cementeri per D. Sebastián Zaragozà, un nou sector s'afig al núcleu primari. Encara que es compra una extensió determinada, no es pot construir en la seua totalitat. Li afecta el proyecte de l'autopista en les seues servituts. De les 5 fanecades i dèu braces comprades als seus propietaris queda un triàngul en una superfície de 272 metros no edificador. Este terreny és una propietat indivisa que pertany a quatre propietaris, a els que es posa d'acort per a la seua venda. L'inscripció en el registre a nom de la Parròquia es fa el 16 d'Agost de 1960. En 1961, una volta construït, es beneïx este sector pel Bisbe Auxiliar.

Sector 4.D.

En l'increment de població, les necessitats d'enterrament en Benimaclet aumenten i s'intenta respondre ad això per mig de la construcció d'un nou sector. Per ad això es van adquirint, per part de l'Administració del Cementeri, parceles de terreny a distints propietaris. La primera compra es fa el 16 de Novembre de 1973. Són 4 fanecades. La segona compra és el 31 d'octubre de 1975, en 4 fanecades i cent huitanta braces; i la tercera, el dia 20 de novembre de 1986. Esta volta són tres fanecades. La promoció i gestió de tot açò, està a càrrec de D. Juan Luis Orquín, retor del moment.

D. Juan s'encarrega també d'allò que suponia una assignatura pendent, i és, la netea i embelliment del cementeri per mig de l'ubicació d'una menuda pero moderna capella dins d'un entorn molt agradable. Supon un espai idòneu per a celebracions multitudinàries en la festivitat de Tots els Sants.

Inauguració del Panteó Sacerdotal

En els últims anys s'ha construït el Pabelló Sacerdotal, en el lloc que ocupava la sepultura del Pare Català, promotor del cementeri. En este pabelló s'han traspassat les restes dels dos últims rectors de Benimaclet Don Miguel Zaragozà i Don Sebastiàn Zaragozà (que estaven en el mig del cementeri, junt a l'ossari). La làpida del Pare Català que ocupava este lloc actualment no es troba allí, tal volta estiga en la cripta.

Acabar com el Rosari de l'Aurora

ACABAR COM EL ROSARI DE L'AURORA

Des de sempre hem escoltat als nostres majors l'expresió “Això acabarà com el Rosari de l'Aurora”. S'usa este modisme generalment quan preveem que alguna cosa va a acabar de forma desastrosa. La Real Acadèmia Espanyola ho definix com: "Desbandar-se descomposta i tumultuàriament els assistents a una reunió, per falta d'acort."

Servixca com a eixemple: "Porten dos mesos sense cobrar les nòmines, açò va a acabar com el rosari de l'aurora".

Existixen vàries teories sobre quin és l'orige del citat us, no obstant sembla que predomina una sobre totes les demés.

Segons se conta, en un poble d'Andalusia (uns diuen Medina Sidònia, atres Espera), durant el rosari que es resava just abans de l'eixida del sol (d'ahí cridar-ho de l'aurora), dos confraries enemistades varen coincidir per un pas estret; la tensió per vore quí passava primer va desencadenar en una forta trifulca havent com resultat varis ferits. Tal va ser la pelea que fins i tot s'aplega a mantindre que es varen amprar els farols de sengles processons per a propinar els colps i que el retor que dirigia una d'elles va fallir en l'altercat.

Pero en Benimaclet també tenim la nostra teoria, va ser en els primers mesos del segle passat dins de l'ambien anticlerical d'aquell moment. Durant el Rosari de l'Aurora que se celebrava de matinada en el Poble de Benimaclet, un subjecte, per a protestar per esta celebració, disparà quatre coets contra les persones que acodiren a l'acte religiós obligant als participants a dispersar-se de forma repentina creant gran confusió. El personage va ser detingut pels guardes municipals i entregat als jujats.

La resenya la trobem en el diari La Epoca del dumenge 26 de Maig de 1901.

Carmen Crespo, la mestra de les chiquetes

CARMEN CRESPO, MESTRA DE CHIQUETES EN BENIMACLET

El Carrer de Carmen Crespo, té la seua entrada pel número 14 del carrer de la Murta, i que abans era un vial particular entre els números 2 i 4 del camí de les Fonts, que és com es dia fins als anys 60, el de la Murta, que hui continua en l'antic nominatiu fins al cementeri de Benimaclet.

El carrer de Carmen Crespo, no té eixida i és moderna, puix les seues vivendes varen ser construïdes despuix de l'any 1960. L'acort municipal de la rotulació del carrer és del 12 de març de 1965.

Segons estadística municipal, viuen en ella 234 veïns, en les dos illes de cases de cinc patis cadascuna. A l'atra part de la Murta està el carrer Sant Francesc d'Assis (denominació oficial de 2-5-1957).

Tot són, en esta zona, edificacions modernes, que encara juguen en les antigues del poble de Benimaclet, plena horta valenciana poblat per alqueries, barraques i mansions de recreació, fins que l'anexió al municipi de la Ciutat de Valéncia el 3 de febrer de 1882 va començar a estructurar noves vies urbanes. Pero encara existix en l'antic veïnat, en vivendes en plantes baixes, una entranyable solera de poble en vida familiar en el carrer.

I anem en la part més interessant en este “carrer sense eixida”, que és el nom del mateix. ¿Quí era Carmen Crespo? ¿Per qué se li va dedicar un carrer en Benimaclet?

Estes preguntes nos han portat a la zona antiga del barri, per a enterar-nos de que donya Carmen Crespo Crespo, va nàixer en l'Alcudia de Carlet -hui l'Alcúdia- (27-6-1890) i va faltar en Benimaclet, en el número 52 del carrer Baró de Sant Petrillo,-el 10 d'agost de 1960. Pero lo més important va ser la seua professió i la seua dedicació: es va casar en el magisteri i es va dedicar tan amorosament al mateix, que va omplir la seua escola de chiquetes durant tres generacions. Va fundar, allí, en Benimaclet, la seua primera escola, en l'any 1916, instalant-se en el carrer del Músic Belando, número 12, primera planta. Es va traslladar, anys més tart -en el mateix bloc- a la casa 52 del carrer Baró de Sant Petrillo, a on ademés tenia la seua vivenda i va faltar en la data apuntada.

Lo maravellós del cas és que en el Benimaclet-poble, que queda, totes les dònes recorden en carinyo i admiració extraordinaris a donya Carmen “la seua mestra”.

Hem conversat en dos d'estes ex-alumnes, senyores casades, Amparo Nicolau i Natividad Soler. Me parlen en carinyo extraordinari de donya Carmen, que era tot un magisteri d'amor en la seua escola i la seua mort va ser una commoció en Benimaclet.

Donya Amparo, excelent poetisa i molt estimada en Benimaclet, viu precisament, front a la casa que va ser la primera escola de "donya Carmen”, com criden a la seua antiga mestra en “tot carinyo i respecte". Ella va ser encarregada per una comissió d'alumnes, de redactar un manifest el dia de la mort de l'admirada mestra, solicitant la colaboració de les que varen anar les seues discípules, per a costejar una làpida i oferir-la com a expressió d'un tribut d'amor. L'escrit que va ser imprés, és un model de redacció i expressió de sentiments. Allí es diu de donya Carmen: “La nostra mestra que és tant com dir la nostra segon mare". En la làpida colocada en acabant baix el nom figura esta inscripció: "Totes les alumnes de la seua vida, recordant-la, preguen per ella".

Nos conta donya Amparo Nicolau, que abans de crear en la data indicada l'escola en Músic Belando, va estar d'institutriu familiar en l'Alqueria Tatay en la mateixa zona i prop de Vera.

Ya tenim puix el carrer sense eixida, en la seua ubicació urbana i una chicoteta referència biogràfica de Carmen Crespo, la seua titular que pels motius expressats va meréixer esta dedicatòria municipal quan; en nom del poble, el seu alcalde Miguel Cuenca Tramoyeres, va solicitar esta rotulació.

Hoja del Lunes, 24-1-1983

Les dos morts de Carles Salvador

LES DOS MORTS DE CARLES SALVADOR

Carles Salvador i Gimeno va ser mestre de Benimaclet durant molts anys. Va morir en el nostre Poble de Benimaclet el 7 de Juliol de 1955 després d'una malaltia llarga i penosa, als xixantadós anys d'edat. La notícia causà una forta impressió en els ambients culturals de la ciutat de Valéncia i Regne de Valéncia.

Image del soterrar de Carles Salvador en el Carrer Valéncia (actual Baró de San Petrillo) de Benimaclet, encapçalant la processó una Real Senyera i els seus alumnes. Al fondo les banderes del Centre Instructiu Musical de dol.

Com no podia ser d'una atra manera, el seu soterrar va ser una dolguda manifestació de dol del poble valencià, començant pel mateix poble de Benimaclet que aparegué en crespons negres en els seus balcons i les banderes oficials mig baixades, per la presència de les personalitats més representatives de la societat valenciana i de les entitats més significatives com l’Ajuntament de Valéncia i Benassal, el Centre de Cultura Valenciana (actual Real Acadèmia de Cultura Valenciana) o Lo Rat Penat, o per l’assistència de gran cantitat d’alumnes seus, tant dels cursos de llengua valenciana de Lo Rat Penat com de la pròpia escola de Benimaclet d'a on era mestre. En definitiva, tal i com afirmava Martí Domínguez, “el pueblo en masa rindiendo el último tributo al ilustre finado”, representant un “cuadro en que todo un pueblo se apretaba tras un ataúd”, este, per cert, cobert en una Real Senyera, per exprés desig del desaparegut.

Pero quatre anys abans, en les Festes de Setembre de 1951, el poble de Benimaclet donà per mort a Don Carles. Arribaren les festes del Crist de Benimaclet i sa casa estava tancada. En el poble no hi havia notícies d'ell i tot lo món comentava la mort segura del seu mestre. El motiu de l'absència de Carles Salvador va ser unes pluges en Benassal, el poble a on estiuejava, que l'impediren viajar a Benimaclet. Una volta va poder tornar se trobà en un Benimaclet que el donava per mort. En recort d'aquell fet el mestre Salvador li dedicà als habitants de Benimaclet una bonica poesia.

GRACIES A TOTS...

... en ocasió d'un soterrar que no s'ha fet

L'estiu passat, un bon dia,

per bona o per mala sort,

una notícia corria:

i és que jo m'havia mort.

La cosa tenia gràcia

perquè passant bon estiu

me tocava la desgràcia

d'estar mort estant ben viu.

La salut ben forta estava

i no patia de res;

i bona gana augmentava

i jo augmentava de pes.

Pero va i comença a ploure

una pluja diluvial

que no me deixava moure

del poble de Benassal.

Parets, camins, carreteres,

els ponts, les vies del tren,

tot eren amples aigüeres...

tot destroçat, prou d'entén.

I entonces s'obri l'escola

per a donar-me castic.

El pensament vola i vola

però quiet allí m'estic.

Ací la festa més festa

que entusiasma en vehemència,

festa que la gent requesta

pel Crist de la Providència.

Música, flors i alegria,

traques, balls i processons...

i el poble que mirant dia:

-Si té tancats els balcons!

-Si que s'ha mort. -Es de veres!

-Puix era jove. -No vell

-Era ya blanc de polseres.

-Però el cor, un cascavell!

-Als xics de l'escola volia

com si foren els seus fills;

dins de l'escola tenia

vocables nets i senzills!

-Pobre home! -Ja s'ha mort!

-Xica, a mi no em fa plorar;

sempre hi ha qui està de sort,

Ai, qui puguera enviudar!!!

.........

Tant fera era el comentari,

tan sentit i tan complet

que així es parlava a diari

fora i dins Benimaclet.

Jo en Benassal, no sabia

que tan sols per un error

la meua mort se sentia

profundament, en dolor.

Als pocs dies, l'autobús,

després de ploure, em portà

i em vaig quedar tot confús

per allò que no em passà.

No comprenia el misteri

de fer-me passar treballs

i de dur-me al cementeri

en cotxe de dos cavalls.

Gràcies a Déu, tot mentira;

per a servir a vostés

pot continuar la fira

per l'endret i pel revés.

I ara dic per acabar:

Gràcies Benimaclet

i estic del tot satisfet

perque ha vollgut demostrar

sense trampes ni rebots

que si me muic vénen tots

passejant, al soterrar

Carles Salvador

Dia 1 de desembre de 1951